Lamanelamelamou cap.7 (On el Fabià explica les cosetes que feia quan era petit)

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Rating 0.00 (0 Votes)

7. On el Fabià explica les cosetes que feia quan era petit

A casa meva el sexe no existia. Suposo que Freud hagués dit que sí que existia, i molt, perquè la meva mare m'estimava amb bogeria i em mimava fins a uns extrems poc habituals. Jo l'estimava de la mateixa manera. Sempre estava saltant als seus braços i ella, llavors, em feia uns grans petons que es devien sentir per tot el veïnat. Ja era força grandet i encara seguia portant-me a coll, encara que no tingués una raó especial per fer-ho. Però nosaltres no havíem llegit a Freud i, per tant, allò només era la mostra de tant com s'estimava la marona al seu fillet. Però sí que recordo molt bé aquell dia en el que la meva mare també em va fer una palla, com a tu et feia la teva. Encara que mai no he entès ben bé com va poder passar, allò.

 

Et repeteixo que l'amor que ens teníem jo i la mare era molt fort, però que no depassava d'aquells límits que poden ser considerats com el més formós model de l'amor materno-filial. Quan venien la tieta i les cosines, demanaven també de tenir-me en braços, i aleshores jo passava del coll de la mare al coll de tota la parentela femenina. Les meves cosines ja eren grandetes. I jo només era el reietó de la casa. Naturalment, a mi m'agradava que se m'estimessin tant i em deixava fer de gust tots aquells petons i abraçades, però quan tornava als braços de la mare era quan m'estava més a gust.

Els meus pares els recordo com a dues persones absolutament asexuades, i encara no sé com em van poder fer, a mi. Suposo que el capellà de la parròquia els va haver d'explicar el que havien de fer i ells es devien de limitar a seguir les instruccions. Després, devien de pensar que ja havien complert amb el precepte diví que obliga als esposos a perpetuar l'espècie i m'imagino que van pensar que no calia repetir. Els recordo fent-se petons a les galtes com es fa a un parent, com si ser marit i muller no fos altra cosa que el súmmum del parentiu. Això sí, eren un marit i una muller que s'estimaven molt, tal com déu mana, però sense que arribessin mai a sentir cap desig estrany que haguessin d'anar a confessar. No és que per una moralitat molt estricte reprimissin els seus instints animals, és que no en tenien d'instints animals i captenir-se no els representava cap esforç.

Només quan jo era petitet van deixar d'anar a missa cada dia. No em podien deixar sol dormint al llitet i al meu pare no li venia de gust d'anar-hi tot sol, a missa de 8, abans de sortir cap a la gestoria. Però quan ja vaig fer els tres o quatre anys sí que van reprendre el seu costum de la missa i comunió diàries. Em deixaven amb la senyora Conxita, la veïna del replà, que venia a casa a vigilar-me fins que no tornava la meva mare. Recordo aquell canvi en les rutines com un gran daltabaix per al meu equilibri emocional. Descobrir que la meva mare preferia anar-se'n amb el meu pare, a missa, per comptes de quedar-se amb mi, em va trasbalsar tant o més com ho hagi pogut explicar el Freud aquest. Si ell no hagués escrit ja algunes coses sobre el complex d'Edip, les escriuria jo. Els primers dies d'haver-me de quedar amb la Conxita em vaig posar a marranejar amb totes les meves forces, però ella mai no es va immutar gens. Quan tornava la meva mare li explicava que jo m'havia portat tan bé, que m'havia estat dormidet tota l'estona. Potser ho deia perquè la meva mare li pagava una propina i no volia perdre la feina.

Amb el pas dels anys, les meves estades a soles amb la Conxita van anar augmentant. La meva mare era de l'associació parroquial de filles de Maria i tenia un munt d'activitats que no sé ben bé en què consistien. Jo llavors ja anava a l'escola, però quan tornava a casa sovint m'havia d'estar amb la Conxita fins que la meva mare no arribava. Estar amb la Conxita era el mateix que estar-se sol, el mateix que estar amb un moble. Mai no m'havia fet cap afalac, i només em donava un bon petó cada vegada que marxava per deixar prou clar a la meva mare que estàvem molt ben avinguts. Aleshores la mare li preguntava si m'havia ajudat a fer els deures i ella deia que sí, que jo ja havia fet els deures. Però la veritat és que no m'havia ajudat a fer-los perquè no en sabia ni un borrall d'ortografia o de fer comptes, i ni els quatre gargots que havia de fer en el quadern del parvulari els entenia.

Quan ja ens quedàvem sols, jo i la mare, ella començava a preparar el sopar i jo pujava dalt del tamboret i m'enfilava a la seva esquena. Ella es queixava de que li feia nosa però sense cap convenciment. Deixava que li fes uns petons ben forts i seguia dient que no l'atabalés, però després m'agafava sobre el seu maluc per portar-me a la taula. Fins que no vaig fer la primera comunió ella m'ajudava a vestir-me i desvestir-me. Cada dijous em ficava dret a la banyera i m'ensabonava de dalt a baix amb la màxima energia i eficiència. Mentre em fregava sempre comentava “t'agrada, eh, sapastre, que faci força bromera...” i seguia fregant amb fúria perquè se'n fes força, de bromera. No sé si això era una concessió a la sensualitat. Jo crec que no. Era una concessió al benestar, a la felicitat, i a això sí que s'hi abocava per aconseguir-los.

Sí que recordo un detall que es podria considerar com una mostra de que sabien el que era el sexe i les emocions sensuals. Va ser el dia que jo vaig fer els 4 anys. El regal va consistir en una rajola gran de Toblerone i unes entrades per anar tots tres al circ aquella mateixa tarda, quan jo sortís de l'escola i el meu pare del seu despatx. No és que a mi em fes massa il·lusió, d'anar al circ. Amb la meva mare, sols, potser hi hagués anat més emocionat, però anant-hi amb el meu pare més aviat m'ho prenia com una obligació. El meu pare estava molt cofoi de poder exercir de pare en un dia tan assenyalat i, encara que amb un punt de recança, deixaria d'assistir a una important reunió de la junta del Cercle Catòlic, del que n'era el secretari. Van ser els altres membres de la junta els que el van acabar de decidir: havia de dur-me al circ, jo ja m'anava fent grandet i tots els nens havien d'anar-hi al circ. A més, tots li van assegurar que feien un espectacle absolutament apropiat per a un nen de la meva edat. Un cop dins de l'envelat, ells van seure junts, o bé perquè una senyora sempre ha de seure al mig quan l'acompanyen dos homes, i jo ja era un homenet que sortia pels vespres, o bé perquè ells mai no seien separats enlloc. Vaig haver de seure, doncs, a l'altra costat de la mare. La funció començava a les sis, però com que això era a l'hivern ja semblava que era de nit. Quan van acabar els primers malabaristes i tothom es va posar a aplaudir, jo vaig mirar que feien els meus pares. Quan el meu pare es va posar a aplaudir, vaig entendre que jo també ho havia de fer. Ho vaig fer, és clar, perquè jo era un nen ben ensenyat. Després va sortir una desfilada de noies vestides de soldat, amb casaques blanques de botons daurats i amb uns barrets de copa molt alts amb plomalls de colors tornassolats. Anaven marcant el pas al so d'una marxa militar molt estrident. Portaven les faldilletes molt curtes i, a cada pas, aixecaven els genolls fins molt amunt. Eren tan curtes aquelles faldilles prisades que els hi podia veure les calces sense haver de baixar el cap. Sobre tot per darrere. A mi, a l'escola, sempre em deien que les nenes no havien d'ensenyar les calces i que nosaltres no havíem de mirar. Però allà al circ es veu que era diferent i que les calces es podien ensenyar per davant i per darrere, sobretot per darrere, i que els del públic ho podíem mirar sense haver de baixar el cap. Amb els pallassos també vaig veure que les coses, al circ, eren diferents, perquè deien coses com “em caso amb dena”, que a casa no m'ho deixaven dir, i tothom reia. Vaig mirar de reüll al meu pare i quan el de la cara blanca va tornar a dir “em caso en dena” el meu pare va riure i jo també vaig riure. Vaig entendre que ja m'estava fent gran i que ja estava en una nova fase de la meva formació en la que podia sentir dir “em caso en dena” i riure de la gràcia que això feia, i que podia veure les calces de les noies quan desfilaven. Era clar que la meva educació consistia en anar aprenent, poc a poc i sense presses, els distints capítols del llibre de la vida que m'haurien de convertir en un adult respectable.

Van anar sortint els trapezistes, els equilibristes, més pallassos, les noies desfilant moltes vegades, els tigres, els lleons i quatre elefants. Amb els elefants, que feien unes coses que es veu que eren molt difícils de fer, es va acabar.

Quan sortíem, la mare semblava molt contenta. Reia molt, penjada del bracet del meu pare i agafant-me fort de la mà entre tanta gentada. Em va preguntar què era el que m'havia agradat més i jo li vaig contestar que “les soldades”. Llavors es va posar a riure molt fort mentre em premia al seu costat. “Has sentit, papa, el que ha dit?” i li ho va explicar, que allò que més m'havia agradat eren “les soldades”, i seguia rient i el meu pare també es va posar a riure. En arribar a casa ho va explicar a la senyora Conxita i durant molt de temps, durant molts anys, de tant en tant se'n tornava a recordar i ho explicava, que el Fabianet havia anat al circ i que allò que més li havia agradat havien sigut “les soldades”, i tothom ho trobava tan divertit i reia. I deien: “Ui, aquest Fabianet, quin trapella que ens ha sortit! Com les farà anar a totes de bòlit quan sigui gran!” i vinga riure, “ui ui ui... ni els pallassos ni els tigres ni ells lleons... “les soldades”!

Però quan va passar allò que et volia dir jo ja era més gran. Era quan ja havia començat a aixecar-se'm i tacava els llençols per la nit. La mare mai no en va fer cap comentari. Es va limitar a posar-me un travesser al llit. Un dia que estava sol a casa em vaig estar al saló mirant “Sissí emperatriz” i em vaig fer la primera palla de veritat. No en la foscor de la nit i deixant que les mans i els pensaments fluïssin sols, com si jo no hi tingués res a veure, sinó amb plena consciència: allà estava una Romy Schneider mirant-me als ulls amb gran delicadesa i jo em burxava entre les cames fins que el semen em sortia disparat. Vaig embrutar molt els calçotets i vaig decidir cremar-los a la llar de foc perquè la mare no els veiés. Però després vaig tenir por de que la pudor de cremat fos massa intensa i no hagués marxat del tot quan els meus pares arribessin, de manera que en vaig fer un manyoc i els vaig ficar al cubell de la brossa, ben al fons, tapats per les deixalles de fer el dinar. Estava tranquil perquè em semblava impossible que la mare els pogués descobrir sota de les peles de les patates i dels ossos del pollastre. Però a la setmana següent, quan vaig anar a agafar uns calçotets nets del calaix del meu armari, me'ls vaig trobar allà, nets, planxats i plegats, amb la mateixa cura que posava la meva mare per fer qualsevol de les feines de la casa. Per un moment vaig voler fer-me creure que no eren els mateixos, em moria de vergonya de pensar que hagués descobert la prova del meu pecat mortal, però era ben clar que eren els mateixos. Els únics que jo tenia amb una ratlla blava a cada costat, els únics que no eren nous però encara no estaven tan desgastats com tots els altres, els que sens dubte la mare havia pensat que no es podien llençar de cap manera i que havia recuperat del fons del cubell de la brossa. Pàl·lid com la cera vaig dir-li bon dia aquell matí, sense gosar mirar-la als ulls, però ella estava tan contenta i riallera com sempre. O potser encara ho estava una mica més, perquè no sé què deia de que li havia tocat el reemborsament del cupó dels cecs. Com que no va dir res dels calçotets, i jo encara menys, el tema es va fondre en el no-res tot sol. Allò que no es pronuncia és que no ha passat. Aquest era el lema que regia tots els assumptes en aquella casa.

I és el lema que va regir quan va passar allò que et volia explicar. Tampoc no ho vam comentar mai i, per tant, és com si no hagués passat. Si alguna vegada jo li hagués preguntat a la mare perquè m'ho va fer, el que em va fer, ho hauria negat amb absoluta seguretat. Hauria arribat a fer-me creure que ho havia somniat. Que allò havia passat un dia que jo em feia el dormit? Doncs això devia ser: que jo dormia i ho havia somiat.

Va ser a l'estiu següent. Jo aleshores, com tots els nens de la meva edat, estava en plena efervescència, i l'aigua fresca del mar no només no me l'aplacava sinó que me l'atiava més. Perquè el mar volia dir la platja, i la platja volia dir les noies de la colla fent top-less, i les amigues de la mare fent top-less, i les turistes nòrdiques fent top-less. Jo procurava captenir-me i quan jugava al volei amb les amigues feia com si només m'interessés guanyar la partida, però el que més m'interessava era tot aquell espectacle de carn nua. Com que a les noies de la colla encara a penes se'ls hi començaven a marcar els pits, els que mirava de reüll era els de les dones més grans que seien una mica més enllà d'on nosaltres estàvem. De tant en tant una pilota els queia al costat i jo era el que més de pressa corria a buscar-la per poder veure-les de més aprop, mentre es posaven crema solar i xerraven de les seves coses. Tenien unes cames molt més maques que les de les nenes petites amb les que a mi em tocava estar jugant, i jo pensava que potser algun dia em demanaven que els posés la crema per l'esquena com m'ho demanava la meva mare. Ella no anava amb bikini, portava sempre un banyador de cos complet, però quan s'estirava d'esquena al sol es baixava els tirants i era llavors quan em cridava perquè li posés la crema. M'agradava molt de fer-ho, perquè a la mare l'he estimada sempre molt i m'ha agradat sempre fer-li favors, però amb ella no tenia pensaments eròtics. Em sentia bé passant-li la mà per l'esquena i notava que ella se sentia bé, però res més. Res de l'escalfor que sentia només de mirar-me a les seves amigues. Tampoc no era tan maca com elles, em sembla, o al menys no era tan maca com algunes d'elles, que era les que em venien al cap quan em masturbava.

També amb masturbava amb les revistes que el Francesc em deixava veure quan anava a casa seva. Em va dir que si en volia alguna per fer-m'ho per la nit, a casa, que me l'endugués, que a ell no l'importava que me la quedés per alguns dies. Però no em vaig atrevir. Pensava amb el que havia passat amb els calçotets i estava segur de que la mare me la descobriria, i a mi em tocaria tornar a passar la mateixa vergonya.

Però amb les que no pensava mai en aquelles sessions solitàries era amb les nenes de la colla. Eren escanyolides, i tenien unes cames i braços llargs i prims que no tenien res a veure amb les de les noies que sortien a les revistes del Francesc, ni miraven tan provocativament. En canvi a elles sí que es veu que nosaltres els interessàvem molt. Sempre se'ns estaven al damunt i els agradava jugar a coses que els donés l'oportunitat de refregar-se contra nosaltres, tant si era a l'aigua com jugant al volei. Un dia, la Gemmeta, que li dèiem Meta per fer-la enfadar, em va atrapar la pilota quan era jo el que havia de sacar-la i no me la volia donar, volia sacar ella. La vaig atrapar per la cintura i tots dos vam anar a parar a terra. Tenia agafada la pilota amb força contra l'estómac i donava cops de peu, enlaire, amb aquelles dues cames fredes i quilomètriques. Tenia més força del que pensava. Jo estava fet un cabdell amb ella, sobre la sorra, i li feia pessigolles perquè deixés anar la pilota. Encara va seguir més fort amb els seus cops de peu inútils, però sense deixar-la. Només portava la calceta del bikini i de tant bellugar li va sortir de lloc i li va quedar tota la clivella a l'aire davant del meu nas. Vaig veure que encara no tenia pèls allà, que era un sexe calb com si hagués sigut el d'una Barbie de plàstic. Vaig seguir rebolcant-me amb ella fins que vaig poder aconseguir treure-li la pilota i em vaig aixecar d'un salt. La meva mare i una de les seves amigues devien d'haver vist molt clarament que jo tenia raó, que era a mi a qui em tocava sacar, i es van posar a aplaudir. La Gemmeta, ofesa, també es va aixecar, arreglant-se les calces. Llavors vaig sacar i, com els de l'altra banda van fallar-la, li vaig fer pam-i-pipa dient-li: “Meta, Meta..”. Ella va fer el gest de donar-me un cop de puny com si s'enfadés, però la veritat és que li agradava que em fiqués amb ella i encara més que li digués Meta, que era allò que no tenia però volia tenir.

Va ser en un dia d'aquells que va passar allò que et deia que et volia explicar, després del matí de platja i d'haver dinat. Aleshores, i com que no teníem res a fer i el meu pare no tornava fins a mitja tarda, la mare i jo ens estiràvem al sofà a veure la tele fins que ens endormiscàvem. Ja teníem el lloc i la postura establerts. Ella, de cara al televisor, estirava les cames sobre la tauleta. Jo m'estirava al seu costat, pujava els peus al sofà i posava el cap sobre les seves cames. Ella sempre portava la bata curta dels estius i jo tenia la galta directament sobre la pell de les seves cames. Si algun dia havia trobat la roba de la bata sota la galta, impedint-me notar el contacte directe amb la seva pell tèbia, l'havia apartada des del primer moment, amb absoluta decisió. I ella també ho havia trobat ben normal que jo preferís tenir la galta sobre la seva pell suau per comptes de posar-la sobre la roba. Ella llavors acostumava a jugar amb els meus cabells i em feia pessigolles amb les ungles a la closca. També, alguna vegada, m'havia acaronat el pit, o les orelles, sense pensar en res, fins que se'ns tancaven els ulls.

Aquell dia potser estàvem més desperts, o potser feia més calor. Jo vaig regirar-me un parell de vegades per trobar una millor postura, però mantenint el cap en la mateixa posició sobre les seves cames i de cara a la tele. Vaig acabar amb tot el pit més cap enlaire que altres dies, amb un braç d'ella al damunt. El sentia envoltant-me l'espatlla i a l'estómac, on hi havia deixat la mà. Es va posar a fer-me les carícies de sempre. Jo només portava uns pantalonets de cintura elàstica i ella em va començar a acaronar tot el pit, amb la punta dels dits, sense dir res ni deixar de mirar la tele. Ara estaven fent un programa infantil, amb un circ amb pallassos i amb malabaristes. I amb unes majorettes amb faldilles prisades molt curtetes. De tant en tant l'objectiu les enfocava en primer terme o es passejava per entre el joc de cames que marcaven el pas amb gran vivacitat, aixecant els genolls fins molt amunt, ensenyant les calces, sobretot pel darrere, sense cap mena de dissimul. M'hi estava bé així, amb aquells primers termes de les cames de les majorettes a la pantalla i amb aquella mà passejant per damunt del meu pit. Quan vaig notar que em molestava l'elàstic dels pantalons a la cintura, el vaig tirar una mica avall i després el vaig aguantar avall amb el dit gros d'una mà. La de la meva mare va tenir un camp més ample per fer les passejades i també les va fer anar fins més avall, fins a mig ventre, fins on em començava el borrissol del pubis. Hi va remenar els dits com sempre feia quan jugava amb el borrissol del meu clatell i, després d'una mica, em va tornar a passejar la mà cap a munt per tot el pit. La segona vegada que la mà va tornar a baixar, va arribar fins l'elàstic dels pantalons. Amb el dit que l'aguantava avall, jo havia fet també que quedés un espai buit per no sentir la pressió de l'elàstic a la panxa, i desitjava que els dits de la meva mare s'atrevissin a baixar més i a ficar-se per aquella escletxa oberta. Vaig tancar els ulls, com si ja m'hagués quedat adormit, com cada dia, però esperant que ella trobés correcte que també es podia acaronar una mica més avall. La mare mai no feia res que no trobés correcte.

De fet, ella no podia veure si jo mirava la tele o si ja tenia els ulls tancats, perquè tenia el cap a la seva falda i girat cap endavant. Per tal de que ella podés pensar que jo dormia vaig intentar de alentir més la meva respiració. No crec que ho aconseguís. Però per comptes d'això el que em va sortir va ser fer un gran sospir, com en ple son, i vaig aprofitar per aplanar el ventre i separar-lo més de l'elàstic. Vaig entreobrir els ulls i vaig veure la mà de la meva mare tornant a jugar amb aquell borrissol meu de la part alta del pubis, però sense que semblés que hagués de seguir endavant. Quan va tornar a pujar la mà cap al meu pit, mirant per sota de l'elàstic jo em podia veure el sexe en la foscor de l'interior dels pantalons. Ella, però, com que tenia el cap més amunt, no el podia veure el meu sexe, que ja estava una mica inflat. Segurament no mirava cap allà. Segurament seguia mirant la tele. Tornava a acaronar-me el pit com sempre, fins que va tornar a baixar a acaronar-me l'estómac, el melic, i després novament vaig sentir com em tocava la panxeta. Aquesta vegada va entrar molt decididament i em va passar la mà plana per tot el ventre sota el pantaló abans de tornar-la a treure. No la va tornar a portar més amunt de la cintura. Ara ja només m'acaronava el ventre, a poc a poc, entre la cintura i la part més baixa i més sensible, on el meu sexe esperava algun contacte.

En alguna de les suaus passejades, per fi la punta dels seus dits el van tocar, i fins es van entretenir en prémer lleugerament en la part més baixa de la panxa, arran del penis. Quan feia això, els nusos dels dits li anaven topant amb aquell penis i devien notar que estava dret. Va seguir acaronant-me aquella part més baixa de la panxa una bona estona, permetent que la part de darrere dels seus dits seguissin topant amb el penis repetidament. Jo seguia fingint que dormia però devia respirar cada cop més fort. Estava excitadíssim. Ella també devia de notar com estava de parat allò que sentia xocar contra els nusets dels seus dits.

Quan amb un gest lent però decidit em va agafar el penis per la base amb tota la mà, quan vaig notar que ja el tenia envoltat per totes bandes en el palmell de la seva mà, immediatament em vaig escórrer.

Ens vam quedar quiets una bona estona. Jo fent que dormia, encara que havia d'aguantar estirat l'elàstic dels pantalons, i ella amb la mirada perduda cap al televisor i amb la mà xopa del meu semen sobre el meu baix ventre. El que sí que va anar fent, a poc a poquet, va ser deixar de tenir-me agafat el penis. Molt després, per fi va decidir-se a treure la mà de sota els pantalons i jo vaig poder deixar d'aguantar-me'ls estirats. Passats uns minuts, vaig notar que treia les cames de sota del meu cap i les substituïa per uns coixins amb molta parsimònia, com per evitar que jo em pogués despertar, perquè jo seguia fent veure que dormia. Sense obrir els ulls, vaig fer el gest de posar-me més còmode mentre sentia com ella se n'anava.

M'hi vaig estar ben bé una hora fent-me el dormit, o intentant dormir. Però no en tenia gens de son. La sentia endreçar pel pis de dalt. Després va sortir al jardí i va estar estenent la roba mentre cantava La Santa Espina. En tornar a travessar el saló em va cridar “Au, mandrós. Lleva't ja, que són les sis!” i jo vaig aprofitar per llevar-me, rascant-me el cap com si estigués mig endormiscat.

Ja sé que no va ser exactament una palla i lamento decebre les teves expectatives de sentir una bona història eròtica. Però això és tot el que va passar. No, no es va tornar a repetir, naturalment. Vam seguir veient plegats la televisió i va seguir fent-me amanyacs com sempre, però, encara que jo vaig intentar tornar a reproduir les condicions, ella mai no va tornar a baixar la mà més avall de la cintura quan m'acaronava el pit. Al cap d'un temps ni això no feia.



* * *





Gairebé tots els records que tinc de les meves experiències eròtiques de quan era petit van passar a l'estiu. Però anomenar-les experiències eròtiques és exagerar molt. Jo era molt tímid i mai no em vaig atrevir a fer segons què. Ara penso en algunes oportunitats clares que no vaig saber aprofitar. Sempre em va fer por de que allò que a mi em semblava que era una proposta de fer alguna cosa interessant, només fos una imaginació meva. Que posés una mà en aquell genoll que tant semblava que estigués al meu abast per voluntat expressa de la seva propietària, i rebés una bona cleca. La cleca m'era igual, el que ja no m'era igual era que hi poguessin afegir un “però tu que t'has cregut?” i haver de passar per la vergonya d'haver somiat coses inversemblants. No era la vergonya de passar per un nen que fa pecats, sinó la de que em prenguessin per un ruc que no sap distingir quan un genoll es posa a l'abast amb segones intencions i quan un genoll està allí perquè hi està, i prou.

Potser si de tant en tant hagués gosat provar a veure que passava, hauria descobert que entre cleca i cleca hi havia alguna ocasió inesperada en la que les noies es deixaven fer, i m'hauria convertit en un nen normal. Però em sembla que fins que no vaig arribar als setze anys, i vaig tenir la primera noia fixa, no ho vaig ser massa de normal. El primer petó de llengua no el vaig fer fins bastant grandet. Després he vist molt sovint a marrecs de quatre i cinc anys jugant amb les nenes de la seva edat a que es fan petons de llengua, tu també m'has explicat que hi vas jugar des de tan petita que no pots recordar a quina edat va ser el primer. Jo sí que et puc explicar el primer, però si te l'explico és perquè vegis fins a quin punt la meva vida eròtica infantil va ser anormal.

Quan es parla del primer petó, o surt la història del primer amor o surten les marranades que un feia de petit. El meu primer petó no entra dintre de cap de les dues categories. Però me'n recordo molt bé de com va anar, i encara que estigués a les antípodes del que es pugui anomenar un petó eròtic jo el vaig portar al cap durant molt temps, inclús quan ja feia de tot amb les noies, com un somni excitant.

L'any que va venir la Léonie, la noia del petó, encara no llogàvem una casa per nosaltres sols. Ens estàvem a casa d'uns parents, arran de mar, molt a prop de on després nosaltres també vam poder llogar una altra casa. Aquests parents eren set de família, i nosaltres tres. Enquibir-nos en aquella casa petita no devia ser massa fàcil, però jo no recordo cap molèstia. Sí que recordo que a mi em tocava dormir amb la filla petita de la casa, que tenia un any menys que jo. Ens havien assignat un llit prou ample com perquè poguéssim dormir una mica separats. L'habitació, però, era molt petita i no tenia cap finestra. Era com un traster en el que no hi havia res més que el llit. De fet, només hi cabia el llit entre les quatre parets nues pintades de color beix. T'he de confessar que amb la Rosa, també va passar alguna cosa que potser t'hagi d'explicar.

Va ser l'any abans del petó de la Léonie. No, amb la Rosa no em vaig fer mai cap petó. Dormíem sempre tots dos com uns angelets, o al menys això és el que recordo que després deien les nostres mares. Quan obrien la porta sense encendre el llum, per veure si ja estàvem adormits, tancava els ulls però no dormia. Les sentia dir que fèiem tan de goig tots dos adormidets, però jo no dormia. La Rosa sí que dormia abans de que fes un minut que ens haguessin apagat el llum. Un dia me'n vaig voler assegurar i vaig bellugar un peu fins on eren els seus. No va fer cap gest d'enretirar-lo. Vaig donar-li més copets i tampoc no va reaccionar. Llavors li vaig etzibar un cop de peu ben fort i vaig poder comprovar que estava adormida com un tronc.

Sí, tot això va ser l'any abans del petó de la Léonie. Era un any que ja veia com els nois i noies més grans que jo es feien petons, sobretot quan arribaven els balls a l'envelat de la Festa Major. Tenia ganes de provar-ho jo també, però no sabia amb qui podria fer-ho. Amb la Rosa al principi no hi pensava, perquè era una nena petita i jo volia fer-ho amb una noia de la colla dels grans. Després, com que el meu somni era impossible, sí que vaig començar a pensar de demanar-li a la Rosa que ens féssim un petó. Quan començava la temporada i ens vèiem per primer cop des de l'any anterior, la mama em deia “fes un petó a la Rosa” i jo li feia, és clar. I quan tornàvem a Barcelona també li havia de fer un petó per dir-li adéu. Però jo no volia dir aquells petons sinó els que es feien els nois més grans en un racó de l'envelat. El que més m'hauria agradat era com els que es feien al darrere de l'envelat, no a dintre. A dintre també se'n feien, i s'hi estaven una estona amb les boques enganxades. Com que era Festa Major els pares no deien res. Però un dia que vaig sortir de la carpa per anar a fer un pipí als arbres, vaig veure que allà s'hi estaven molta més estona enganxats. Aquella nit, i també a la nit següent que hi va tornar a haver ball, vaig tenir ganes d'anar a fer pipí moltes vegades. La meva mare li va dir a la mare de la Rosa que jo havia begut massa llimonada. Jo vaig dir que no era veritat però que se'm tornava a escapar el pipí, i sortia disparat cap als arbres.

Però els que es feien els petons no estaven als arbres sinó al banc que quedava just darrere de la lona, sota d'un fanal que tenia la bombeta fosa. Potser els seus pares només estaven a un parell de metres d'ells, però com que no els podien veure des de l'altra banda de la lona es feien els petons més llargs. Normalment hi havia dues o tres parelles. Una, gairebé mai. Com les nenes quan anaven al lavabo, que sempre hi anaven en grups de dos o tres. Però més de tres parelles tampoc no les vaig trobar mai juntes. Vaig veure que mentre es feien els petons es ficaven les mans per sota de la roba i que hi havia una noia, que tenia els cabells rossos molt llargs, que també la ficava per la bragueta dels pantalons del seu acompanyant. Allò amb va agradar més que no pas el petó, perquè a mi m'agradava molt quan la mama em posava a la banyera i m'ensabonava entre les cames. Si li demanava a la Rosa que em fes un petó d'aquells li hauria d'explicar on m'hauria de ficar la mà. Però no estava segur del que pogués dir-me la Rosa i mai no li vaig arribar a proposar. D'altra banda, jo tampoc no estava segur de si em serviria per saber què era fer-se un petó dels dels nois grans, perquè ella no era una noia gran.

La mames ens banyaven a tots dos alhora, sense cap mena de problema. La mare em posava dret a una banda de la banyera, i m'ensabonava de cap a peus, mentre a la Rosa sa mare li feia el mateix a l'altre costat. Ja t'he dit que a mi allò m'agradava molt, especialment quan m'ensabonava entre les cames, però m'estava callat. La Rosa no. Ella anava explicant un munt de coses a la seva mare mentre aixecava primer un peu, després l'altre, perquè també li fregués les plantes dels peus. Llavors podia passar que a mi se m'inflés una mica la titola. La mare no s'immutava massa i seguia fregant, però mirava de posar-me una mica d'esquena a la Rosa. Tampoc no s'hi estava massa estona fregant allà on a mi més m'agradava, just el que era necessari perquè tot quedés ben net. Aleshores m'embolicava en una tovallola i em portava a l'habitació per posar-me el pijama i ficar-me al llit. Com que la Rosa dormia a la banda de dintre, sa mare ja la tenia acotxada i li havia fet un gran petó i una abraçada.

Alguna cosa, però, sí que va acabar passant en aquells dos estius que vaig dormir amb la Rosa, el que no sé és si val la pena que t'ho expliqui. Però no va ser anant a dormir, sinó un matí.

Nosaltres ens despertàvem molt abans de que ho fessin els altres. Llavors enceníem el llum i seiem a la capçalera per llegir contes. Ens estàvem tots dos ben assegudets, cadascun al seu costat, amb la vànova pujada fins a la cintura. Llegíem en veu alta, per torns. Quan un llegia, a l'altre li tocava escoltar. Jo ja sabia llegir molt bé, i fins i tot sabia posar l'èmfasi correcte a cada frase, però ella llegia molt a poc a poc. Vaig proposar de només llegir jo i que ella escoltés, però no va voler de cap manera. Ella també volia llegir. No m'hi vaig poder oposar per por de que s'enfadés. Un dia que estava llegint ella, per comptes d'escoltar el que deia estava escoltant com sonava la seva veu. Era una veu de nena petita, però de vegades hi ha noies que també tenen veu de nenes petites. Potser el petó amb una nena petita s'assemblés prou al petó amb una noia gran. La veu de la Rosa se semblava molt a la veu de les seves germanes grans, que ja eren noies, i que potser eren noies que feien petons i ficaven les mans per la bragueta. Per un moment vaig pensar que li diria a la Rosa que perquè no ens fèiem un, de petó. Però el perill de que es pogués enfadar era molt gran, i la mare m'havia dit que no els podia fer enfadar, jo, als d'aquella casa, perquè érem els convidats. No li vaig dir res, doncs, però notava que la titola se m'havia inflat com quan la mare m'ensabonava a la banyera. Ella seguia llegint, perquè si jo no li reclamava el llibre ella no el deixava mai. “La – bar – ca – del – pi – ra – ta...”, anava fent. Llavors vaig pensar que el millor seria dir-li si volia que li ensenyés la titola. Per això no es podia enfadar, perquè la titola me la veia cada dia quan ens vestíem o ens desvestíem per anar al llit. I a més, si deia que no, no insistiria i no es podria enfadar. Però seguia mort de por de que s'enfadés. Ella seguia llegint. "...me - di - a - dot - ze - pams". Em vaig baixar els pantalons fins a mitja cuixa, sota els llençols. El que no sabia era com fer-ho per poder destapar-me i que ella em veies la tita. Em vaig baixar una mica més els pantalons, fins als genolls. “No et belluguis tant”, va queixar-se ella. “És que em pica la cama”, vaig dir jo, i llavors sí que vaig aprofitar per fer anar avall els llençols i posar-me a rascar. Ella va parar de llegir. “Alça! perquè tens la tita així?”, va dir. “Com vols dir, així?”. “Tan inflada”. Li vaig dir que de vegades de m'inflava així i ella em va preguntar si em feia mal. Li vaig dir que no. Em va preguntar si no era una incomoditat tenir-la així d'inflada quan anava a fer pipí i li vaig explicar que quan feia pipí no se m'inflava tant. Tant tampoc no era com a l'any següent, quan ja m'escorria. Ella la va agafar amb la mà i va dir que no sabia com podia anar caminant amb una tita tan inflada sota els pantalons. La va bellugar cap a la dreta i cap a l'esquerra i em va preguntar si em feia mal. Li vaig dir que no. Semblava molt interessada per saber si era normal que les titoles s'inflessin així i jo ja estava disposat a explicar-li tot el que volgués, però tampoc no ho sabia jo si era normal. Vaig deixar que ella seguís bellugant-la cap als costats mentre la mirava amb el màxim interès.

Jo encara no havia vist cap de les revistes eròtiques que després em deixava el Francesc, i no havia vist mai cap sexe de persona adulta. Una vegada vaig pensar de preguntar a la mare perquè em passava que la tita se m'inflava. Però em va fer por de que em portessin al metge i que allò fos una malaltia greu. Em va fer por de que no me l'haguessin d'amputar com al sabater, que li havien hagut d'amputar un braç perquè se li havia encomanat un mal lleig. Em feia molta por de que haguessin d'amputar-me-la, la titola.

Em sembla que ho hauries d'explicar a la teva mare. No pots anar amb una cosa així pel món”, va dir amb el to amb el que parla la gent gran. Li vaig dir que era millor que no diguéssim res. Que potser ella no em podia veure la tita, i si ho explicava i s'enfadaven ens farien dormir separats. I que potser ella hauria d'anar a dormir amb els seus germans grans, que sempre la feien enfadar. Devia d'estar d'acord en allò de que era millor no dir res i de seguida es va tornar a desinteressar de la meva tita inflada. Va tornar a concentrar-se en la lectura i jo em vaig tornar a tapar. A més a més, ja feia estona que sentia passos pel menjador i anades i vingudes al lavabo.

Ja veus, doncs, que no me'n vaig acabar de fer cap de petó, amb la Rosa. I això que encara hi va haver una altra vegada que vam estar-hi a punt. Al final d'aquell estiu. Abans de l'estiu del petó de la Léonie, que és el que de seguida t'explicaré. I és que com els pares de la Rosa eren com els meus, molt de la parròquia i d'anar a missa, a ella també l'educaven al marge del sexe. Per això el dia que li vaig dir que si jo l'havia deixat tocar-me la tita ella m'havia de deixar que li toqués el forat de fer pipí, ella em va dir que allò no es podia tocar. Que la seva mare li havia dit que allò no es podia tocar. Aleshores vaig proposar que juguéssim a metges, perquè si es jugava a metges sí que es podia tocar. Però ella va dir que la seva mare li havia dit que no es podia jugar a metges, que era pecat. Jo ja havia jugat a metges una vegada, però m'havia tocat d'anestesista i no vaig poder tocar el forat de la nena que teníem d'operar. Això havia passat en un poble de muntanya en el que havíem passat un altre estiu, abans del que t'estic explicant. Però a la Rosa ni li vaig poder fer cap petó d'amagat dels pares ni li vaig poder tocar el forat. Em va explicar que quan els seus amics es posaven a jugar a metges, ella es posava a jugar a nines i mirava de no acostar-se massa a allà on els altres tenien obert el consultori. També va dir que de vegades li sabia greu no poder jugar, perquè semblava que devia ser molt divertit fer de malalta i trucar al timbre del metge, “Riiiiiiiing! Bon dia, senyor doctor, em fa mal l'apèndix”, però que ella sempre feia cas del que li deia la seva mare. Com que aquell matí ens avorríem, al final em va proposar de jugar a papes i mames per la nit. No vaig entendre el joc. Jo sabia jugar a papes i mames de dia. Les nenes feien de mames i feien menjarets i ficaven les nines a la banyera, mentre que els nens dèiem que anàvem a la feina i ens posàvem a jugar entre nosaltres a qualsevol altre cosa. Per la nit, els papes i les mames suposava que anaven a dormir, com tothom.

Ella em va dir que sí, que anaven a dormir, però que els papes i les mames dormien abraçats. Que ho havia vist a les pel·lícules i que no devia ser pecat, perquè una vegada també estava la seva mare veient la pel·lícula i no havia dit que no mirés, que era pecat.

Aleshores ens vam estirar una altre vegada, vam tapar-nos fins al coll amb la flassada, vam apagar el llum i ens vam abraçar. Ens vam quedar quiets moltíssima estona. Callats i quiets del tot, en la mateixa posició en la que havíem quedat al moment d'abraçar-nos. L'única cosa que es va bellugar va ser la meva tita, que es va tornar a inflar immediatament. Segurament ella devia de pensar que allò d'allà més aviat feia nosa, però no va dir res. Jo sé que tampoc no dormia, però no devia ser perquè estigués tan excitada com jo sinó perquè ella en sabia molt de jugar a qualsevol cosa, i si era l'hora de jugar a fer el dormit sabia fer el dormit perfectament.

De sobte, però potser ja havien passat més de vint minuts, es va encendre el llum. “Què feu a les fosques?”, va preguntar la mare de la Rosa. Li vam explicar que jugàvem a que estàvem adormits i ella va dir que molt bé, però que ja era l'hora de llevar-se. Només faltaven dos dies perquè s'acabessin les vacances, però aquells dos dies van decidir que jo m'estaria millor dormint al sofà del rebedor. I que tindria tot el divan només per mi, no com als migdies, que sempre hi havia baralles per qui ocupava massa espai.

Però va ser l'estiu següent quan la Léonie va venir a passar tot l'estiu a la segona casa de la platja. Aquell nou estiu a mi em feien dormir sempre al sofà i a la Rosa amb l'àvia, perquè encara havien arribat dues convidades més que eren unes amigues de la seva germana gran. Eren unes germanes que gairebé no vaig arribar a conèixer perquè paraven poc per casa. Crec que havien d'anar cada dia a Barcelona, no sé si a estudiar o a treballar, i quan s'estaven al poble només sortien amb els nois i noies de la seva edat. Eren de la colla dels més grans, per damunt d'ells ja només quedava la colla dels pares i les mares, mentre que per sota hi havia la colla dels mitjans i la dels petits. Jo era de la colla dels petits i la Rosa encara no era de cap colla. Fins als set o vuit anys als grups de canalla que jugaven junts no tenien la categoria de colla. Els que arribaven nous al poble s'integraven de seguida a la colla que els corresponia per l'edat, i com que la Léonie Aléssanderski tenia 13 o 14 anys li va tocar ser del grup dels mitjans.

En aquell grup les noies eren molt més maques que les dels nostre. Però si tots ens havíem mirat sempre a la Montse i a la Maribel com el súmmum de la noia desitjable, quan va aparèixer la Léonie la bellesa d'elles va baixar a la categoria de nenes maques d'estar per casa. Eren molt maques, sí, la Montse i la Maribel, però és que la Léonie es situava en una altra galàxia. Era morena, de trets molt marcats i angulosos. Amb uns ulls grans, un nas gran i una boca immensa plena de dents blanques que ensenyava cada cop que reia. Era d'una família jueva però convertida al catolicisme, d'origen centreeuropeu, que vivien a París. Sempre havien estiuejat a Biarritz i parlaven l'espanyol. Mai no he entès perquè aquell estiu van anar a caure al nostre poblet de mala mort. Amb l'arribada de la Léonie tota la colla dels mitjans es va commocionar. I encara més quan vam saber que entre els costums cosmopolites que gastava hi havia el de fer petons a la boca. Ja t'he dit que la seva família també era catòlica apostòlica romana com les nostres, però va ser a través d'ella que vam afinar una mica els nostres coneixements sobre el que es podia fer i el que no, i sobre la seva gravetat. De cintura en amunt era pecat venial, de cintura en avall era pecat mortal. Ella de pecats mortals no en feia perquè sempre podies tenir una mort fulminant, d'un atac de cor o de que t'atropella un cotxe, i aleshores, si no havies tingut temps d'anar-te a confessar t'havies d'anar a l'infern per tota l'eternitat. De pecats venials sí que en feia, perquè si et mories sense haver-los confessat només havies de passar uns dies pel purgatori. També deia que dos pecats venials no feien un de mortal, que fer un pecat venial era el mateix que fer-ne 50 i que per això quan ja se n'havia fet un el millor era aprofitar per fer-ne més, perquè era com fer-los gratis. Tot això que deia jo ho anava sabent pel que sentia dir als meus amics, perquè jo amb ella mai no vaig parlar-hi directament.

Com que jo era molt bo jugant de porter, els mitjans m'havien acceptat en el seu equip de futbol i per això freqüentava les seves reunions i escoltava les seves converses. Fins i tot algunes vegades m'havia tocat seure al costat de la Léonie, quina emoció!, mentre que ella passava el braç al coll del seu xicot, que seia a l'altra banda. Quan jugàvem, ella estava a la grada entre les altres noies i els nois que no jugaven. Quan fèiem un gol ens aplaudia amb més força que ningú, i també era la que més xiulava als de l'equip contrari i la que més ens animava a nosaltres, especialment quan el seu xicot era el que tenia la pilota. A mi, en canvi, només em va aplaudir una vegada, després que vaig parar un penalti que era decisiu per no perdre el partit. Els companys també em van felicitar i em donaven cops al cap i a les espatlles, però jo només la veia a ella que s'havia posat dreta i que xisclava i aplaudia entusiasmada. Per uns dies vaig somiar que jo també pogués ser el seu xicot.

En va tenir set o vuit, de xicots, durant aquell estiu. Cada setmana en tenia un de diferent. Sempre, però, havien d'acomplir els mínims de ser prou ben plantats i de gaudir d'un mínim prestigi entre les altres noies. Amb les dues primeres a les que els va prendre la parella hi va tenir moltes raons. Però després ja no. Les altres noies ja sabien que tots els nois estaven seduïts per la Léonie, no podien ni plantejar-se competir i van haver d'acceptar que el seu xicot de sempre es convertís en el gran amor de la Léonie per alguns dies, més o menys una setmana. Per un temps va semblar que ja havia trobat un xicot definitiu, perquè va començar una segona setmana i ells seguien sempre enganxats fent-se petons. A més a més ell era, de molt, el millor partit, el més alt i ben plantat, el capità de l'equip de futbol... Potser no només era la seva parella definitiva per aquell estiu sinó per tota la vida, perquè a vegades anava a dinar a casa d'ella i parlava amb els seus pares com si fos el futur gendre. Però encara no havien complert una segona setmana d'anar junts i ja va començar a sortir amb un altre. És clar que jo no entrava en les previsions dels seus possibles xicots. Ni era de la seva edat ni tenia el suficient prestigi. Amb la meva parada del penalti esperava haver pujat alguna dècima en la consideració que ella pogués tenir de mi, però seguia quedant a anys llum de tenir cap possibilitat.

El que t'havia d'explicar va passar el vespre del dia abans que ella tornés cap a París. Jo llavors ja sortia cada nit, després de sopar, i m'estava amb la colla dels mitjans encara que no hi tenia amics i mai no obria la boca. Però preferia estar-me allà, on sempre hi eren la Montse i la Maribel i, és clar!, la Léonie, que no pas quedar-me a casa mirant la televisió. A més a més, a casa no em deien res si jo arribava força tard, perquè podien ocupar el sofà davant la tele fins que no arribava jo per dormir.

Aquell vespre, quan vaig arribar on sempre ens reunien els de la colla dels mitjans, vaig trobar que faltava molta gent. No hi era cap de les noies importants, només tres o quatre de segona categoria. Algun dels nois importants tampoc no hi era. Però de tots els altres nois no en faltava cap. No estaven fent res d'especial. Ni hi havia una conversa comuna ni s'estava jugant a res, com a les altres nits. El que estava al meu costat també era de la colla dels petits i no sé què hi feia allà. Però és pel que ell em va dir que vaig saber que la Léonie s'havia compromès a fer un petó de comiat a cada noi. No sé de qui havia sortit aquella idea, si d'algun aprofitat o d'ella mateixa, però suposo que meitat i meitat. Pel que em va dir el dels petits ja feia uns dies que se'n parlava, i ella ja els havia començat aquells acomiadaments tan formals, i feia quaranta-vuit hores que no parava de petonejar-se amb tothom per dir-li adéu. Alguns, els importants, havien repetit i tot, i també s'havien posat a la cua d'aquell vespre per encara repetir una altra vegada, però ara a la cua ja no admetia més repeticions: tocaven a cinc minuts de petó de cintura en amunt per cadascú. De cintura en amunt volia dir que es deixava fer pecat venial, però no quedava clar si ella sí que podia ficar la mà per la bragueta com segur que els feia als seus xicots encara que jo no li hagués vist fer mai.

Hi va haver una discussió perquè deien que no sé qui s'havia colat abans d'un altre. Llavors ens vam numerar i a mi, no sé perquè, em van adjudicar el número 7, al darrere del de la colla dels petits i per davant d'un sòmines que no ens l'estimàvem gens i vam deixar per l'últim. Vaig tenir d'esperar gairebé una hora, perquè algú va fer trampes i es va passar del temps que li tocava, però abans de que jo arribés la Léonie ja feia tota una altra hora que estava fent els seus petons de comiat.

Se'm va passar volant, aquella estona, i de seguida vaig veure que el meu company tornava d'on s'esperava ella i em senyalava dient: “el següent!”. Sí, el següent era jo. I ara què? Més mort que viu, més com si anés a patir que no pas anar a fer un petó a la noia més fantàstica que pogués somiar, vaig anar fins el banc del passeig on ella s'esperava. Era el banc que ja sabíem. El que quedava al darrere del baladre i sota el fanal de la bombeta fosa. Vaig veure-la en la penombra, amb els braços creuats, asseguda amb una cama sobre l'altra, mirant-me com venia.

Vaig seure al seu costat. Li vaig passar el braç per damunt del coll com havia vist que sempre feien els altres quan es donaven petons, i vaig posar la meva boca damunt de la seva. Ella era més alta i jo m'havia d'estar ben estirat per poder tenir la boca tan amunt. Era bastant incòmode. Però era un petó, era un petó de veritat amb una noia gran. Jo no tenia els ulls tancats, però no gosava mirar-la directament. Ella feia uns gestos amb la boca com si mastegués i primer vaig pensar que encara portava el xiclet que havia vist que mastegava quan jo m'acostava. Però no, potser s'empassava la saliva. Vaig descobrir des del principi que no s'havien de tenir els llavis tancats, com quan es feien els petons a la galta de les tietes. Es tenien de deixar els llavis entreoberts. Ella els tenia així i, fent el mateix que feia ella, jo també els tenia així. Com que ella no feia res més, finalment vaig tenir de ser jo el que s'atrevís a treure la llengua cap enfora i veure que passava. No passava res. Vaig treure-la una mica més i vaig xocar contra la seva llengua. Llavors la seva llengua també es va posar a bellugar i vaig veure que allò era fer-se un petó de llengua. La seva es va entretenir una mica fregant-se amb la meva i després fins i tot va entrar a dintre de la meva boca. Aleshores em vaig atrevir a mirar-la. Vaig veure que ella estava mirant als núvols amb cara d'avorriment. Jo tampoc no és que m'ho estigués passant molt bé, però avorrit no ho estava. Em preocupava no saber fer petons i que ella ho notés i no em deixés arribar fins al final dels cinc minuts que em pertocaven. Estava esperant que m'apartés d'una empenta sobtada i digués “tu prou!”, però el que va dir va ser “empassa't la saliva!”. És veritat, jo sóc molt bavós... i ella ja ho havia descobert. A partir d'aquell moment encara va ser més complicat d'haver d'estar al mateix temps fent el petó i empassant-me la saliva. Però encara devia de tenir uns dos o tres minuts per endavant i em faltava saber si era veritat que aquell podia ser un petó de cintura amunt. Llavors li vaig posar la mà a la brusa. La duia correctament tancada però amb tots els botons descordats i sota no duia res més. Era prou clar que ja anava preparada per no perdre massa temps, l'un darrere l'altre cordant i descordant, de manera que vaig avançar la mà sota la brusa i li vaig agafar un pit. Allò em va agradar més que el que passava a la boca amb les llengües i la saliva, perquè havia sigut molt més fàcil, només allargar la mà i agafar la meta. Si hagués tingut d'enretirar gaire roba per entremig segur que no me n'hagués sortit, i segur que uns sostenidors no els hagués sabut descordar. Però tot havia sigut facilíssim i ja tenia una meta tota sencera a la mà. Vaig tornar a mirar-la i ella seguia igual, mirant els núvols. Vaig prémer una mica la meta, però no molt. No sabia si li feia molt mal a una noia si li premien una meta massa fort. Però ja m'estava bé, a mi, de no tocar-la amb força. Només amb notar com aquella meta m'omplia el palmell de la mà ja en tenia prou. M'hi hagués estat molta més estona. Em recordaven les metes de les meves cosines, quan jo era petit, però aquelles metes mai no les havia tingut agafades així, directament. M'estava a gust amb aquella meta a la mà i bellugant la llengua al voltant de la seva, encara que m'hagués d'estar empassant la saliva sense parar, però ella va alçar el braç per mirar-se el rellotge i va anunciar que ja havien passat els cinc minuts.

No sé si m'ho imagino que havien passat molt més de cinc minuts. Sempre he pensat que a ella també li havia agradat fer-se aquell petó amb mi i com li havia estat tocant la meta. Potser podia haver demanat d'estar-me uns altres cinc minuts i ella m'hagués dit que sí. Potser jo li queia més simpàtic del que pensava i hagués pogut seguir molta més estona, perquè, a més a més, recordava com s'havia entusiasmat amb la meva genial parada del penalti i, encara, abans de que jo m'aixequés, m'havia donat la seva targeta amb la direcció perquè la pogués escriure. Però jo, en aquell moment, només vaig saber fer que aixecar-me i anar a avisar al que li tocava al meu darrere.

La targeta ens la va donar a tots. Les havia estat fent a mà en uns paperets retallats de color lila i amb sanefes als voltants. Jo li vaig escriure una postal a la setmana següent: “Des d'aquestes boniques platges on encara llueix el sol...” No pensava pas que em contestés, però ho va fer molt de seguida. Era una altra postal i també era molt formalista: que ja havia començat les classes, que a París també feia sol però no tant i que donés records a tota la gent. No hi va haver més cartes i no n'he tornat a saber res mai més, de la Léonie.



* * *





Abans de la meta de la Léonie n'havia tocat d'altres de metes, és clar, les de la meva mare i les que no eren de la meva mare. Aquí sí que entendràs que no es pot dir quina va ser la primera meta que vaig tocar. Si les de la mare no compten, hauríem de decidir si les de la tieta sí que compten. Pensa que jo passava del coll de la mare al de la tieta amb molta facilitat. I les meves cosines per mi eren com dues tietes més. Tampoc no s'hi val que em preguntis quina va ser la primera meta que vaig tocar amb plena consciència de que estava tocant meta i de que m'agradava més que tocar un braç o tocar una galta. Ja des de que tens ús de raó te n'adones de que estàs tocant una cosa que dóna més gust o una altra que no en dóna tant. Arriba un dia que allò que ja fa temps que estàs fent instintivament, ho fas més conscientment, encara que segueixis fent-ho com qui no vol la cosa, amb el mateix gest d'agafar-te a la persona que t'abraça. Però jo crec que recordo bé que a partir d'un determinat moment vaig aprendre que això de fer-ho dissimuladament era important, perquè sinó te la treien d'allà, la mà. No se t'enfadaven, tu eres massa petit per poder suposar que tinguessis cap mala intenció, ni tampoc no et deien que allò no es tocava, simplement t'agafaven la mà enjogassadament i se te la portaven a la boca com per menjar-se-la, o s'inventaven alguna altra trampa semblant, i et trobaves que ja no tenies la meta a la mà.

Vaig aprendre que allò només es podia tocar fent-se el distret. No sé si es que jo era un nen molt precoç, suposo que no. Encara veig que tots els nens ho fan, i quan són tan petits que encara mamen. Jo no vaig mamar, però també devia tocar els pits de la mare quan m'acotxava als seus braços perquè dormís. Ja t'he comentat que a mi em va tractar com un nen de bolquers fins molt gran, que estava sempre a coll i, és clar, tocava pit. Potser era jo el que pujava a coll fent-me l'apegalós, i com que era l'únic noi a la família totes m'ho consentien. Recordo perfectament una escena que es repetia sovint: elles parlant de les seves coses a la cuina i jo assegut a la falda d'alguna d'elles. Es distreien amb les seves coses i jo, també fent-me el distret, podia tenir la mà allà on m'agradava per molta estona. No, tampoc no es qüestió de pensar que jo era molt espavilat, que havia descobert el truc per fer marranadetes sense permís. Era una cosa que feia sense haver-me-la plantejat prèviament. Més endavant sí que vaig descobrir que el millor truc perquè em deixessin posar la mà allà, era fent com que t'havies adormit. Aleshores sí que no acostumaven a fer res, per por de despertar-te.

Aquí sí que he de confessar que vaig començar a tocar meta amb plena consciència de tocar meta, començant per les de la mare però seguint per les de les tietes, les cosines, les amigues de la mare, les senyos, la Gisela, ui, la Gisela! que era una senyo molt joveneta que vam tenir...

Las metes de la meva mare eren les que m'agradaven més. Representaven per mi el súmmum del benestar, de la comfortabilitat. Totes les altres metes automàticament les comparava amb aquelles. Les de la tieta, per exemple, eren més grans però no eren tan agradables. Si estava fent-me l'adormit mai no acabava de trobar la posició del cap damunt d'un d'aquells pits tan grossos, i posar la mà lliure damunt de l'altre tampoc no es podia fer bé.

Damunt de les metes de la meva mare, la mà s'hi acoblava amb naturalitat, en canvi quan provava de fer el mateix amb la tieta em trobava fent un gest forçat, la mà no se m'hi aguantava sola allà al damunt. L'única manera que s'aguantés hauria sigut que em deixés ficar-la per sota de la brusa: la mà s'hagués aguantat entre la meta i la roba. Un dia que ella tenia la brusa prou descordada ho vaig provar, però ella, sense deixar de parlar amb les altres dones, em va treure la mà d'allà dintre quan encara ni havia acabat de fer-la entrar. No ho va fer molt bruscament, però sí que la mà que em va agafar pel canell semblava del tot decidida. Potser va ser per suavitzar un gest tan violent, i no despertar-me, que va deixar-me la mà una altre vegada al damunt del pit, però sobre la roba. Com que allà la mà no s'hi aguantava sola, em va acabar caient al damunt de la seva falda.

Els pits de les meves cosines eren molt diferents. No eren els pits maternals que t'estic explicant. Eren uns prominències com dues pilotes de tennis que tenien al mig del tors. Bé, eren força més grossos que les pilotes de tennis, però no tant com els de les senyores grans. Sempre me'ls trobava entre mig aquells dos bonys cada cop que m'abraçaven i això era molt divertit. Aleshores jo m'enjogassava més encara i corria perquè m'atrapessin, i quan m'atrapaven notava que em clavaven aquells bonys a l'esquena, i quan se'm tiraven a l'espatlla i m'agafaven pel les cames, els notava que em fregaven entre els genolls. Quan m'acotxaven als seus braços i jo enganxava una orella al damunt d'algun d'aquells bonys, sentia fortíssims els batecs del cor. Això era el que més m'agradava d'aquells bonys, la manera tan forta com bategaven i que els donava vida pròpia. Un cop més tranquils, i si em tenien a la falda mentre estaven assegudes parlant a la cuina, podia abraçar-me al seu coll i aleshores era amb els colzes que topava amb els seus bonys del pit. Si per fer-me amunt hi posava la mà, no semblava que se n'adonessin, i si al final m'endormiscava i la mà se m'havia quedat allà al damunt, tampoc no deien res. Estic segur que si els hagués ficat la mà sota la roba no me l'haguessin treta, com havia fet la seva mare, però sempre anaven amb jerseis o samarretes sense botons i mai no ho vaig poder provar. Hi va haver un temps que el primer que mirava quan venien a casa era com anaven vestides, però mai no van venir amb cap brusa de botons.

La que sí que anava sempre amb brusa era la Gisela, o amb unes samarretes de tirants molt escotades que deixaven molta meta a l'aire lliure. Va ser la nostra senyo durant un temps al parvulari. Les altres senyos també eren més lliberals que la meva parentela en això de deixar-se tocar les metes. No n'hi havia cap que les tingués semblants a les de la meva mare o la tieta, però no eren dos bonys al pit, com les de les meves cosines, eren metes molt més metes, no sé com explicar-t'ho. Les senyos mai no deien res quan els tocaves una meta, i no calia ni fer-se el dormit. Un dia que un altre nen va ficar la mà dintre de la brusa de l'Asunción mentre jugàvem a no sé què, ella es va posar a fer broma: “ui, el Marcel, quin nen més dolent, mireu on m'ha ficat la mà el Marcel”. Però, així, desinhibida en aquests temes, la que més ho era, era la Gisela.

Encara que quan ets petit no saps ben bé els anys que tenen els que són més grans que tu, sí que teníem clar que la Gisela no era una senyora com les altres. Ara penso que devia ser la primera vegada que treballava a una llar d'infants, i potser allò només va ser una feineta ocasional, perquè només va estar uns mesos amb nosaltres. Tots n'estàvem ben enamorats d'ella. Jo, personalment, la trobava molt més maca que totes les que veia a les pel·lícules, i que també m'agradaven, no creguis. Però la Gisela m'agradava més. Era molt, molt simpàtica i em sembla que ens estimava tant com nosaltres l'estimàvem. Quan érem a classe, entre ella i nosaltres s'establia una mena de complicitat que ens unia a tots en front del món exterior, el que estava a l'altra banda de la porta del passadís. Normalment sempre li estàvem al damunt i li buscàvem les pessigolles. Aleshores ella feia que s'enfadava i ens les buscava a nosaltres, i acabàvem tots fets un embolic damunt de la catifa.

Però també ens agradava quan arribava el moment d'estar en calma i sèiem en rotllana, i la Gisela ens explicava històries molt emocionants. Per torns, cada vegada era un nen o nena diferent el que tenia el privilegi d'escoltar el conte assegut al seu costat, ben enganxadet amb ella. Altres vegades, el feia seure entre les seves cames i el tenia abraçat pel darrere. Per fer-lo amunt, l'agafava per la cintura i per entremig de les cames. Un dia em va tocar a mi i també m'ho va fer d'agafar-me per allà on tinc la titola, i més d'una vegada, perquè jo m'escorria cap avall de la seva falda sense voler.

Quan va arribar la calor, els primers dies de Juny, van inflar una piscina al pati i ens banyàvem tots despullats, els nens i les mestres. Veure a les altres mestres despullades no em feia ni fred ni calor, veure als altres nens i nenes encara menys, finalment suposo que allò formava part de la nostra educació en un parvulari liberal, però veure despullada a la Gisela em fascinava. La trobava tan maca que ja ni mirava de que també jugués amb mi, jugava amb tots, sinó que només de veure-la tota sencera ja em sentia satisfet. Llavors era ella la que, veient-me tan callat, m'agafava d'una revolada i em tirava de cap a l'aigua. Quan feia coses com aquestes després les compensava amb una bona tanda de petons i pessigolles, i amb mi feia el mateix. Vaig comprovar llavors que els pits de la Gisela no tenien res a veure amb cap dels pits que havia conegut fins llavors.

El dia que recordo més, d'aquells que teníem a la Gisela de senyo, va ser quan ja s'acabava el curs abans de les vacances. Estàvem tots per terra i per damunt d'ella, com sempre, i amb l'enrenou a ella se li havia descordat la brusa i se li veia tot el sostenidor. Bé, tot no, només la meitat d'un costat, però se li veia molt. Era com si tingués una meta fora de la brusa, però tapada per un sostenidor de color blau Klein. Coneixes el color blau Klein? Aleshores una nena, la Tània, li va dir: “Gisela, treu-te els sostenidors”, i ella va dir “I perquè me'ls he de treure?”, i la Tània: “Perquè et veiem les tetes”, i la Gisela: “Ja me les veus cada dia, les tetes, a la piscina”. Però la Tània va dir que no era el mateix, i que perquè no es treia els sostenidors allà a la classe. La Gisela sense bellugar-se d'on era, estirada a terra panxa enlaire envoltada de tota la canalla, es va descordar l'últim botó de la brusa que faltava, es va dur les mans a l'esquena per descordar-se també els sostenidors blaus Klein, i se'ls va treure sense haver-se de treure la brusa. ¿Ho saps fer, oi, tu també, de treure't els sostenidors sense treure't la brusa, passant els tirants pels braços encongits? Doncs ella ho va fer i es va quedar amb les tetes a l'aire com si tal cosa. Vam estar mirant-les en silenci i després la Tània en va tocar una. “M'has dit que les volies veure, no tocar-les”, va dir la Gisela sense bellugar-se, mentre l'altra seguia tocant aquella meta amb cara d'estar molt interessada i preguntant-li si li feia pessigolles. Va dir que sí, que li estava fent moltes pessigolles. Li va preguntar perquè no xisclava de les pessigolles i ella va contestar que podia aguantar-se-les. Llavors els altres també li vam començar a tocar els pits a veure si era veritat que es podia aguantar les pessigolles. Jo, que també tocava, vaig mirar la cara que posava, i estava rient però sense fer soroll. Algun nen li va tocar el mugró com qui toca el timbre i ens va dir que allà era on més pessigolles feia. Llavors la Tània va agafar la punta del mugró que tenia ella i es va posar a fer-li pessigolles, però per comptes de xisclar, la Gisela seguia amb la boca mig oberta com si estigués rient, però sense riure. Però algú que havia d'estirar massa la mà per arribar fins a la meta més propera, va perdre l'equilibri i li va caure al damunt de la panxa, i al notar algú damunt la panxa sí que li va agafar un atac de riure, va aixecar els genolls fins a la barbeta per tapar-se i es va treure del damunt tota aquella canalla que la pessigollejava. “Apa, sí que t'aguantes poc!”, va protestar la Tània, i ella va explicar que a les puntes de dalt de les metes feia moltes pessigolles i no es podia aguantar gaire estona. “Jo puc aguantar-me les pessigolles tanta estona com vull”, va dir la Tània, i aleshores la Gisela la va estirar a terra on havia estat ella, li va treure la jaqueta del xandall, i li va baixar els pantalons i les calces fins als genolls.

La Tània tenia forma de barrilet amb dos braços enganxats als costats, i posava les dues cames ben juntes i rectes. La Gisela es va posar a passar-li la punta del dit ben finet per damunt del pit. Ella s'estava amb la boca tancada i ni tan sols somreia, com havia fet la Gisela, que s'havia estat amb la boca rient tota l'estona. Després de haver-se pogut comprovar que podia aguantar les pessigolles en el pit i als mugronets, que també se'ls havia estat tocant finet, la Gisela va anar baixant el dit fins al melic. Les pessigolles al melic també les va resistir i la Gisela va anar baixant por la panxa. Dic que era la panxa perquè era més avall que el melic, però ja et dic que la panxa de la Tània no tenia forma de panxa ni el pit tenia forma de pit, tota ella semblava un caneló abans de posar-lo al forn. I els mugrons que t'acabo d'explicar més aviat semblaven dues pigues. Sexe sí en tenia, és clar, per poder anar a fer pipí, però només era un tall pelat que quedava mig amagat entre les cames tancades. Com que sempre havia sentit dir a les altres nenes de la classe que allà no es podia tocar, estava segur que allà la Gisela no faria pessigolles, però sí, i tant!, que les va fer. Sempre posant només la punta del dit, ben fi, va fer unes quantes passades lentes per la ratlla del sexe, des de la part de dalt fins on quedava amagat entre les cames. Després va agafar un braç de la Tània i el va aixecar enlaire mentre cridava: “campiona!”, perquè havia resistit les pessigolles tota l'estona.

De seguida va sortir un munt de candidats per sotmetre's a la prova, però la Gisela va dir que ja era l'hora de recollir. Ens vam queixar i dèiem que volíem quedar-nos més estona, però ella, mentre ara sí que es treia la brusa per posar-se millor els sostenidors, ens va dir que ja seguiríem l'endemà.

En qualsevol persona adulta normal ja saps que això vol dir que s'ha acabat per sempre, però la Gisela era diferent: ella mai no ens deia de mentides. De manera que al dia següent vam repetir la prova amb uns quants voluntaris, i amb els nens també ho feia igual de tocar-los-hi la titola amb la punta del dit. Gairebé tots van resistir, els tres nens i una de les nenes que hi van poder jugar, però les altres dues nenes eren unes pàmfiles que ja van començar a cridar i a girar-se de costat des del primer moment.

A mi no em va tocar. Ja m'hagués agradat, ja, i també m'hagués agradat que ella es tornés a desbotonar la brusa. Però quan li vam dir va contestar que ella ja havia perdut. Llavors li vam demanar que ens tornés a ensenyar les tetes i ens va repetir que les tetes ja se les vèiem quan ens banyàvem a la piscina. Però a mi em semblava igual que el que havia dit la Tània: que ensenyar els pits a la piscina no era el mateix que ensenyar-los a la classe.



* * *





No. Amb putes jo no hi he anat mai. Els meus amics més amics tampoc no hi anaven. Però alguns de la classe, quan ja érem més grandets, sí que hi anaven. Aquells de la fila del darrere. Però aquells xicots eren d'una altre mena de famílies. No com les nostres, que ens ensenyaven a no fer coses que no es poden fer. No vaig anar mai de putes, però la veritat és que la primera palla que em va fer una noia la vaig haver de pagar.

A les putes les veia pel carrer, quan nosaltres vivíem al barri vell, però no m'interessaven massa. Les havia vistes des de petit i formaven part de l'entorn d'una manera natural. Fins i tot a les caribenyes, que anaven amb uns vestits molt extremats, no me les mirava com un possible objecte eròtic. A mi m'erotitzaven algunes actrius de les pel·lícules, o algunes de les noies de la colla dels grans, però aquells voluminosos pits i culs no em feien cap impressió. Encara menys podia passar que tingués cap fantasia eròtica amb la senyora Montserrat, la que era puta i vivia al principal segona.

Ella no feia els carrers. Tenia una clientela fixa que atenia a casa durant el dia, o fins a no gaire tard de la nit. Tot homes de mitjana edat d'aspecte respectable. I segurament respectables del tot, no només en el seu aspecte. Com la senyora Montserrat, que era tant o més respectable que qualsevol altra veïna.

Una vegada, molt abans del dia que t'estava dient que vaig haver de pagar, la vam saludar al replà quan estava dient adéu a un client. Jo pujava amb la mare i, després d'haver-la saludat i d'haver pujat alguns graons més cap al nostre pis, la mare em va dir: “La senyora Montserrat és callista”. I des d'aquell dia vaig pensar que callista volia dir puta. Però és que aquesta era una de les maneres de resoldre's la vida que tenia la meva mare. Ja t'ho he dit en l'altra història: allò que no es diu no existeix, i si no es diu a què es dedica de veritat la senyora Montserrat és que no es dedica a allò al que es dedica. I per tant és una veïna més, i molt amable per cert.

I és que a més a més, la Montserrat no treballava els diumenges pel matí i anava a missa com nosaltres. Però no hi anava a la mateixa hora que nosaltres sinó a les dues del migdia, quan nosaltres pràcticament ja estàvem dinant.

Sí que és cert que quan vaig començar a posar-me nerviós de no trobar cap nena que volgués tenir-me com el seu xicot, i no estant molt segur de que fos prou sa estar-se masturbant a cada dos per tres, vaig pensar d'anar a la casa d'alguna puta com la senyora Montserrat. Amb ella no, ni somniar-ho. Jo tenia ganes d'una bona sessió de sexe, com el que una vegada vaig veure en una pel·lícula que van passar a mitja nit a la televisió, i no em podia imaginar que aquella senyora sabés res d'aquelles marranades que jo volia fer. Me l'imaginava com una bona professional que em sabria fer escórrer dintre de la seva panxa i després em diria adéu fent-me un petó a la galta. Potser si ho hagués consultat a algun dels clients que ella tenia, i que jo coneixia de veure'ls pel barri, m'haguessin dit que allò era precisament el que em convenia: una follada a la setmana amb una persona seriosa i no aquell desgavell continuat de palles a totes hores i que segur que haurien d'acabar fent-me malbé la titola. Jo aleshores creia que follar era una experiència mil vegades més intensa que una palla i que, per tant, era com estalviar-se de fer nou-centes noranta-nou palles. Era clar que allò era el que havia de fer jo, anar a casa d'una puta, com els nois de la fila del darrere que no eren tan educats com jo, però que se'ls veia ben sans, i ben formats, i plens de salut. Segur que estaven sans perquè portaven una vida sexual sana i no com jo, que sempre me l'estava remenant.

Va ser aleshores quan em vaig començar a mirar a les caribenyes del carrer i a intentar veure'ls-hi alguna gràcia eròtica. Francament, no els hi trobava. Em podia imaginar que elles sí sabrien fer les marranades d'aquella pel·lícula que havia vist, i m'imaginava que eren prou bones professionals com per saber fer que jo m'escorregués dintre de la seva panxa i no em quedessin ganes de fer-me tantes palles, però no era una experiència que em fes il·lusió tenir. Quan hi pensava, per comptes d'inflar-se'm se m'encongia. Haver anat amb una d'elles a resoldre els meus problemes hagués sigut com anar a l'hospital a que em fessin un tractament. No sé... com si amb una injecció o una lavativa haguessis de quedar satisfet per quinze dies. Al barber ja feia molts anys que hi anava un dissabte sí i un dissabte no, doncs una cosa semblant. Jo no era amic dels de la fila del darrere de la classe, però me'n podia fer una mica. O em podia fer amic d'un d'ells que semblava més bona persona i que una vegada fins i tot m'havia saludat. Aleshores podria saber bé on anaven i quant s'havia de pagar. I potser aquell que m'havia saludat una vegada també m'explicaria el que tenia de fer exactament, jo, amb la puta.

Però la possibilitat d'anar amb una puta se'm va treure del tot quan a l'escola es va saber que hi havia nois de la meva classe que hi havien anat. Es va armar un enrenou grandíssim i jo em vaig morir de por només de pensar que a mi també m'hi haguessin pogut trobat enredat. Perquè l'escàndol que es va organitzar va ser tan gros que alguns pares van acabar traient als ses fills d'aquella escola i portant-los a una altra on no poguessin estar entre tan males companyies.

A mi no em van treure. Als meus pares els he de reconèixer que mai no es van ficar en aquell escàndol de pacotilla. Ni en cap altra, com quan es demanaven firmes per fer tancar aquell bar o quan es va fer una comissió per anar a la sala del cinema a demanar que controlessin l'entrada de menors a les pel·lícules no aptes. La gent de moral molt estricte sempre estan enfeinats organitzant-se per combatre la immoralitat i coses d'aquestes. Estan sempre criticant el que ha fet aquest famós, o el programa indignant que han passat a la tele en horari infantil. Però els meus pares, amb una moralitat encara més estricte del que és normal, ni es ficaven mai amb ningú ni es queixaven de que el món anés a la perdició. Podien perfectament anar a comprar el diari al quiosc de davant de casa, el que tenia l'estesa més completa de revistes pornogràfiques que s'hagi vist mai, i saludar amb un gran somriure al quiosquer en mig d'aquell bé de déu de tetes i culs que els envoltaven. No recordo tampoc que mai m'haguessin dit que no la mirés jo, tota aquella porqueria. Creien fermament que l'única educació és amb l'exemple i això és el que feien, no mirar cap on no s'ha de mirar i donar per suposat que jo tampoc no miraria. No es pot estar en desacord amb aquesta idea de l'educació, però tornem a ser amb el mateix que et deia abans que podria ser el lema dels meus pares: el que no mires és que no hi és.

El cas és que allò de les putes se'm va treure del cap i vaig seguir amb les pràctiques solitàries, que no representaven tants problemes. Fora de la pel·lícula que vaig veure a mitjanit a Tele-5 no tenia cap material més d'inspiració. Vaig remenar per tots els armaris de la casa per trobar les revistes pornogràfiques que sabia que tots els pares tenen amagades. Però no les vaig saber trobar i ara ja sé que és que no n'hi havia. Un amic de l'escola me'n va deixar una de la col·lecció secreta del seu pare i la vam estar mirant en un parc, però no em vaig atrevir a endur-me-la a casa perquè sabia que la meva mare me la trobaria, de manera que vaig guardar les imatges al cap i les vaig poder fer servir per a una bona dotzenes de palles.

Encara em va fer més servei, posem per a dues dotzenes de vegades, la pel·lícula que et deia que vaig veure a la Tele-5 una nit. Els meus pares havien anat a València a un congrés d'associacions marianes i no havien de tornar fins al vespre. A les 10 van trucar per avisar que l'autocar havia tingut una pana i que no sabien a quina hora arribarien, que anés a dormir tranquil, perquè ells estaven bé. Però jo vaig decidir esperar-los despert i vaig engegar la tele. A tots els canals feien programes molt diferents dels que feien durant el dia, però em vaig quedar molt impressionat amb la pel·lícula d'homes i dones despullats i follant els uns amb els altres sense parar. Vaig anar al rebedor i vaig posar la clau al pany perquè no es pogués obrir des de fora, no fos que els pares tornessin més de pressa del previst. Vaig córrer a tornar a seure davant del televisor i en cinc minuts em vaig fer una palla descomunal.

Aquesta vegada m'havia posat quatre kleenex damunt la tita i vaig poder recollir el merder amb molta facilitat. A la tele, però, seguien follant sense parar i jo em vaig mirar la pel·lícula fins al final. Ara ja no se'm va tornar a inflar. Estava més interessat per veure el què feien i com ho feien que no pas en la titola que tenia a les mans. També em va interessar molt l'argument, perquè vaig trobar molt excitant que els que semblava que devien de estar casats no ho estaven, però sí que ho estaven la senyora que follava i el senyor que s'ho mirava, però tampoc no estaven casats el cambrer i la cambrera que sempre dormien junts i així tot un munt d'embolics que era molt difícil d'entendre.

Vaig intentar de tornar a engegar la tele alguna altra nit, però era impossible fer-ho sense despertar als meus pares que dormien a l'habitació del costat i sempre deixaven la porta entornada. Dos o tres vegades vaig arribar a plantar-me davant de la televisió i a tenir el dit a punt per engegar-la. Havia aconseguit entornar una mica més la porta dels meus pares sense fer soroll. No la vaig poder tancar del tot, però. I al final mai no em vaig decidir a prémer el botó. Feia un click molt fort, aquella televisió, i la mare s'hagués despertat segur. Vaig tornar al llit i m'ho vaig tenir de tornar a fer amb la Bíblia, que era un llibre que mai no em fallava.

Quan va arribar aquell estiu estava en les mateixes condicions. Però al poble de la platja on passava cada estiu, aquell any tot va canviar de dalt a baix. El Francesc, que ja es va tornar el meu amic més íntim, em va vendre una revista pornogràfica molt rebregada per 25 pessetes. No la vaig portar a casa, naturalment, però havia trobat un amagatall entre unes pedres, bastant lluny del poble, i cada tarda hi anava a bellugar-me-la. Un dia que havia plogut molt fort tota la nit, la revista va quedar feta un nyap, però afortunadament encara es podia aprofitar.

La primera noia que me la va bellugar, allò que et deia abans, va ser la germana del Francesc. I va ser al Francesc al que li vaig tenir de donar un fotimer de peles. Però la història és molt més llarga.

Hi havia algunes tardes que el Francesc no podia venir a jugar a futbol amb nosaltres perquè s'havia de quedar a casa vigilant a la seva germana. Jo em pensava que em volia prendre el pèl, perquè la seva germana era molt més gran que ell. Devia tenir 17 anys i ja tenia xicot. Ell em va explicar que algunes tardes el xicot de la seva germana anava a casa a explicar-li matemàtiques, que les tenia suspeses i les havia d'examinar el setembre, i que el seu xicot ja feia primer curs d'enginyeria. Els pares no solament hi estaven d'acord sinó que li pagaven no sé quant per aquelles classes particulars, però feien que el Francesc es quedés amb ells i també fes repàs de matemàtiques amb l'ajuda del xicot de la seva germana. Però el Francesc els deixava follar a canvi de que ell ho pogués estar mirant. Si el deixaven mirar, després ell no diria res.

Quan m'ho va explicar, jo em vaig quedar molt parat. Jo ja sabia que la germana del Francesc era de les que follava, però no pensava que ho fes de veritat. Nosaltres teníem a les noies agrupades en dues categories: Les que follaven i les que no follaven. Però en el primer grup, el de les que tenien algun interès, s'hi estaven totes les que es deixaven explicar marranades, i fins i tot les explicaven elles, o es deixaven fer pessigolles sense protestar massa. Si li feies pessigolles a una noia, i aquesta es retorçava i xisclava “prou, prou, no em toquis més!” era de les que follava. Si el que passava era que et ventava una cleca descomunal, era de les que no follava.

Veient follar, en aquella pel·lícula, m'havia fet una palla de seguida, ¿es feia palles el Francesc, també, veient follar a la seva germana? No em vaig atrevir a preguntar-li una cosa tan íntima, però ell sí que va seguir explicant els detalls i vaig entendre que ell es limitava a mirar. Per acabar, em va dir que si li donava 200 pessetes convenceria a la seva germana perquè em deixés venir també a mi a mirar.

Gairebé no m'ho podia creure que això pogués ser, però vaig dir que sí de seguida. Els diners els vaig treure del moneder de la meva mare, molt segur de que no els trobaria a faltar, i vam quedar per la tarda del dilluns següent a la porta de casa seva, a les 4.

Em va obrir ell i em va fer passar a l'habitació de la seva germana. Em va fer seure en una cadira i ell va seure a la taula davant d'ella fent veure que estudiaven. El professor de matemàtiques encara no havia arribat. Jo m'estava quiet com un estaquirot. Quan va trucar el timbre, ella va dir al Francesc que jo tenia de marxar. Ell no va dir ni que sí ni que no, i jo, és clar, també vaig continuar callat. Ella va anar a obrir, i quan va tornar amb el seu xicot va seure dient que no ho faria mentre jo seguís allà. Van estar molta estona callats, mirant els llibres però sense fer res en concret. L'únic que va fer alguna cosa va ser aquell noi, que va estar fent els problemes dels altres dos. Quan el Francesc la va mirar i ella va veure que el mirava li va tornar a repetir que de cap de les maneres ho pensava fer si jo m'estava allà. La classe havia de durar una hora i ja eren tres quarts, i no passava res. Després el noi li va dir alguna cosa a ella a l'orella. Ella va contestar que no, que jo després ho explicaria a tothom. El Francesc li va prometre que no, que jo no diria res. I que si no ho volia fer, ell sí que els explicaria als pares el que havien fet totes les altres vegades. Ella va callar i va tornar a mirar-se el llibre que no llegia. Després d'uns altres cinc minuts, va agafar la mà del seu xicot i es van estirar al llit. Primer ella, de panxa enlaire, i després ell al damunt.

El Francesc va agafar la seva cadira i la va arrambar a la paret, al costat de la meva. Quedàvem davant per davant del llit on ells dos havien començar a descordar-se els texans. No se'ls van treure, només se'ls van baixar fins a mitja cuixa. Aleshores ell es va agafar la tita i la va ficar a dintre del forat d'ella sense condó ni res. S'hi va tornar a estirar damunt i es van abraçar. Ell va començar a bellugar el cul amunt i avall per fer que la tita anés més cap a dintre i cap a fora d'ella, però això no es veia. No era com a la pel·lícula, que sempre anaven tots despullats completament i es tocaven les metes i feien moltes altres coses. Ells no. Quan ell li ficava la tita sí que l'havia vista molt bé, i tots els cabells que ella tenia al pubis també els havia vist, però mentre estaven follant només es veia del tot el cul d'ell, que es bellugava amunt i avall i que em va començar a agradar una mica. Vaig mirar què feia el Francesc per saber què tenia de fer jo, però el Francesc no feia res. Només s'ho mirava sense que es notés a la seva cara si li estava agradant més o menys allò que veia. Només ho veia, i tenia les mans entre les cames, a l'alçada del sexe, però quietes. Després d'uns pocs minuts, ella es va posar a respirar més fort i cada cop que treia l'aire dels pulmons feia “aaah”, unes deu o dotze vegades, però ell encara va seguir burxant una estona fins que va parar.

Ella se'n va anar al vàter i ell va marxar. Vaig mirar l'hora i em va estranyar que no complís el seu horari, perquè encara faltava tres minuts per les 5. Jo vaig esperar un moment, per no haver de sortir amb ell, i encara vaig veure-la a ella que anava cap a la cuina sense dir-me res. Després vaig marxar jo.

Al dia següent, el Francesc em va preguntar si volia tornar el dijous i li vaig haver d'explicar que si tornava a treure 200 pessetes del moneder de la meva mare, ella se n'adonaria. Jo creia que si li treia 100 també se n'adonaria, i 50 també. Al final ja va quedar que els dilluns i dijous jo anava a casa del Francesc a l'hora de la classe de matemàtiques i li donava 25 pessetes cada vegada. L'espectacle era sempre el mateix, només que el feien al principi de la classe, i no al final com al primer dia. No era massa emocionant, però ho era més que la revista rebregada que tenia amagada a la muntanya. Quan veia el cul despullat pujar i baixar se m'inflava força sota els pantalons. A la tercera o quarta vegada, ja em vaig ficar la mà per la bragueta i el Francesc va fer el mateix. Però no vam deixar d'estar ben quiets a la cadira fins que allò no s'acabava. Després de la classe, jo corria al meu refugi a la muntanya i em feia la palla amb més tranquil·litat.

Després del primer dia la germana del Francesc ja no va tornar a estar tan esquerpa amb mi. Em saludava quan arribava i em deia adéu a l'hora de marxar. A mi em va semblar que fins i tot li agradava que la mirés quan estava follant. Quan començava a fer la dotzena de “aaah” finals, jo deixava de tenir els ulls fixos en el cul del seu amic i la mirava a ella a la cara. Ella la tenia sempre girada cap a nosaltres, la cara, i se m'estava mirant als ulls mentre s'escorria. Sempre eren 12 “aaaah” exactament, jo els tenia comptats però no sé si ella se'ls havia comptat mai. Després, mentre feien que estudiaven, jo també em quedava fins al final. No sé perquè ho feia, però crec que tenia por de que passés alguna cosa més i jo me la perdés. Llegia algun llibre i menjava les xocolatines que la germana del Francesc m'oferia cada quart d'hora.

A finals de juliol ja li havia parlat al Francesc del meu refugi a la muntanya i de les palles que em feia quan sortia de casa seva. Llavors va dir que provaria de convèncer a la seva germana de que les palles ens les fes ella i que li donaríem 200 pessetes si ens ho feia. Li vaig dir que jo no podia pagar tants diners. Però quan va dir que ja li havia fet la proposta i que havia dit que sí, m'ho vaig repensar. Després, segons em va explicar el Francesc, va deixar-ho en que ho faria per 200 pessetes per tots dos, que ens sortiria a 100 pessetes per cap, i encara es va afegir que aquell dia no caldria que pagués 125 sinó que amb les 100 quedava tot inclòs, l'espectacle previ i la palla de després. Finalment vaig decidir dir que sí. M'estava morint de ganes de que les palles me les fes ella des de que el Francesc havia plantejat aquesta possibilitat.

Quan va arribar el dia que ens ho havia de fer, tot va començar igual que sempre, i després també va seguir l'estona de classe com cada vegada, amb les racions de xocolatines incloses i algunes paraules simpàtiques que ella ens va dedicar a tots. Però quan van ser les 5 i ell havia marxat, el que es va estirar al llit i es va baixar els pantalons va ser el Francesc. La seva germana es va agenollar al costat del llit, li va agafar la tita i la va començar a munyir. Ho feia amb una mà, tirant la pell del membre amunt i avall, mentre que a l'altra hi tenia uns kleenex preparats. Quan van començar a sortir els sucs, ella va posar els kleenex al damunt i els va poder recollir tots sense que li vessés cap gota.

Llavors em tocava a mi i em vaig estirar al llit. “Descorda't”, va dir ella que ja estava preparada amb el manyoc de kleenex. Jo ja em temia que així que me la toqués m'escorreria de seguida, i em semblava que era una pena desaprofitar les 100 pessetes. Preferia fer-les durar i estava per dir-li el que jo volia que em descordés ella, com feia la mare quan era més petit i encara em banyava, però se'm va fer un nus al coll i no sabia com dir-ho. “Apa, descorda't”, va repetir, i jo em vaig haver de descordar. “Baixa't els pantalons”, va dir ara. Segur que ella es pensava que badava perquè em feia vergonya ensenyar-li la titola, i la veritat és que aquesta era una altra raó. Mai no havia tingut d'ensenyar la tita així, directament, davant dels nassos d'una noia de les que folla. L'únic antecedent havia sigut quan una infermera havia repassat si ja escapollava en la revisió mèdica de l'escola. En aquella ocasió tot va ser tan ràpid que no se'm va arribar a inflar ni una mica, i això que la infermera era una senyora molt simpàtica en la que després he somiat algunes vegades, però estirat al llit sota la mirada atenta de la germana del Francesc la tita la tenia ja del tot inflada abans de baixar-me els pantalons. I quan ho vaig fer va saltar enlaire del tot preparada per disparar. Ella la va agafar per la base amb la vista fixa en la petita gota transparent que s'hi havia fet a la punta. Seguia mirant aquella gota amb atenció quan va començar a pujar-me la pell contra la base del gland, i després, quan la tornava a estirar la pell avall. Però a la segona anada cap avall no vaig poder aguantar més i vaig disparar tota la llet.

Va ser tan ràpid que ella no va tenir temps de tapar-me la tita amb els kleenex. Potser ho hauria pogut fer amb una mica de retràs, i com a mínim atrapar-ne la meitat abans de que no esquitxés els mobles, però, tu ja saps com disparo de fort, es veu que li va venir de sorpresa aquell doll tan llarg i tan potent i no va tenir temps de reaccionar. Jo em pensava que s'enfadaria perquè ja sabia que tenia un mal geni terrible quan s'hi posava, però s'ho va prendre amb molta tranquil·litat i es va posar a riure. Vinga riure. Per sort no havia caigut ni una gota sobre la vànova. Se m'havia empastifat tota una cama fins a les sabates, i al terra, als peus del llit, també havien anat a parar uns esquitxos. Es va posar a netejar el terra amb els kleenex, sense parar de deixar anar aquelles fortes riallades, i jo em vaig haver de netejar el que m'havia caigut al damunt. Va ser més fàcil del que m'havia pensat al principi. Però després va resultar que també se li havien empastifat els llibres i els apunts de damunt de la taula i llavors sí que ja vaig veure que s'enfadaria. Però tampoc no es va enfadar, va riure encara més i va anar a buscar el rotlle de paper de vàter per seguir netejant tot allò.

Aquell dia vaig tornar a anar com sempre al meu amagatall. Vaig repassar les fotografies de la meva revista i em vaig reassegurar de que les noies feien moltes més coses amb les tites que el que m'havien fet a mi per 100 pessetes. Les llepaven i fins i tot se les ficaven senceres a la boca. I amb unes ungles molt llargues i pintades de purpurina rascaven els testicles. Vaig pensar que podia pagar 100 pessetes més a la propera jornada i demanar que em fes tot allò. També vaig pensar que directament li podia preguntar quan em cobraria per follar. Però com que ella ja tenia un xicot segurament no ho voldria fer amb ningú més. No era, doncs, una bona idea. La idea de follar era encara una entelèquia fora de les meves possibilitats. En canvi, amb la germana del Francesc seria molt fàcil posar-se d'acord perquè em fes una mamada com cal. Ja havia descobert que jo no li queia malament i ella a mi cada cop m'excitava més, especialment quan feia els dotze “ahhh!” d'acabar de follar i s'estava mirant-me. Vaig pensar que si em demanava unes altres 100 pessetes no tindria massa problemes per agafar-les a la mare i que si en demanava més jo podria dir que sí fins a 125 o 150. Vaig retallar amb els dits les tres fotografies que més m'interessava que ella veiés. Així seria més fàcil que entengués el que jo volia. Abans de tornar a casa em vaig fer una altra palla pensant en la germana del Francesc i en el que em faria la pròxima vegada.

Però no hi va haver pròxima vegada. Abans d'anar cap a la classe, quan va arribar el dia que tocava, vaig mirar el moneder de la mare per saber fins a quant podria negociar. Al moneder només hi havia dues monedes de deu cèntims. Em vaig témer el pitjor, que la meva mare se n'hagués donat compte de que jo li remenava el moneder. Això em va fer posar molt nerviós. Vaig arribar a casa del Francesc i ell estava assegut a la porta amb cara enfurrunyada. Va dir que no hi havia classe, que la seva germana s'havia tancat a l'habitació i el professor de matemàtiques havia vingut i també havia tingut de marxar sense fer classe. Primer vaig pensar que potser eren els seus pares els que les havien prohibides quan havien sabut el que fèiem. Però no, els pares seguien pensant que només estudiàvem. Era la seva germana la que s'havia enfadat. Al Francesc, mentre mirava d'explicar-me el que havia passat, se li va anar escapant que la seva germana no en sabia res dels diners i que tots se'ls quedava ell. No m'ho dir així, és clar. Això és el que jo vaig poder anar entenent, però encara hi devia haver més coses que no vaig arribar a saber. El cas és que ella s'havia enfadat tantíssim que no volia seguir fent classes de repàs. Amb el seu xicot també va trencar i es van passar la resta de l'estiu sense parlar-se. Però, no sé perquè, amb mi no semblava que hagués quedat enfadada. Em va seguir saludant com sempre i al ball de la Festa Major em va regalar una xocolatina.



2017  Sexe.cat :: Relats eròtics i sexe en català   globbers joomla templates