Lamanelamelamou cap.6 (La barbacoa)

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Rating 4.00 (1 Vote)

6. La barbacoa

 

La Maria Tenes s'estava estirada a una gandula davant de la piscina. El jardí de casa de l'Iñaki semblava haver-se convertit en el local social de la petita colla. Només feia uns deu o dotze dies que s'havien conegut i ja semblava que es coneguessin des de feia molt més temps. La familiaritat entre ells era absoluta i havien decidit, tàcitament, que el sexe deslliurat era allò que els unia. D'alguna manera o una altra, l'Iñaki oficiava de líder, potser perquè era un líder natural encara que no fos ell el que hagués establert aquella absoluta liberalitat amb la que es comportaven. La liberalitat havia sorgit espontàniament, des d'aquell primer dinar al restaurant de sota de l'agència publicitària, i s'hi trobaven bé abandonant-se en ella. Tota nua, la Tenes sentia l'escalfor del sol al cos. Sota el porxo, els altres estaven preparant la barbacoa per després. Però eren a mig matí, faltava molt per l'hora de dinar, de manera que també estaven traient el carret de les begudes i unes tapes per fer un aperitiu. Ella avui estava massa mandrosa per col·laborar. Mirava les titoles dels seus amics, que penjaven flàccides però que feien bonic. Els parrussos d'elles també va trobar que feien força goig... s'hi estava bé, així, estirada al sol, contemplant amb els ulls mig tancats aquells sexes que anaven i venien com en una dansa suau. Se li van acabar de tancar, els ulls. Va separar una mica les cames per sentir més forta l'escalfor del sol a l'entrecuix, i més forta també, potser, la mirada escadussera d'algun dels seus nous amics. Cap de les cases del voltant sobresortia per damunt de la tanca del jardí. De fet, per damunt de la tanca només sobresortien alguns arbres del carrer, però ella mig somniava que des d'un edifici de molts pisos, situat a un parell de kilòmetres d'allà, hi havia un vell libidinós que li estava mirant el cony amb un telescopi. No era cert, no hi havia cap edifici alt des del que es pogués veure aquell jardí, però ella es trobava de gust somniant que algú se la mirava. I aquest somni es va fondre amb altres somnis.

 

 

El somni de que les titoles dels seus amics de la terrassa s'aixecaven. Com si intuïssin la proximitat del seu cony, anaven adquirint unes dimensions immenses. Acabaven parades com aquells canons de la pel·lícula que havia estat mirant a la televisió, aquella mateixa nit. Sí, les titoles de l'Iñaki i el Fabià es confonien amb els canons napoleònics de “Guerra i Pau”, i disparaven les mateixes grosses canonades. Per comptes de les dues rodes, es mantenien enlaire sobre dos voluminosos collons. Dos grans collons i una gran cigala que disparava amb ardor. Amb el retruc, després de cada dispar aquells cigalots basculaven com ansiosos de ser carregats de nou i poder seguir disparant. Cada dispar l'encertava de ple. Sentia el “xof!”, l'impacte d'una gran bala d'esperma que rebotia contra el seu cos nu. Xof! Xof! Una i altra vegada. Quedava tota empastifada d'aquelles bales flonjes, d'una consistència semblant a la nata. Sí, era com si li disparessin bales de nata perquè eren blanques com la nata, però feien una forta olor d'esperma. També tenia la cara tota esquitxada i es va llepar els llavis per acabar d'assegurar-se que era amb esperma amb el que la canonejaven. Ara no eren dos, sinó tota una bateria que disparava amb fúria. I algun d'aquells flocs natosos l'impactava de ple a la cara i llavors fins podia empassar-lo i notar-li clarament el sabor d'esperma. Mentre empassava, però, altres dispars la colpejaven als braços, que li havien quedat flàccids al costat del cos, a les cames, que a penes la sostenien, a la panxa... als pits... De tant en tant, un dels dispars la colpejava al cony amb certa violència, i aleshores tot el cos s'estremia. Mica a mica, al seu voltant anava creixent una muntanya d'aquella nata fantàstica. I després ja li arribava a la cintura i més tard l'anava cobrint tota. Li arribava fins a la boca i havia d'estirar-se sobre la punta dels dits dels peus per poder seguir respirant. Havia de bracejar per no ofegar-se. Estava nedant en un mar de sucs de mascle. No es veia res al seu voltant. Només ella que, de sobte, es va avergonyir de que no portava banyador i se sentia encara més indefensa, tan nua, en aquell mar immens en el que no podia fer altra cosa que anar bracejant per mantenir-se a la superfície. Però aquella petita sensació d'indefensió tampoc no li era del tot desagradable. Era com el record de quan era petita i necessitava que algú la mimés, i sempre acabava venint algú i l'abraçava. Ara també. Li era agradable sentir com el cor li bategava en una certa inquietud, en una inquietud dolça. Com la inquietud de l'amant que està frisosa per la imminent arribada de l'enamorat. I el va anar a trobar, a aquell príncep de rondalla, al fons d'aquell mar infinit. Va aixecar el cul fora del líquid i s'hi va submergir amb unes grans braçades. Va anar baixant, baixant... Va veure un vaixell resplendent que també avançava a tota vela. No el veia bé. Les aigües allà al fons tenien una tonalitat lletosa fantasmagòrica. Mica a mica se li va anar perfilant el buc majestuós, les veles inflades... els pirates enfilats per les eixàrcies i abocats per la borda, cantant cançons d'amor i de guerra. El mascaró representava un rei de galtes vermelles i de panxa rodanxona. Era desproporcionadament gegantesc respecte a la resta del vaixell i dels pirates. El bauprès era la seva gran verga. Una verga molt llarga i molt gruixuda coronada per un gland encara més descomunal. El vaixell havia virat cap on ella s'estava nadant en mig de l'aigua tèrbola. Però era alhora tèrbola i lluminosa, aquella aigua, o aquell líquid desconegut. Els mariners seguien cantant. Enarboraven els seus membres com si fossin sabres. Però no eren sabres, eren grans faves com la del rei que feia de mascaró de proa. Se la miraven a ella i li ensenyaven els cigalots que pensaven endinyar-li. Va veure que no eren cigales violentes. Eren cigales molt maques que estaven contentes preparant-se per penetrar-la. Va sentir que allò que cantaven tampoc no eren himnes de guerra. Era una música semblant a l'Himne a l'Alegria de la 9a. El rei de proa no cantava, somreia satisfet i se semblava una mica al senyor Mas. La mirava com normalment la mirava el senyor Mas, però aquell carall no era el del senyor Mas. Era immensament més llarg. Primer havia estat de fusta i pintat d'un rosa pàl·lid com els carnatges dels angelets dels retaules barrocs, però mica a mica s'havia anat convertint en un autèntic carallot de carn ben reblerta, a punt per penetrar-la fins al fons. I era llavors que el vaixell ja arribava a allà on ella estava i el gran carall se li ensorrava entre les cuixes. I no feia gens de mal. Aquella massa era com d'una matèria estranya, dura i tova al mateix temps. Una matèria sòlida que la impregnava tota per dintre, començant pel forat del cony, i després tot el baix ventre. Després ja era tot el cos el que se sentia ple de cigala, i seguia sense fer cap mena de dolor. Era una sensació molt dolça que l'omplia tota. Quan ja estava del tot empalmada i amb aquella estranya sensació en l'interior, el rostre del reietó havia quedat enganxat al seu i la mirava com si estigués absolutament enamorat. Tant enamorat que li queien les llàgrimes, i ella li havia de dir “Sí, amor meu... jo també t'estimo...” i mentre, es deixava anar en un orgasme absolut. Un orgasme etern, que mai no s'acabava perquè el rostre d'ell s'havia fos a dintre del seu rostre i ja no el veia i sentia una glopada de la seva llet que li omplia tota la boca i que ella mantenia allà, a la boca, sense tornar-la a empassar ni deixant que li vessés per entre els llavis. Aleshores s'havia quedat així, retenint un orgasme continuat, amb les galtes inflades per no perdre ni una gota dels sucs que li omplien tot el cos i amb els ulls també tancats amb força, com si tampoc no volguessin deixar escapar el rostre i la mirada del seu amant, que s'havien fos a dintre dels seus. La Mònica i la Lita s'estaven al seu costat, a banda i banda, i li deien coses com ella havia fet el dia que havia ajudat a la Mònica a escorre's, allà, en aquell sofà. Només que ara era ella la que s'estava al mig i les altres dues les que l'acariciaven, i li anaven dient les garrinades més grosses que ella pugués pensar. Ella seguia del tot despullada, sobre el sofà de cuir, però les altres dues anaven vestides. Portaven unes jaquetes i faldilles com les que sempre portava ella a l'oficina. Estaven fent el seu paper i ella estava fent el de la Mònica, deixant-se acaronar. La fregaven per tot arreu amb aquell esperma que seguia envoltant-la perquè, d'una manera o altra, encara seguia al fons d'aquell mar. O potser perquè ara les altres dues anaven vestides d'esclaves de la reina Cleopatra, i ella era la Cleopatra, i no es banyava amb llet de burra, perquè això sempre havia estat un eufemisme, sinó amb llet de burro: era en una banyera plena a vessar d'autèntica llet d'onagre del desert on la banyaven les seves amigues. Sentia a la Mònica parlar de les virtuts tonificants que aquella llet tenia per la pell del cutis, i li acaronava una galta, i els pits, i se'ls matxucava amb les dues mans. Ella s'anava sentint tan plena d'aquells fluids per dintre com per fora. I per dintre els sentia rebent contra cada centímetre de la seva pell i per fora sentia com se'ls fregaven i refregaven aquelles quatre mans libidinoses que tornaven un cop i un altre a entretenir-se en els seus pits, i a les aixelles, i a l'entrecuix. Sobre tot a l'entrecuix, que ara se li posava a bategar com una bomba de rellotgeria. La Mònica li comentava alguna cosa a la seva mare i li posava l'orella al cony per sentir millor aquell batec. Després era l'altra la que li encastava l'orella fins ben endins. Era una orella que xuclava com una boca i que llepava com una llengua. Que podia entrar molt endins de la vagina i augmentar encara més el plaer d'aquell orgasme sense fi. Elles dues es petaven de riure de veure-la estremir-se cada cop que li premien una orella contra el cony. I ella també reia i s'estremia més. Ja sabia que li acabarien omplint el forat amb algun consolador. Les garrinades que li deien a l'orella ja ho anunciaven. El batec seguia sent molt fort. Se les imaginava portant-li al Fabià per comptes d'un consolador de plàstic. El tenien alçat enlaire amb les quatre mans, amb els braços i les cames estesos. Ella el veia venir com planejant damunt del seu cos. Tothom reia perquè tothom era feliç en aquell moment tan joiós i divertit. En aquell moment en que elles anaven abaixant els braços i dipositaven el cos del Fabià sobre el seu cos. No pesava gens aquell cos, però la pell encaixava amb la pell i el sexe encaixava amb el sexe. El batec del cor seguia mentre provava d'entendre perquè aquell contacte dels dos cossos era tan complet...

Què dorms?

Era la Mònica que estava al seu costat amb dues copes de cava a les mans.

Uf, sí. M'havia quedat ben adormida. Fa estona que dormo?

No, fa un moment t'he vist que estaves desperta. Vens a l'aigua? ‒ li pregunta avançant-li una copa.

Se sent com els altres ja estan saltant a l'aigua i elles també se n'hi van, però amb més calma: després de fer un glop petit i sense deixar les copes.

Mentre s'estan en un racó de la piscina, bevent, la Maria Tenes té un lleuger record d'haver tingut un somni molt profund i molt intens. Mira de recordar-ne els detalls. Té la imatge de que estava follant amb el Fabià en el moment en que la Mònica l'ha despertada.

Els altres tres estan més actius, s'han posat a nedar d'una banda a l'altra de la piscina. Ells dos, cadascun pel seu cantó, i la Lita deixant-se agafar entre els braços de l'un i els de l'altre alternativament. Se sent com una pilota entre dos jugadors de waterpolo. De vegades neda cap a l'un, però no directament sinó cap a prop seu, de manera que aquell s'ha de desplaçar fins ella per atrapar-la, com s'atrapa una pilota. Ella es deixa atrapar ben atrapada, cenyida per la cintura contra un tors ben masculí, notant algun contacte ocasional de la tita entre les cames. Després ell la deixa anar i l'empeny pel cul per a que nedi cap al altre. Quan l'altre l'atrapa el joc es repeteix.

Després d'una bona estona, ja en tenen prou i surten de l'aigua. Es posen unes bates de bany per eixugar-se mentre es serveixen el cava. La Lita se n'ha anat al racó on la seva filla està amb la Tenes. No té copa de cava, però les altres li ofereixen un glop de la seva.

La Manuela, que havia estat fent les seves feines, surt a la terrassa per veure si té alguna cosa més per recollir. Abans anava amb la bata, però ara ja torna a anar vestida de carrer. Pel que sembla ja està a punt de marxar.

L'altre dia ja l'havien convidada a banyar-se amb ells i havia dit que no podia, que havia d'anar al dentista i que potser ja es banyaria un altre dia. Vestida com per sortir, era evident que aquell dia tornaria a tenir alguna excusa per dir que no. Potser no se sentia còmoda entre tanta gent despullada, encara que en aquell moment els dos homes anaven tapats. De tota manera no van poder estar-se de tornar-la a convidar de venir a l'aigua. Com que va fer un gest d'indecisió, a les altres dones ja els va semblar que només calia una última empenteta.

Au, no t'ho pensis més. L'aigua està de meravella.

I la Manuela no s'ho va pensar més. Girada, a l'altre costat de la piscina allà on estava, es va treure la samarreteta de tirants, i les sandàlies i els pantalons. Després es va acostar a la piscina i s'hi va ficar sense treure's la roba interior.

Buf! Com és que està tan fresca?... Sí que està bona, sí...

Un cop al costat d'elles, va fer un glopet de la copa que li havien avançat. Però després se'n va tornar al mig de la piscina i es va posar a nedar.

Després de l'entrada tan tímida que havia fet, semblava que potser no n'estava massa acostumada, de banyar-se en una piscina. Per això els va sorprendre l'exhibició de perfecta nadadora que els va fer. I això que no va voler exhibir-se, només va fer unes braçades de crol no massa ràpides, seguides de tot un llarg de braça, i encara una capbussada perfecte per donar un cop de peus contra la paret de la piscina i emergir al centre, eixugant-se la cara, amb els cabells ben estirats enrere. Una mica més tard, quan ja havia fet unes quantes braçades més, amunt i avall, i havia tornat a reunir-se amb elles, els hi va haver de confessar que quan feia l'ESO havia guanyat el primer premi d'un campionat interescolar. La Mònica va voler saber més detalls i van saber que no parlava d'un campionat qualsevol sinó que havia guanyat dues medalles en una competició a nivell de tot Catalunya. Un primer premi d'estil lliure i un accèssit en salts.

També saltes? Com és que no t'has tirat a l'aigua per comptes d'entrar-hi de peus?

Segurament no ho havia fet per no exhibir-se, i més o menys ho va deixar entendre així. Però la Mònica va dir que no, que havia entrat a poc a poc perquè no volia que se li belluguessin de lloc les calces i els sostenidors. A la Manuela li va semblar que li estava deixant anar una indirecta, que se'n fumia una mica de que no s'hagués apuntat al nu integral de tots els altres, però ella estava molt segura de si mateixa. Els va deixar clar que aquesta no podia ser la raó, perquè ella podia saltar a l'aigua tan finament que la roba no es baixaria ni un mil·límetre. Les altres no s'ho creien i ella es va estirar de l'elàstic de les calces, per comprovar que era prou fort, abans de refermar-se en el que havia dit. Llavors la van reptar a que ho demostrés.

Aleshores va sortir de l'aigua. Ho va fer sense haver d'anar a buscar l'escala, amb el gest del nedador experimentat que surt a pols de la piscina com si res. Va anar caminant per la vora fins arribar a la part més fonda, on hi havia un petit trampolí. Mostrava una silueta impactant. I més impactant encara, perquè la roba interior que portava s'havia tornat transparent del tot. Mentre marxava cap al trampolí, la ratlla del cul lluïa perfecte, molt més seductora que si hagués estat nua del tot. I quan la van veure de cara, sobre el trampolí, també els mugrons molt foscos se li havien marcat fins al menor detall a la roba dels sostenidors, i el parrús a les calcetes. Un parrús molt negre, també, a joc amb els mugrons i amb la seva melena, que ara s'estava recollint amb una cinta.

No era clar si ella era conscient de fins quin punt la seva imatge resultava eròtica, trasbalsadora. Tots la miraven com si estiguessin a l'expectativa de veure el salt, però aprofitant per gaudir en la contemplació d'aquell cos tan bonic. Per reblar la imatge eròtica, la roba de la calça s'havia ficat entre els llavis del sexe i el dibuixava amb tots el detalls. Si hagués estat nua del tot, els cabells del parrús li haguessin tapat millor el sexe, i en canvi sota la roba molla se li marcaven tant una cosa com l'altra: els llavis del sexe i la mata de cabells.

L'Iñaki, l'esteta per excel·lència de la colla, és el que més detingudament se la va mirar i remirar. De fet, s'hi va estar només un moment allà dalt, palplantada: el temps per lligar-se els cabells i preparar-se per saltar. Però va ser suficient perquè ell decidís adjudicar-li una altra nota molt, molt alta, per afegir a les que havia sentit que ja havia obtingut en natació.

No podia deixar de comparar-la amb la Mònica, una de les noies més maques que havia conegut mai. La Manuela no era tan alta. Tampoc no tenia els braços ni les cames tan rotunds, tan plens de carn ben ferma, i era especialment en aquest sentit que la Manuela podia considerar-se menys sensual. Tenien uns pits de més o menys les mateixes dimensions, les que qualsevol esteta com l'Iñaki podria considerar perfectes, però el culet de la Manuela era evidentment més divertit, espingat cap enlaire. La pell més bruna i els cabells negres la convertien en l'antítesi de la Mònica, i la Mònica no tenia cap piga ni cap marca a la pell que no es correspongués amb la seva categoria de deessa. La Manuela sí tenia una petita cicatriu a un costat de l'ull esquerra i que era la lleu marca que li havia quedat d'un accident amb la seva primera bicicleta. Però quan la miraves als ulls aquella marca no la veies, perquè la mirada de la Manuela arribava a esborronar. Tot i que era tan morena, tenia els ulls clars. De color de caramel. En la seva mirada t'hi submergies, en la de la Mònica et sorprenies de la vivacitat i la franquesa.

Naturalment mentre l'Iñaki acabava aquestes cabòries, la noia ja havia estirat els braços en l'aire, havia fet un petit saltiró i s'havia llençat a la piscina.

Va entrar tan finament com havia avisat. Sota l'aigua transparent va avançar uns metres amb els braços estirats ben endavant, deixant ben clar que no necessitava tornar-se a ajustar la roba. Havia passat clarament la prova. Quan tornava a sortir a la superfície, el Fabià i la Tenes li van dedicar un merescut aplaudiment. Els altres van quedar en silenci. Era la contemplació d'aquella figura tan eròtica, d'ella estirant els braços enlaire damunt del trampolí amb tots els seus encants tan a la vista, allò que els havia fet emmudir.

Una mica després, les dones seguien reunides refrescant-se a l'aigua i parlant d'altres coses. Especialment de les moltes coses que la Manuela podia saber sobre l'Iñaki, encara que ella va dir que era tota una professional i que no explicaria res que no pogués explicar. Que sobre la seva vida sexual, allà el tenien i li podien preguntar directament.

Però com que tu li fas el llit gairebé cada dia, li deus de portar un control total sobre els dies que dorm sol i els que dorm acompanyat ‒ va comentar la Mònica esperant que l'altra ho confirmés.

Però la Manuela per comptes de contestar directament va preguntar:

Recordes el dia que em vas ajudar a fer el llit?

...

Tu et devies de pensar que jo pensava que havíeu dormit junts.

És clar que t'ho pensaves.

I ell també es pensava que jo m'ho pensava. Però això només va ser per un moment, fins que vaig comprovar que no hi havia cap condó a la paperera del lavabo.

Ho podríem haver fet sense condó, i mirant de no embrutar els llençols.

Impossible. L'Iñaki és molt primmirat, ho fa sempre amb condó.

Cada matí hi ha algun condó per retirar?

Ja saps que no. Ja saps que alguns dies no dorm a casa.

On dorm si no?

Segur que tu ho saps millor que jo. Potser dorm a casa teva.

Ja saps que amb mi no vol dormir.

Però potser dorm amb ta mare.

La Lita i la Tenes se les escolten. S'han agafat per la cintura i estan prou enganxades com perquè el pit d'una fregui al de l'altra. La Lita li diu que sí, que han fet l'amor alguna vegada i que un dia el van fer al llit de casa d'ella, però que va ser un dia per la tarda. Ell no s'havia quedat mai a dormir a casa, per la nit. I que si no dormia cada nit a casa seva, potser li haurien de preguntar on era que dormia.

Potser va al Bagdad a veure's amb la Maite ‒ li diu la Maria Tenes a la Lita. Li ho diu en veu alta, perquè les altres dues també ho sentin, però li ho diu a l'orella per aprofitar l'ocasió de fer-li pessigolles mentre la prem amb una mica més de força al seu costat.

Qui és la Maite? ‒ pregunta la Manuela.

Una que fa porno dur a Barcelona. Una noia molt simpàtica que vam conèixer.

D'una manera o altra estan tantejant fins on es pot arribar amb la Manuela. Ja saben, perquè els hi ho va dir ella mateixa l'altre dia, que encara és verge i que es guarda pel seu noi. I també han vist que no ha volgut despullar-se, com estan elles. Però parla de sexe amb la naturalitat que correspondria a una noia del tot alliberada.

No me n'ha presentada cap, de Maite.

És que potser te les presenta totes, les seves amants? ‒ va preguntar la Lita.

Clar que no. Només quan me les ensopego per l'escala... O quan me'ls trobo al llit.

Te'ls trobes al llit? Passa molt sovint? Et conviden a afegir-t'hi?

No, només va passar una vegada que els vaig interrompre, al començament. Ara ja vigilo més de no ficar la pota i primer miro si hi ha algú, però això va ser un dia, cap a les dotze, i jo em pensava que la casa estava buida.

I els vas pescar en plena acció.

Més o menys.

I et van dir que si volies, estaves convidada ‒ seguia indagant la Lita mentre deixava que la Tenes es posés al seu darrere, l'abracés fort per la cintura i li posés la barbeta damunt l'espatlla.

Sí... però jo em moria de vergonya d'haver-los interromput. Ara que ja li tinc més confiança, no em preocuparia tant si em tornés a passar.

Fins i tot potser sí que t'hi afegiries, oi?

La Manuela anava a repetir la seva ben sabuda negativa, però acabava d'acostar-se el Fabià per tornar a servir cava. Només tenien dues copes, per a les quatre, i ell va dir que ara en portava dues més. Però li van dir que no calia, que omplís les copes fins a dalt i elles ja les compartirien. El Fabià va tornar a la seva tumbona a seguir prenent el sol, i la Manuela va proposar a les altres de compartir la beguda com ho feien a Caracas, quan estava amb les seves amigues.

Es tractava de que una s'omplia la boca i després passava el líquid a la boca d'una companya, i aquesta a una altra, i a una altra... fins que la última s'empassava el que li hagués arribat.

De seguida es van posar a provar-ho. Va ser la Manuela la primera d'omplir-se la boca, la va encaixar amb la de la Mònica i li va vesar el cava a dins. La Mònica li ho va fer a sa mare. I sa mare i la Tenes, que seguien igual d'apegaloses, van fer el mateix. Quan la Tenes havia empassat li van preguntar si era bo. Va dir que potser s'havia escalfat una miqueta, que estava del tot esbravat amb tanta bava aliena, però que li havia arribat més quantitat del que pensava. La Manuela va dir que quatre eren molt poques, que ella ho havia fet amb colles molt grans i que si no fallava ningú, n'arribava prou fins la darrera. Però que allò no es feia amb cava sinó amb un aiguardent molt fort que era típic del Carib.

Totes tenien ganes de tornar-ho a fer, i com que la Manuela havia dit que quatre era massa fàcil, van decidir fer-ho donant dues voltes.

Aquesta vegada van fracassar: a la Tenes i la Lita els va donar per riure i a penes n'hi van poder passar res a la Manuela. Ella va dir que no ho sabien fer. I es va preparar per fer una bona demostració: es va omplir del tot la boca i es va apropar a la Mònica. Li va agafar el cap amb les dues mans, una al clatell i l'altra a la galta fent-li inclinar el rostre cap un costat. Ella també va inclinar una mica el seu, cap a l'altre costat, i va frunzir els llavis abans de posar-los sobre els de la Mònica, que li havia posat les mans a la cintura per aguantar-se ben dreta. Quan les boques s'obrien els llavis es mantenien perfectament encaixats, sense que es perdés una gota. Immediatament, la Manuela va anar tancant la seva boca i dipositant el líquid en la de la Mònica. Ben ensenyades, i ben abraçades també, la Mònica va tornar a passar-li el cava a la seva mare. La Manuela va donar l'aprovació a aquella novetat d'abraçar-se ben fort. Va dir que així és com es feia, perquè ben enganxades és com es podia fer millor el boca a boca i no es perdia ni una gota de líquid. Quan li tocava a ella de rebre la glopada de part de la Tenes, se li va penjar al coll amb les cames al voltant de la cintura, després es va girar cap a la Mònica i se li va enganxar de la mateixa manera per començar la segona volta.

Només quedava cava per fer una última glopada, una última ronda. Quan la Lita s'omplia bé la boca ja pensava que aquella la farien rodar tres o quatre vegades. Immediatament, la Manuela se li va enfilar al damunt, abraçant-la amb cames i braços i enganxant-se-li a la boca, i així van continuar, intercanviant abraçades i morreigs.

Els dos homes estaven encantats de l'espectacle. L'Iñaki seguia amb la bata posada. El Fabià tampoc no s'havia tret la seva, potser per no voler violentar a la Manuela, però estirat de cara al sol no estava massa de gust, tan tapat, de manera que al final s'havia descordat el cinturó i s'havia obert la bata, ben oberta, de dalt a baix. Sentia l'escalfor del sol a la titola mentre mirava a les dones xipollejar a l'aigua petonejant-se amb tota la fúria.

Quan havien acabat l'ampolla van pensar en que ja era l'hora de començar a pensar de fer el dinar.

Potser que anem posant les costelles al foc... ‒ va dir la Maria Tenes acostant-se a la barbacoa.

L'Iñaki havia estat preparant les brases i també s'hi va acostar. La Manuela primer va anar a buscar la bata de fer feina dient que havia agafat fred, tanta estona a l'aigua. La Maria Tenes també va dir que tenia fred i la Manuela va dir que li agafaria la bata del Fabià, que no l'estava fent servir.

Pots aixecar el cul? La Tenes et demana si li pots deixar el batí ‒ va dir-li mentre l'agafava per un costat.

Ell va clavar els colzes al seient i va aixecar tot el cos perquè ella pogués estirar-lo per dessota. Al fer l'esforç els abdominals i tot el dors es va tensar. Era una bella imatge la d'aquell cos jove, tan nu. No tenia el membre dret, a pesar de l'espectacle lèsbic al que acabava d'assistir, però el tenia ple, més llarg i gruixut que normalment. Encara que ella va retirar-se de seguida amb el batí, no ho va fer tan a corre cuita que no podés mirar-se'l ben mirat.

Gràcies.

No es mereixen ‒ va dir ell tornant a estirar el cos a la gandula.

Ara ja havia quedat prou clar que es podia anar del tot despullat sense que la Manuela es trobés molesta. Ja els havia vist una altra vegada, o potser dues vegades, a tots despullats, però era la primera vegada que la veien passejar-se entre els cossos nusos sense cap inconvenient. I no només passejant-se, també s'hi havia refregat amb energia contra aquells cossos nusos, abans, a la piscina.

Com que la Lita i la Mònica també estaven mortes de fred, la Manuela va anar a dintre a veure que els hi trobava. Mentrestant, els altres van decidir posar la taula al sol, fora de la porxada, i entre tots la van alçar, parada com estava, per dur-la uns quants metres més enllà. Després va tornar la Manuela amb un batí de seda i una camisa de pijama de l'Iñaki. Sabia més bé que ell on tenia tota la seva roba. Li va preguntar si els hi podia deixar aquelles peces, i ell va dir que sí, que i ara!, que només faltaria... Llavors la Mònica es va posar el batí de seda i la Lita la camisa de pijama.

L'Iñaki, mentre se n'encarregava de que les costelles s'anessin fent bé per les dues bandes, es queixava de que no l'haguessin convidat al joc de passar-se el cava boca a boca. Li van explicar que era un joc de noies.

I no seria més divertit amb nois i noies barrejats?

Jo allà sempre que hi vaig jugar va ser amb les amigues. Allà és molt normal que les noies es reuneixin a passar la nit a casa d'una o una altra i es faci una festa de pijames.

Totes en pijama, no?

Sí clar. Una vegada érem més de trenta, ja els ho he dit a elles. La meva cosina i tota la seva classe de final de primària. És més jove que jo la meva cosina.

Quants anys teníeu?

Aquelles nenes tenien tretze o catorze anys, com la meva cosina. Jo en tenia més i n'hi havia algunes que també eren com jo, de quinze o setze anys.

I ja es beu alcohol, allà, tan jovenetes?

Robat, és clar. Però allà encara és més fàcil que aquí de trobar alcohol. En una festa de pijames, l'alcohol és imprescindible. I ara la moda és que es begui com ho hem fet abans, passant-se'l de l'una a l'altra. I si a alguna se li escapa el riure i deixa anar la ginebra de la boca té de pagar penyora i treure's una peça.

I tu jugaves a això? Si ets incapaç d'ensenyar res.

Però és que jo no perdo mai en aquest joc.

De manera que acabaven totes despullades menys tu.

Més o menys ‒ va dir primer. Però després es va corregir: ‒ No. Només acabava despullada alguna tòtila... i jo també de vegades havia perdut la jaqueta del pijama, perquè és que ens fèiem pessigolles perquè no ens poguéssim aguantar el riure i perdéssim... El que sí passava era que acabàvem totes borratxetes.

Mentre parlaven havien acabat de fer la carn. Van seure a la taula i l'Iñaki va tornar a reprendre el mateix tema.

El que no entenc és que a mi sempre m'havies negat el permís per fer-te petons i ara resulta que no has parat de morrejar-te des de petita. O és que potser penses que fer-ho entre dones no és el mateix.

Passar-se el quilutxe no és fer-se petons, és passar-se el quilutxe. Tant si només és entre noies com si hi ha nois.

O sigui que també ho has fet amb nois.

Sí, és clar. Amb la colla d'aquí també ho hem fet, algunes vegades, per jugar.

Amb el Gonzalo i amb uns altres nois?

Sí... naturalment... Amb el Gonzalo tenim un grup d'amics i amigues que ens trobem molt sovint.

I el Gonzalo no s'enfada quan et veu que et fas petons amb un altre noi passant-li el quilutxe aquest.

Primer que això no és fer petons, és un joc de criatures, i segon que jo no faig o deixo de fer les coses pensant en que el Gonzalo no se m'hagi d'enfadar. Pobre d'ell! Jo li guardo els petons perquè jo vull, no perquè ell no s'enfadi.

Vosaltres què penseu? ‒ va preguntar l'Iñaki.

Jo crec que té raó en que hi ha petons que els fas perquè estàs enamorat ‒ va dir la Mònica ‒ i ja petons que els fas per passar-t'ho bé amb la morrejada. Ara, jo crec que tot són petons. Encara que només els facis per jugar.

Però hi ha petons que els fas per jugar i després hi ha els petons d'amor, no?

Sí, clar. Hi ha els petons d'amor i els de només passar-t'ho bé una estona. Ara que quan t'estàs morrejant de valent, tant si és amb la persona de la que estàs enamorada com si estàs jugant amb un amic, igual et poses a cent per hora. A mi, quan m'estic fent un petó d'aquells tan bons, fins i tot el clítoris se'm posa a fer tilín.

Va fer una pausa mentre menjava i va acabar amb el que volia dir:

Vols que et digui una cosa, Manuela? Abans, quan m'has començat a morrejar a la piscina, el clítoris també m'ha fet tilín. I estic segura que a la meva mare també li ha passat.

Sí, clar ‒ accepta la Manuela. ‒ I a mi també.

Ah, sí? Doncs no ho semblava. Semblava com si tu estiguessis tan tranquil·la.

Que estigués tranquil·la no vol dir... això... que no em vinguessin pessigolles... als baixos. Com a tothom. Forma part del joc, no?

Del joc eròtic, voldràs dir.

Sí. Tothom ho diu que les llatinoamericanes som molt eròtiques.

I veig que comenceu a entrenar-vos des de petites ‒ va dir l'Iñaki. ‒ Quan explicaves allò de les trenta nenes petonejant-se i despullant-se també m'han vingut pessigolles als baixos, com dius tu.

Sí, he dit que érem més de trenta. I és veritat que als sudaques ens encanta el sexe des de petits.

No hi aniré mai a sudamèrica. No podria resistir la temptació de fer turisme sexual amb nenes de catorze anys que els hi agrada tant el sexe.

Això és perquè ets un viciós que t'agraden les nenes petites ‒ diu la Tenes.

Sí, ho confesso. Entre els meus vicis eròtics s'inclou el de la pederàstia. Però no la practico, eh? Em limito a somniar en trenta nenes borratxetes, que juguen a passar-se el quilutxe i a fer-se pessigolles.

Mentre només les somniïs... no et ficarem a la presó ‒ va precisar la Lita. ‒ A mi em sembla que tots els homes sou una mica pederastes.

I a les dones us encanten els efebs... tan bufons.

Docs jo sí que he anat a Mèxic ‒ va dir la Mara Tenes. ‒ I m'imagino que sí que vaig fer turisme sexual, perquè em vaig lligar al cambrer de l'hotel i després li vaig deixar una bona propina. Però no vaig aconseguir trobar cap efeb bufó.

Segur que te'n vas lligar a més d'un, de cambrer.

Home, més d'un sí. I la veritat és que vaig acabar fent turisme sexual perquè sempre ho pagava tot jo. Però això és perquè, al canvi, nosaltres anem folrats. Ells cobren en un mes el mateix que jo per quatre dies, i els preus d'allà a nosaltres ens resulten molt barats.

A quin preu et sortien els gigolós?

Encara no necessito contractar gigolós, jo. Estic segura que si no els hagués deixat propina també els hagués vingut de gust d'acompanyar-me a la meva habitació. O creus que no em conservo prou sexi?

Et conserves tan sexi que abans et veia com t'abraçaves amb la Lita a la piscina i...

I també et venien pessigolles als baixos.

Això mateix.

Aquest és l'altre vici que teniu tots, veure com les dones ens estem tan amigues.

No et dic que no. Veure a una senyora masturbant-se és tot un goig, però si són dues, són dos goigs pel preu d'un.

I si són més de trenta és l'apoteosi! Ja et buscaré els preus de les putetes mexicanes per internet, i si tenen l'oferta de dues peces pel preu d'una.

No cal, no cal. Però amb pots buscar els preus per anar a Mèxic, per uns deu o quinze dies... Tinc previst d'anar-hi, aquest setembre.

Oh, que bé! T'acompanyo ‒ va saltar la Mònica.

Hi vaig per feina. M'han fet uns encàrrecs per decorar una discoteca i he de veure el lloc. I vull aprofitar per veure altres coses.

Però et quedarà algun temps lliure per dedicar-me'l, no?

Es posen a fantasiejar sobre el que farien tots dos a Mèxic, amb la visita a la casa on van matar a Trotski i les anades als museus, i amb les bacanals que es muntarien amb les putetes que la Maria Tenes els havia d'aconseguir per internet.

No dona, ja en tindré prou amb tu.

Però és que jo no sé si en tindré prou, amb tu.

Ah, clar. Hauré d'anar a buscar al noi de les maletes perquè em vingui a donar un cop de mà.

Com que semblava que ell ja havia assumit que se n'anirien junts, la Mònica va haver d'aclarir-li que ho havia dit de broma.

Però jo no parlo de broma. El viatge el paguen ells i és per dues persones. Ho posa en el projecte de contracte que m'han enviat. Si tu no m'acompanyes potser em vulgui acompanyar la teva mare.

Oh, sí! Encantada.

Ah, no! Jo estava primera ‒ va protestar la Mònica de seguida.

L'Iñaki va comentar que encara faltaven tres mesos i que s'ho anessin pensant. Com que la cosa semblava que anava de veritat, van decidir de fer-ho a cara o creu en aquell moment. Va guanyar la Mònica. L'Iñaki va dir-li que, quan tingués el viatge confirmat, l'avisaria.

Però potser després resulta que no t'agrado prou. Tu encara no m'has tastat.

Segur que m'agradaràs... i de tota manera de seguida et tastaré, si em deixes, perquè ja s'acosta el teu aniversari. I si no m'agrades encara soc a temps de canviar-te per ta mare, i així tinc el plaer assegurat.

Quan l'Iñaki es va referir a la proximitat de l'aniversari de la Mònica, el Fabià va dir que havien de començar a pensar com celebrar-ho. No calia dir que el plat fort de la festa seria veure a l'Iñaki i a la Mònica fer-ho junts per primera vegada. Això es donava per sobreentès. I també s'entenia prou que tots hi voldrien sucar pa a la salsera de la Mònica que s'estrenava com a major d'edat. Però s'havia de començar per concretar el lloc i el dia. El mateix dia de l'aniversari, que queia en dilluns, no podia ser: la Mònica tenia un examen i també hauria d'estudiar pel del dia següent.

Doncs ho celebrem el dia abans, el diumenge ‒ va proposar la Maria Tenes. ‒ No crec que l'Iñaki no pugui fer-ho un dia abans. Això mateix: li concedirem una butlla que el dispensarà d'abstenir-se amb menors durant 24 hores.

No, no, no! ‒ va replicar la Mònica. ‒ Jo reclamo que es mantinguin els pactes. Res de penetracions fins que no hagi fet els 18 anys. Al menys amb l'Iñaki. Els altres em podeu penetrar tant com vulgueu.

Em pensava que no hi estaves d'acord amb que l'Iñaki fes sempre l'amor amb totes menys amb tu ‒ li va dir la Maria Tenes.

Però és que ja li he estat trobant un gustet picant a aquesta abstinència, i la vull portar fins al final.

Veus com sense fer-ho també n'hi ha tant com vulguis, d'erotisme? ‒ va dir la Manuela.

No, per favor, Manuela! Que el que tu fas és de bojos!

Després de veure un glop de vi, el Fabià va proposar de fer-ho el dimarts o el dimecres següents, però ella va dir que tenia la intenció d'enclaustrar-se a la seva habitació i no sortir en tota la setmana. Per estudiar i per fer els exàmens, perquè els exàmens els havia de fer per correu electrònic, segons els va explicar.

Però així podeu copiar ‒ es va estranyar l'Iñaki.

Copiar què, quan no entens ni la pregunta?

Però podeu consultar per internet.

És clar. Això és el que ens diuen que hem de fer, consultar-ho a internet. Però el de mates, per exemple, ja es preocupa de posar problemes en els que el més difícil és trobar quin model dels que hi ha a internet pot ser el que necessites per resoldre'l. I els altres igual. A més que després hi ha l'entrevista.

I això què és?

Deixem-ho córrer. No tinc ganes de posar-me nerviosa pensant en els exàmens.

O sigui que encara et segueixes posant nerviosa amb els exàmens? ‒ li va preguntar la Maria Tenes.

Ara encara més

I la teva mare et té de tranquil·litzar?

No. Ara la meva mare ja passa de mi, quan estic d'exàmens.

Apa, filla! Com pots dir això? Quina barra que tens!

Mentre la Mònica li fa un petó a sa mare per demanar-li perdó per la rucada que ha dit, la Maria Tenes explica als altres en què consisteixen els exercicis de relaxament que la mare li practica abans dels exàmens. Quan ho explica rient, els altres també riuen, però la que riu més fort és la Manuela, que es tapa la boca amb el tovalló.

Què et passa? ‒ li pregunta la Tenes. ‒ És que a tu també t'ho feia la mare quan havies d'anar a fer un examen? ‒ L'altre dia s'havia quedat molt parada, però ara pensava que potser aquelles pràctiques eren més habituals del que pensava.

Ui, no! És clar que no! ‒ però seguia rient. ‒ És que... El que passa és que... ‒ No estava decidida a dir-ho. ‒ És que a Caracas... a casa de la meva tia... i de la meva cosina... Bé... ‒ es va asserenar una mica. ‒ Abans dels exàmens ens reuníem amb la meva cosina i altres amigues per estudiar... i ho fèiem igual... i dèiem que així anàvem a l'examen més relaxades.

Doncs jo crec que hi hauríem de col·laborar tots a que la Mònica anés als exàmens ben relaxada, i que tregui excel·lent en totes les assignatures.

La Mònica va sentir encantada aquella última proposta i ja pensava que potser començaven de seguida, allà mateix, a tirar-se-li al damunt per deixar-la ben tranquil·litzada per la setmana dels exàmens.

De moment, però, només es va parlar de com ho farien quan arribés el moment. Ella va explicar que el qüestionari el penjaven a la web del seu institut a les 9 en punt. Aleshores ella hi havia d'estar treballant tot el matí i abans de la una, o de les dues en alguna assignatura, havia d'enviar les seves respostes. Però també va dir que per les tardes i a la nit seguiria estudiant i als altres els va semblar que seria millor deixar-la en pau, per les tardes. Va anar quedant clar, doncs, que la teràpia de relax tindria lloc cada matí a primeríssima hora, a les 7:30. Cada dia es presentaria un de diferent, però ella no sabria a qui li tocava fins al mateix moment. Si la Manuela també s'hi apuntava serien cinc, un per cada dia de la setmana, i ella va dir que sí, que encantada, mentre per dintre sentia una certa satisfacció de veure's valorada com qualsevol altre del grup, un grup al que ella, de fet, no hi pertanyia. Ningú no va queixar-se d'haver de llevar-se tan d'hora pel matí. De fet, fins i tot els feia gràcia que s'haurien de llevar de matinada per anar a cardar, com qui diu anar a la feina. I és que s'ho estaven prenen com una feina en la que es comprometien amb absoluta serietat, allò d'anar a ajudar a la Mònica en la preparació dels seus exàmens.

Havien acabat de dinar i de recollir els plats. Encara que els altres miraven d'evitar-ho, la Manuela era la més eficaç fent aquelles feines, i quan els altres portaven a la cuina les estovalles ben plegades ella ja estava acabant de fregar els plats i tenia al foc la cafetera. La Maria Tenes va servir les copes d'acord amb els gustos de cadascú, que ja sabia. A la Manuela, però, li ho va haver de preguntar. Es va apuntar a la ginebra amb glaçons.

Van tornar als seus llocs al voltant de la taula. No feia gens de fresca perquè s'havien posat al sol, però seguien tots amb alguna roba al damunt menys el Fabià, que seguia despullat des del principi. Havien agafat un joc de cartes per si els venia de gust jugar al pòquer, com havien fet una altra vegada després d'haver dinat plegats. De moment, però, estaven amb els cafès i les cigarretes. Les cartes podien esperar. Quan havien jugat al pòquer, l'altre dia, amb el que més s'havien divertit era pagant les penyores que els altres s'inventaven, procurant que fossin rematadament marranes.

Fem una partideta? ‒ va acabar proposant l'Iñaki.

Ara, no... ‒ va respondre lànguida la Mònica. ‒ S'està bé així, no? Sense haver de pensar en res...

S'havia espaterrat sobre la cadira, amb les cames estirades endavant. Amb la mà dreta fumava, i l'esquerra l'havia deixada sobre la cigala del Fabià, que seia al seu costat. La cigala s'havia inflat una mica i aleshores ella l'havia agafada millor, tancant els dits al voltant de la carn calenta. S'hi estava bé així, trobava. Ben distesa i amb una titola a la mà. No quedava a la vista perquè la taula al davant els tapava, però tampoc no ho dissimulava on tenia la mà. Sense la taula en mig, la Manuela, que seia davant del Fabià, hagués pogut veure molt bé com la titola arribava a una mitja erecció tranquil·la. No ho trobava malament. O potser ho trobava molt bé. Si ella tingués la cigala del Gonzalo allà al costat, també la tindria a la mà, segurament, vist que allà hi havia prou confiança com per fer aquestes coses.

A més a més ‒ va seguir la Mònica després d'una estona ‒ a mi m'agrada guanyar. I amb vosaltres, allò que és divertit és perdre. Si guanyes, t'has de trencar el cap pensant les marranades que hauràs de fer fer a l'altre, i acaba sent aquest altre el que s'ho passa bé fent la marranada.

El que hauríem de fer és un brindis ‒ va dir llavors l'Iñaki.

La Mònica es va redreçar a la cadira.

Just ho acabava de pensar. Hem de fer un brindis per la Manuela. Ho hem de fer passant-nos el quilutxe. Molt bona idea ‒ diu amb absoluta immodèstia, perquè la idea ha estat seva.

A més a més, amb ginebra serà més bo que amb cava ‒. A la Maria Tenes, d'aquell joc el que no li havia agradat era el gust del cava esbravat.

L'Iñaki té orujo ‒ va dir la Manuela. ‒ Amb orujo és molt més bo. O, si no us agrada, amb algun aiguardent ben fort.

Com que a tots els anava bé de fer-ho amb orujo, l'Iñaki es va aixecar per anar-lo a buscar. Però un cop dret s'ho va repensar.

També ho podríem fer amb una grappa que em van regalar... de Roma... d'una edició limitada. Però crec que és un pecat fer-lo malbé. És una grappa caríssima, per sibarites, per paladejar-la amb calma.

Em nego a celebrar un ritual tan important com el que ens toca fer, de brindar per la Manuela en una data tan assenyalada com és avui amb un vulgar orujo si és que hi ha una grappa de primera.

És clar! Res d'orujo! Amb la millor grappa del món! ‒ va exclamar la Mònica.

L'Iñaki va anar a buscar la grappa. Quan va tornar, els va llegir l'etiqueta. No era de Roma. Era comprada a Roma, però era d'un convent dels templers a la Toscana. Era l'ampolla nº 1127. I portava uns versos escrits en un italià antic que també va llegir, forçant una entonació majestuosa. Quan va acabar, va omplir un gotet fins dalt i el va aixecar enlaire:

Per la Manuela!

Per la Manuela! ‒ van imitar els altres, amb veus solemnes, posant-se drets.

Aleshores es va omplir la boca de grappa fins buidar el got. Estaven tots dempeus al voltant de la taula. Es va girar cap a la Lita i la va agafar entre els braços alhora que la besava. Semblaven talment el rei Artús i la reina Ginebra segellant amb un petó ben gros la més sublim de les aliances. Amb la grappa a la boca, la Lita es va girar cap a la Manuela i es van besar amb ardor, com si fos la boca de Safo la que instruïa a la més dilecta de les seves alumnes en els gojos de l'amor. Amb la Maria Tenes, la Manuela va canviar el posat, i ara semblava una neneta dòcil i inexperta deixant-se seduir per una professional del joc eròtic. En canvi, quan la Tenes es va girar cap el Fabià el primer que va haver de fer va ser apoderar-se d'aquella cigala de la que la Mònica semblava que en tenia l'exclusiva. Mentre es besaven, sense deixar ella ni per un instant aquella tita, als altres els va venir el cap les experiències que la Tenes havia tingut amb els joves i fornits cambrers mexicans. Quan havia acabat va tornar a deixar la cigala a la mà de la Mònica, i entre aquesta i el Fabià va començar un nou petó, un petó de pel·lícula romàntica amb dos protagonistes ben plantats, formosos... Com un DiCaprio i una Dion que es fonen en la immensitat del seu amor... encara que a la pel·lícula no s'havia vist tan clarament la mà de la Dion prement el bell membre del DiCaprio.

A la Mònica ja li tocava empassar, si haguessin seguit les regles que havia explicat la Manuela, però era ben clar que calia tancar el cercle. La Mònica, doncs, es va abraçar a l'Iñaki i van ajuntar les boques. La imatge que componien resultava estranyament incestuosa. Ja s'havien besat vàries vegades, a la boca, però mai amb aquella intensitat. Ell sentia com si estigués abraçat al plaer prohibit i ella, vessant el líquid de la seva boca en la boca d'ell, pensava que se'l follava, que era ella la que li abocava el seu semen i era ell el que el rebia. L'Iñaki es va empassar el semen, o la grappa, o el que fos aquella barreja d'alcohol i de baves.

Llavors tots es van posar a aplaudir i a exigir una altra ronda. Van enretirar la taula a una banda, feia nosa allà al mig. Més junts, es van agafar de les mans, o pels braços... Tots menys la Mònica que seguia agafada a la tita del Fabià. La Manuela li va comentar que ella era la que anava vestida més adequadament per fer aquell joc. Que anava amb la jaqueta del pijama de l'Iñaki i que això encara li feia recordar més les seves festes de pijames de Caracas.

I com que, a més a més, a tu només et toca petonejar-te amb altres dones, encara et sembla més que estàs en una festa de pijames, només amb noies ‒ li va dir la Mònica.

Jo també ho he pensat ‒ va dir l'Iñaki. ‒ Estic segur que ella s'ho ha fet venir bé per quedar entre dues dones.

La Manuela s'encongeix d'espatlles com volent dir que no era veritat, i que li era igual estar a un lloc o un altre.

Doncs, vine! Canviem de lloc ‒ va saltar la Mònica. I la Manuela va anar a posar-se al seu lloc entre els dos homes.

El primer que va fer, va ser portar la mà esquerra a l'entrecuix del Fabià i agafar-li el membre, que ara havia quedat lliure. Després, amb la mà dreta, va descordar la bata de l'Iñaki, que es obrir, i també li va agafar la tita. Així, plantada amb les cames una mica obertes, amb l'esquena ben dreta i amb una cigala a cada mà, va esperar que comencés la segona ronda.

I encara n'hi va haver una tercera i una quarta. Cada vegada començava algú diferent. Es besaven apassionadament, de vegades fent teatre, lluint el seu estil davant dels altres. Alguns dels petons eren aplaudits amb entusiasme. I havien après a no perdre massa líquid pel camí. El que havia començat la ronda, podia acabar empassant una bona glopada. La més experta, però, seguia sent la Manuela. Quan li arribava el torn, deixava les titoles per poder abraçar ben fort a la parella i morrejar-lo a plaer. Mentrestant, i amb aquells petons, la tita del Fabià s'havia acabat d'empalmar. Per enganxar-se a ell, a la Manuela li representava un destorb, així que quan ja s'havia posat del tot dreta, ella el que feia era posar-se-la entre les cuixes. Aleshores els dos cossos s'acoblaven completament. Ella era una mica més baixa i tenia de posar-se de puntetes per poder posar la tita al seu lloc. En la següent ronda, per aconseguir-ho, va fer com qui munta a un cavall: aixecant molt una cama per damunt del membre i després seient-hi damunt. Això va fer riure molt als altres, i a la següent ronda ho va repetir afegint-hi uns saltirons mentre cantava “arri, arri, tatanet”.

Rient, tots van tornar a seure. La Manuela va demanar l'hora, eren les 4, i va trucar al Gonzalo per avisar-lo que era a casa de l'Iñaki. Que passés a recollir-la quan sortís de la feina.

No saps més jocs d'aquests, Manuela? ‒ va preguntar-li la Lita que havia segut a les cames de l'Iñaki.

Sí clar. Per exemple el de fer-se petons a cegues. Però aquest sí que és de fer-se petons i al Gonzalo no li agrada, i jo normalment no hi jugo.

Ja veig que fas sempre el que et diu el Gonzalo.

No. No hi jugo perquè sé que a ell no li agrada. Però amb els ulls tapats, sense saber amb qui t'estàs fent el petó, tampoc no pot ser un petó d'amor, que dèiem abans. Al Gonzalo no li agrada i per això no ens hi apuntem, però sense mirar i sense abraçar-te i tot això no passa res.

No et pots abraçar? ‒ va preguntar l'Iñaki.

No, és clar. Has de tenir les mans a lligades a l'esquena. No pots tocar. No has de saber amb qui és que t'estàs fent el petó.

De seguida van decidir que ho volien provar.

Tu també, oi, Manuela?

Sí, sí... és clar.

Van estar buscant amb què es tapaven els ulls. La Manuela va anar a buscar un rodet de cinta i els va anar lligant les mans a l'esquena a tots. Però l'Iñaki va dir:

I a tu qui et lligarà?

Si de cas jo no jugaré. Jo em quedaré mirant que ningú no faci trampes. A més a més, en aquest joc sempre cal que es quedi algú fent d'àrbitre.

Els altres van protestar.

Això no s'hi val. Tu has dit que també jugaries ‒ va dir l'Iñaki.

El que tu vols es fer-me un petó.

És clar que sí.

Però no pot ser. A mi ningú no em pot lligar les mans.

Doncs et tapes els ulls igual i t'agafes les mans a l'esquena, no cal lligar-les.

És que ara tampoc no tinc res per tapar-me els ulls.

Doncs, els tanques i no mires. Ja ens en refiem els altres de que no mires ‒ va dir l'Iñaki que estava ansiós de poder fer-li un petó a la boca i que li era igual si era mirant o no.

La Manuela va tancar els ulls i es va posar les mans a l'esquena.

Primer ens hem de remenar.

I es van posar a donar voltes, fregant-se els colzes o les cames perquè estaven força junts.

Quan digui “tres!” ja podem començar... Unaaa, dueeeeeeeees, i tres!

Cadascú es va encarar amb el cos que notava tenir més aprop. La Mònica va notar el ròssec d'algú al seu costat, però després va comprovar que aquest algú ja estava amorrat amb algú altre. En el següent intent li va passar igual i ja anava a dir amb veu alta que ella s'havia quedat sense cap boca quan es va topar amb un cos una mica més baix que el seu, però que també tenia metes, i que era segur que era el de la Manuela.

De fet, la Manuela havia fet trampes i havia obert els ulls per comptes d'esperar a trobar amb qui li corresponia fer de parella, i se li havia acostat entre els que ja s'estaven petonejant.

Una, dues i tres!! Canvi de parelles! ‒ va cridar quan havia passat un parell de minuts.

Per fi he aconseguit que em deixessis tastar-te la boca, Manuela ‒ va dir a cegues l'Iñaki quan va acabar de fer el seu petó.

Lamento treure't la il·lusió, però no sóc la Manuela ‒ va dir-li la Maria Tenes.

S'havia equivocat de mig a mig, però potser l'havia traït l'ànsia de besar-se amb la Manuela. La veritat era que de seguida sabies amb qui et feies el petó: El Fabià era molt més alt que l'Iñaki i anava sense roba, de manera que la confusió entre ells dos era impossible. Però, a més a més, ja s'havien besat molt aquells últims dies, i tots sabien que la llengua de l'Iñaki era molt curta i que la de la Maria Tenes era llarga i bellugadissa.

És clar que, de tota manera, miraven de dissimular-ho i enredar-se els uns als altres. El Fabià s'ajupia, doblegant els genolls, i la Lita imitava la llengua curta de l'Iñaki, quan besava a la seva filla. Al final, però, el Fabià acabava colpejant amb els genolls a la seva parella, sense voler, i la Tenes disparava la llengua fins al fons de la gola del qui tingués al davant, perquè no es podia aguantar de fer-ho. A més a més, feien moltes trampes. L'Iñaki, per exemple, ja es va preocupar prou d'evitar d'aparellar-se amb el Fabià, i la Manuela des del primer petó ja va obrir els ulls, i no els va tornar a tancar. Va anar passant de l'un a l'altre al seu gust i mirant de no deixar cap boca per provar. També va intentar que no es pogués endevinar qui era, posant-se de puntetes, encara que no aguantava gaire estona sense haver d'agafar-se, o fent ganyotes que li deformessin la boca. Veient al Fabià tot nu, va pensar en despullar-se també ella. Podia passar com un truc per amagar la seva identitat i, a més, podia ser un plaer passejar-se despullada entre tots els altres sense que la poguessin veure. Però va descartar la idea. D'una manera o altra sempre acabaven distingint ben clar amb qui es besaven. I l'Iñaki, quan sí que era amb ella que es feia el petó ho va tenir ben clar. Fins i tot, li va deixar alguna paraula, mentre es besaven:

Ja era hora, eh, punyetera...

I aleshores ella es va lluir fent el millor petó que va poder. No n'estava molt segura de que fos prou bo, per a ell. Ell era un vividor amb una experiència en fer petons que no es podia comparar amb el que ella sabia. Després d'una bona estona de passar la llengua al voltant d'aquella altra llengua curta i gruixuda, va enretirar la boca de la seva i va anunciar: ‒ va la última! ‒ perquè encara li faltava fer-ho amb la Lita.

En acabat es van destapar els ulls i van anar seient una altra vegada. Abans, però, la Mònica i la Maria Tenes es van amorrar.

És que encara no n'heu tingut prou? ‒ els va preguntar la Lita.

No ens ha tocat juntes cap de les vegades, no hi ha dret ‒ va protestar en broma la Mònica.

Van acabar l'ampolla de grappa. Amb la grappa i tot el que havien estat bevent abans, tots es trobaven un pèl entonats. I a la Mònica se li començava a notar i mirava de ficar mà a qui li queia més aprop, que en aquell moment era la Maria Tenes. La Tenes li ho permetia, naturalment, mentre escoltava el que deien la Lita i l'Iñaki.

Jo abans em negava sempre a fer-ho amb els ulls tapats. Trobo que és millor fer-ho tot amb els ulls ben oberts, amb molta llum. Però ara he descobert que, per variar, també dóna gust fer-ho tapada. A les fosques no, quin avorriment! Però amb els ulls tapats també té el seu morbo. Un morbo molt especial... no sé perquè.

El morbo de la submissió ‒ va dir l'Iñaki.

Si hi ha una cosa que no soc és submisa.

Perquè no ho ets de submissa és pel que sents el morbo de sentir-te'n. Quan estàs amb els ulls tapats ets sents esclava, t'imagines que el teu amo està fent de tu allò que vol.

Quan estic amb els ulls tapats puc imaginar allò que vull. Em puc imaginar que estic follant-me al Richard Gere, o al Paul Newman... oh, sí, al Paul Newman!

No, amb els ulls tapats no imagines que te'l folles, t'imagines que ell se't folla a tu.

M'imagino que estem tots dos follant.

No ‒ va insistir l'altre. ‒ Fer-ho amb els ulls tapats té sempre un component de submissió, de que et tenen lligada i deslliurada a la seva voluntat.

Ja es veia que anava a seguir amb un dels seus interminables discursos analitzant els més profunds secrets de l'erotisme i ella el va tallar canviant de tema. Li va preguntar a la Manuela quins altres jocs sabia, que aquell li havia agradat molt. Però els jocs que va explicar eren els de sempre, el joc dels disbarats, passar-se la corrent, o qualsevol joc en el que s'hagués d'acabar pagant penyora.

Ja veig que us ho passeu molt bé tu i el Gonzalo, i els amics.

Jo sí. Però el Gonzalo no és gens divertit. És molt sec. Diuen que els catalans sou eixuts, però no conec a ningú que sigui tan parat com el Gonzalo.

Doncs ara quan vingui li dius que es quedi una estona. Entre tots ja li ensenyarem a riure ‒ va dir-li la Tenes.

No, hi ara! Ell no és gens de bromes. És molt seriós.

En aquell moment la Lita ja estava xiuxiuejant la primera frase del joc dels disbarats a l'orella de l'Iñaki.

Què t'agradaria ficar-li al cony de la Manuela?

El dit gros del peu esquerra.

Ell es va acostar a l'orella de la Manuela i va preguntar fluixet:

Qui voldries que et desflorés si no hagués de ser al Gonzalo?

La Mònica

Ara ella es va inclinar cap al Fabià. Com per aguantar-se, va posar la mà una altra vegada sobre la seva tita, que era estava més flàccida.

En què estàs pensant?

La-manela-me-la-mou.

La pregunta del Fabià a la Maria Tenes va ser:

On t'agradaria que féssim la festa de l'aniversari de la Mònica?

I l'altra va respondre:

En un cabaret amb quinze boys senegalesos.

La Tenes va anar a l'orella de la Mònica

On ficaries la llengua amb més de gust?

En el cony de la Manuela.

Apropant-se a l'orella de la seva mare, la Mònica li va preguntar:

Estàs a gust asseguda al damunt de la polla de l'Iñaki?

Sobretot ara, que ja se li ha posat dura.

Després van anar dient en veu alta els disbarats que havien sortit. Van riure molt de saber que celebrarien la festa de la Mònica dins del cony de la Manuela, i van decidir que la-manela-me-la-mou era una expressió que sonava molt bé. Després la Manuela, que s'havia convertit en la protagonista de la tertúlia, ja es va aixecar perquè havia d'arribar el Gonzalo i ella encara anava amb bata.

Va anar a buscar la roba que havia deixat a l'altre costat de la piscina i, per canviar-se, es va ficar a dintre de la casa. Quan tornava l'Iñaki la va renyar:

El dia que ens deixis veure't les metes haurem de fer repicar les campanes del monestir de Sant Cugat.

És que volia veure si en el calaix de la roba que s'obliden les teves amants hi havia alguna cosa per canviar-me. Però no he trobat res.

I què has fet, deixar-te posats els sostenidors humits?

Ja veus perfectament que no.

Era molt clar que no portava res sota de la samarreta de tirants. Perquè no hi havia altres tirants i perquè els mugrons es marcaven tant o més que abans, al trampolí.

Jo no veig res. D'això amb queixo, de que no veig res.

Per seguir la broma, la Manuela es va girar del tot cap a la Mònica i amb les dues mans es va aixecar la samarreta fins a més amunt dels pits.

Diu la veritat, no porta sostenidors.

Val, m'ho crec... Però, perquè no me'ls expliques? ‒ va afegir aprofitant que la Manuela no tenia pressa en tornar a baixar-se la samarreta. ‒ Ja que no me'ls deixen veure, al menys podríeu explicar-me'ls.

La Mònica va fer avançar una mica més a la Manuela fins que la va tenir davant, amb els pits a l'aire. Se'ls va agafar amb les dues mans. El Fabià i la Maria Tenes estaven a aquella banda de la taula i podien gaudir de l'espectacle, però els altres dos tenien a la Manuela d'esquena. La Mònica va començar a dir:

Doncs... són dues tetes rodones... ‒ les sospesava amb les mans, ‒ massisses, ‒ les matxucava una mica, ‒ de carneta de la més bona qualitat...

Són gaire grosses?

Són grosses, sí... a mi no m'hi caben a la mà. Però a un jugador de basquet jo crec que sí que li cabrien. Al Pau Gasol segur que li cabrien. Crec que són una bona mida de teta pel Pau Gasol.

Les prem suaument i repeteix aquell nom perquè ella pugui fantasiejar en que és el Pau Gasol el que se les està magrejant. L'Iñaki ha passat la mà per sota de la bata de la Lita i també li ha atrapat un pit. I també l'acarona al compàs de les explicacions de la Mònica.

I els mugrons com són?

Són molt foscos... L'arèola és un disc no massa gran, ni massa petit, diguem que tenen una bona mida, i que tenen unes arruguetes molt ben posades. En canvi les puntes són molt punxegudes... cilíndriques... de més de mig centímetre d'alçada... potser resulten una mica massa provocatives.

Són tan amples com llargues?

No, no són tan amples. Són com dos pius una mica impertinents. Molt punxeguts.

Punxen? ‒ li va preguntar prement la punta del mugró de la Lita.

I ella també premia les puntes dels de la Manuela com qui truca a un timbre.

No, gens... Que siguin punxeguts no vol dir que punxin.

S'hi van estar una mica més, aprofitant el gust que dona tocar pit, o que te'l toquin, i després va dir l'Iñaki.

Pregunta-li a la propietària de les tetes que tens a la mà, quan ens hm podrem beneficiar els d'aquesta banda de la taula.

En aquell moment se sentia que tocaven al timbre i la Manuela es va baixar la samarreta dient:

A l'altra banda de la taula us toca els dilluns, els dimecres i els divendres. Avui és dissabte. Avui no toca.

Els va dir adéu a tots amb la mà i va anar cap a la porta del carrer, la va obrir, i encara va tornar a saludar-los abans de sortir. A aquell Gonzalo no el van arribar a veure.



* * *



Després de tanta broma tots estaven amb unes ganes boges de follar de veritat. Evidentment, ningú ho havia dit encara per por de que la Manuela no trobés alguna excusa per deixar-los sols, cosa que se'ns dubte hauria fet, i hagués estat una llàstima, perquè estar-se explicant marranades amb la Manuela havia resultat divertidíssim i per follar encara hi eren a temps. Era mitja tarda de dissabte i ningú no els esperava enlloc.

Ho podríem tornar a fer com l'altre dia ‒ va proposar la Mònica.

Quedava prou entès que allò que proposava de fer era follar, i proposant de fer-ho com l'altre dia volia dir que per comptes de fer-ho tots alhora ho anirien fent un després de l'altre, que cadascú s'escorreria posat a mil pels altres quatre.

Ui, què bé, com l'altre dia! Però jo avui soc la primera ‒ va dir la Maria Tenes que estava a punt d'esclatar de l'escalfor que portava dins.

Sí, sí ‒ diu la Mònica ‒ que l'altra dia la vam deixar per al final, pobreta.

No era exacte, perquè sí que l'altre dia li havia tocat ser l'última, però mentre s'ocupava dels altres ja s'havia escorregut vàries vegades i des del principi, quan s'estaven per l'Iñaki i el deixava que li mengés el cony.

Apa, vine cap aquí. On vols posar-te? ‒ En aquell joc era la Mònica la que actuava de directora indiscutible. ‒ A la gandula o damunt de la taula?

A la gandula i damunt de la taula. Us va bé, no?

I tant que ens va bé! Estem a les teves ordres.

Una regla tàcita d'aquell joc era que el que li tocava escórrer podia demanar allò que més li vingués de gust i els altres estaven sempre llestos per complaure'l. De manera que van acabar de retirar les tasses i les copes de la taula i van anar a buscar una chaise-longe per posar-la al damunt. Mentre, la Lita ja havia despullat a la Tenes i la tenia agafada per darrera. La tenia ben abraçada com per impedir que pogués col·laborar en fer la feina de preparar el jaç, i li anava passant les mans pels pits, pel ventre i per l'entrecuix. Quant ja estaven tots preparats, ella va fer el gest d'avançar-se, però no li ho van permetre.

Tu quieta, que ja ens encarreguem nosaltres ‒ va dir-li la Mònica.

Mentre sa mare seguia agafant-la per l'esquena, ella la va agafar pels turmells per aixecar-la enlaire. La Tenes va deixar el cos ben relaxat, ben flonjo, amb la seguretat de que no la deixarien caure a terra. De seguida s'hi van afegir els dos homes i la van fer volar fins dalt de la gandula on la van dipositar amb suavitat.

Qui vols que te la fiqui primer, bufona ‒ li deia la Mònica magrejant-la entre les cames. Els altres tampoc no paraven de tocar-la per tot arreu.

M'és igual. El que la tingui més parada. M'és igual de qui sigui, però necessito de seguida una fava que m'ompli el cony. De seguida de seguida.

Mentre parlava, la Lita i l'Iñaki la anaven petonejant i matxucant-li es pits. També aprofitaven per petonejar-se entre ells, deixant llavors la boca lliure a la Tenes perquè pogués seguir reclamant en veu alta:

Au, va! Qualsevol fava.. fiqueu-me endins qualsevol fava ‒ deia, perquè no en tenia prou amb els dits de la Mònica que ja havien entrat pel forat.

Jo li ficaria la del Fabià, que és recupera més de pressa ‒ va pensar la Mònica en veu alta.

A l'Iñaki li va semblar que s'equivocava. Estava segur que ell es recuperava igual de ràpid. A part de que a la Mònica li interessava més reservar-se'l, al Fabià, perquè ja sabia que amb ell no s'ho faria. Però no va dir res. La Mònica sempre acabava sortint-se amb la seva i, a més, el Fabià ja havia pujat damunt la taula. Semblava que tenia pressa. Tots tenien pressa. El Fabià ja la tenia del tot preparada des de feia estona i es va endollar de seguida amb la Maria Tenes. Aquesta, amb el cony finalment ocupat, ara tenia tres boques al davant per poder triar, va triar la de l'Iñaki. Com que el Fabià ja la follava, era més excitant morrejar-se amb l'Iñaki. I també el Fabià va trobar millor ficar la llengua a la boca de la Lita quan ficava la tita al cony de la Maria Tenes. Mentrestant, l'acaronava pels costats seguint el ritme de tantes mans que sentia acaronant la seva esquena: les de la Tenes, que l'abraçava amorosament, les de l'Iñaki i la Lita, que aprofitaven cada cop que coincidien sobre aquelles espatlles per entrecreuar-se els dits, per jugar entre elles, i les de la Mònica que li estaven fent delícies a les natges.

Sí, la Mònica s'entretenia jugant amb aquell cul. Era bonic aquell cul, com era bonic tot el cos del Fabià. Però ara era el cul el que tenia davant dels morros com demanant que ella l'acaronés i que el petonegés i que li clavés una bona queixalada. I més encara perquè tirava el cul amunt cada vegada que treia enfora la cigala per poder tornar-la a ficar amb més força al forat tan xop de la Maria Tenes.

Amb una mà, la Mònica li havia agafat les boles i, en un moment que ell havia tornat a fer anar el cul enlaire, li havia pogut agafar el membre amb tota la mà. Quan ell va baixar el cos, la mà va quedar atrapada entre els dos sexes. Encara ho va anar repetint, mentre ell anava amunt i avall, però sempre deixant la mà ben plana sobre el pubis de la Tenes per no impedir que ell la pogués penetrar fins ben endins. Amb l'altra mà, mentre, seguia acaronant aquell cul preciós. Li va passar un dit per la ratlla i el va fer arribar fins al forat. A ella no li agradava que li toquessin el forat, però a ell sí, ho havia dit, i que li fiquessin cigales també li agradava. Va pensar de ficar-hi un dit, però no estava segura de saber-ho fer prou bé. Quan ell aixecava el cul semblava com si ho demanés que li fiqués aquell dit que de moment només gosava palpar pels voltants del forat, i que després es plantava sobre el mateix forat. Aleshores ell aixecava el cul encara més enlaire i ella es trobava amb tota la polla en una mà i amb el dit gros de l'altra a punt de penetrar-lo. Quan ja estava decidida a fer-ho, va témer de fer-li mal amb l'ungla. Portava les ungles una mica llargues aquell dia. I va canviar d'idea.

Es va acostar a la seva orella i li va xiuxiuejar, encara que amb veu prou alta, com perquè ho poguessin sentir tots els altres, i també la Tenes:

Espera't un moment, bonic, que de seguida torno... no t'escorris encara.

I va anar a buscar el consolador que la seva mare sempre portava a la bossa. També, abans de tornar, va tenir el rampell d'anar a la nevera de la cuina i agafar la terrina de Tulipán. Va tornar en uns segons. El Fabià seguia barrinant al cony de la Tenes amb el mateix ímpetu i ella ja feia estona que havia començat a deixar anar la llarga sèrie de frases marranes amb les que acostumava a amenitzar els seus coits.

La Mònica va enllardar de margarina el forat del cul del Fabià, tal com ho havia vist a les pel·lícules. Després hi va passar el consolador per damunt, perquè també quedés ben sucat. Encara no ho tenia clar... Però finalment es va atrevir a ficar-hi la punta. No costava gens, de fer-lo entrar. Semblava que entrava sol. Ell, a més a més, no deixava d'aixecar el cul i era clar que es deixava penetrar amb molt de gust.

T'ho faig bé, bonic? ‒ li va preguntar ella, que encara no n'estava del tot segura.

Ell ja no tenia esma ni per contestar. Feia uns ah! ah! molt forts que es barrejaven amb els que també deixava anar la Tenes. Va fer un gest amb el cap que sí, que li agradava tantíssim el que li estava fent al cul, però era un gest difícil d'interpretar per la Mònica que no li veia la cara. Va ser sa mare la que va repetir el gest afirmatiu que ell havia fet per indicar-li a sa filla que seguís, que ell estava bé, que estava encantat, que seguís ensorrant-li aquella cigala de goma.

Com que ho podia fer amb una sola mà, amb l'altre li va tornar a agafar els collons i la base del carall. Ara l'excitació encara va augmentar més. La Tenes s'ho passava de meravella cridant “Folla'm! Folla'm! M'encanta com em folles!” entre petó i petó amb l'Iñaki, i el Fabià deixava anar uns gemecs tan intensos dintre de la boca de la Lita que aquesta li havia d'anar dient que estigués tranquil, que s'estigués tranquil. Però ella tampoc no n'estava de tranquil·la, perquè la Tenes li havia ficat una mà als baixos i li remenava el clítoris. L'altra mà de la Tenes també havia trobat la cigala de l'Iñaki. Potser, a part de la Mònica, tots estaven arribant plegats a l'orgasme. La Mònica s'ho va plantejar de deixar de magrejar el sexe de la parella que follava i magrejar-se el seu, que estava que bullia, i tan remullat que els sucs li vessaven per una cama. Però va decidir que no. Que podia esperar al que després li farien a ella i ara dedicar-se només a fer gaudir al màxim a la Tenes i al Fabià. Ja li agradava prou fer gaudir als altres. L'excitava tant que es podia escórrer només d'imaginar tan bé com s'ho passaven. L'excitava saber que era també pel que ella els hi feia que estaven entrant en el paroxisme... el paroxisme... ella es va posar a cridar un aaaaaaaaaaah! creuant les cames quan se li escapava l'orgasme, com si se li escapés el pipí, alhora que la Tenes, la Lita i el Fabià també gemegaven escorrent-se alhora.

La Mònica havia quedat sobre el cul del Fabià, amb la galta sobre el coixí calent d'aquelles natges, amb una mà atrapada entre els dos pubis als que havia donat plaer i amb l'altra agafada al consolador que havia quedat dins del cul del Fabià. El va treure amb suavitat.

El Fabià va baixar a terra. A la Mònica li havia agafat el riure i només esperava que els altres es refessin una mica i se li tiressin al damunt, perquè era clar que ara li tocava a ella ser la reina de la festa. Es va mirar el pubis de la Tenes i va exclamar:

Alça, noia! Com t'ha deixat el cony aquest marrà!

Li va separar els llavis del sexe per veure tot el semen que l'empastifava per dins.

Seria una pena desaprofitar tot aquest be de déu de sucs.

S'hi va abocar damunt i es va posar a llepar i xuclar tots aquells sucs. I se'ls bevia. Després va aixecar el cap per dir, a elles.

En voleu, noies?

Com que no van dir que no, es va acabar d'aixecar i es va anar a morrejar amb sa mare i amb la Tenes amb la boca plena de semen. A l'Iñaki no li va preguntar si en volia. Ja ho sabia, que no. L'Iñaki encara es sobtava del grau de grolleria que podien exhibir aquelles dones, d'aquella obscenitat tan desbordada. Sobretot el sorprenia en la Mònica, perquè a aquelles porqueries pròpies de les meuques més tirades li semblava normal que s'hi deixessin anar totes les dones que es volguessin deslliurar de prejudicis, per broma, per jugar de tant en tant, però en una nena tan jove i de bona família encara no ho entenia, no li encaixava en els seus esquemes.

Un moment, que encara n'hi ha més ‒ seguia dient la Mònica tornant a amorrar-se al sexe. ‒ Te'l deixaré més net que una patena.

La primera vegada que l'havia vist fer aquelles marranades havia pensat que eren de mal gust. Ho havia pensat, però no ho havia sentit com de mal gust. Aquest era un enigma que anava inclòs en la personalitat de la Mònica. Podia fer i dir les grolleries més grans i ella, personalment, no quedar marcada per aquella grolleria. Si a l'Iñaki algú li demanés una colla d'adjectius per qualificar a la Mònica, el de grollera mai no li vindria al cap.

Apa, llestos! Ja està net. Ja el tens llest per tornar-lo a fer servir.

Sí, però primer ens encarregarem de tu ‒ li diu la Tenes llevant-se i atrapant-la per la cintura. ‒ Au, vine, Fabià. Ajuda'ns a encarregar-nos d'aquesta mossa.

No, no, ara la Lita o l'Iñaki ‒diu ella. ‒ Jo prefereixo que el Fabià torni a estar en plena forma. Jo també vull titola avui, i de la grossa. I com que el senyor Iñaki diu que no li agrado ja m'esperaré a que l'únic mascle disponible per mi estigui preparat.

Però la Tenes i el Fabià no li fan cas i li estan descordant, ben lentament, la jaqueta del pijama que encara porta posada.

Jo he estat abans follant i amb una fava i un cony a cada mà, i el Fabià també crec que ha estat prou ben servit. Però a tu, pobre, t'hem deixat soleta tota l'estona. Això no pot ser. Potser si que després el Fabià et deixarà una mica la seva tita perquè te la fiquis allà on t'hi càpiga, però era et prepararem uns entremesos per anar fent boca. Oi que sí, nois?... Apa, nena, puja a la taula que ja és l'hora de berenar... Ui! Quin berenar que ens espera... La Mònica amb sucre... i amb mel i mató...

Sempre és la Maria Tenes la que es dispara amb aquells devessalls de llargs paràgrafs encadenats. Mentre, ja havia tret la gandula del damunt de la taula i la Mònica s'hi havia estirat al damunt, quieteta, mirant enlaire, esperant encantada que se la comencin a menjar.

Jo em reservo el cony, amb el vostre permís ‒ seguia la Tenes. ‒ Per aquí hi havia la sucrera, oi? ‒ deia remenant a la tauleta on havien deixat la cafetera i les tasses. ‒ I també he vist que heu tret la mel, veritat? Té, vols que t'ensucri un pit, Iñaki? Amb sucre són boníssims... Me'l deixes tastar?... Ummm! Sí, m'ha quedat molt bo amb força sucre. Apa, tasta. Però jo vull el cony, eh... així... ben enllardat de mel... com a mi i a ella ens agrada. Vols la mel, Lita?

Se l'havien repartida en quatre trossos. A la Lita li havia tocat el cap i el coll fins les espatlles, a l'Iñaki el pitram, l'estómac i la panxeta, a la Tenes el cony que tant havia reivindicat, i al Fabià dels engonals fins a les puntes dels peus. La Mònica ja feia estona que esperava una bona escorreguda. Amb la llarga llengua de la Tenes remenant-la fins a ben endins, i amb tot de mans i llengües excitant-la per cada racó de la seva pell, de seguida es va començar a convulsar i es va deixar anar en un dels seus llargs orgasmes.

Però els altres no havien acabat de berenar-se-la. La Lita sabia molt bé que a la cara de la Mònica no només hi havia una boca molt saborosa. Havia començat petonejant-li els ulls mentre jugava amb els rínxols de les patilles, però quan la Mònica s'havia començat a escórrer, li havia ficat la llengua a la boca i se la passava per entre els llavis i les genives. Ara, després del primer orgasme, havia empastifat tota la cara amb força mel i la llepava. Les galtes, el nas, els forats del nas ben llepats, les orelles... ah, és clar! les orelles ben llepades... i els llavis. El llavi de dalt, el llavi de baix, la comissura... per tornar a llepar-la a les galtones mentre li ficava els dits per les orelles fins deixar-la ben estabornida. Però no tan estabornida com per no notar el dolç magreig de l'Iñaki en els seus pits. Com que l'Iñaki era especialment llaminer també se'ls havia enllardat de mel i, encara, al damunt hi havia afegit un parell de cullerades de sucre. I així endolcits, obria la boca tant com podia per poder-hi fer entrar un bon tou de carn. Hi clavava les dents, vigilant de no fer-li mal, i xuclava endins amb fruïció. Però mentrestant li anava fent pessigolletes per l'estómac o li ficava el dit dins del melic. De tant en tant aixecava el cap per contemplar la bellesa d'aquell cos que tenia a la seva disposició. Quan s'amorrava a aquell melic o quan acaronava aquell ventre tan pla i tan suau, ho feia amb admiració, amb reverència. La mateixa reverència que semblava tenir el Fabià per aquelles cames llargues de vestal que li havien tocat per a ell solet. Com l'Iñaki, ell també clavava grans mossegades i mirava d'omplir-se tota la boca de carn de cuixa, de cuixa de la bona... especialment de la part de dintre de la cuixa que no necessitava sucre perquè ell ja la trobava prou dolça, tan tebiona. Després sí que va agafar la sucrera per ensucrar-li un peu i posar-se a xumar-li els dits, un per un. Això a ella li feia moltes pessigolles i aixecava amunt la cama per treure-li el peu de la boca, però ell l'agafava fort entre les mans i encara li feia més pessigolles. Unes pessigolles que se li reproduïen també al sexe, que tan bé li estava llepant la Tenes, i va tornar a estremir-se i a respirar fort, amb la boca molt oberta. S'agafava fort a les cada banda de la taula i sa mare va creure que tocar fusta no era el més adequat en aquell moment. Calia tocar carn, carn amiga. Des del seu lloc a la capçalera de la taula li va fer anar els braços amunt i la va agafar de les mans. Ara estava encara més estesa, espaterrada de les quatre extremitats, i amb les mans premia amb totes les seves forces les mans de la seva mare. Seguia tremolant. No quedava clar si allò era un nou orgasme complet o era aquella mena de col·lecció de mitjos orgasmes continuats tan propis de la Mònica.

T'escorres de gust, Nikki, bufona... ‒ li va preguntar sa mare per assegurar-se'n.

Oh, sí, marona, sí... ‒ deia ella amb un filet de veu.

Una estona la van tenir girada, bocaterrosa. Li van estar matxucant tota l'esquena i les natges. Se les separaven i es veia l'esfínter del cul tancar-se en força. El Fabià li agafava una natge entre les dues mans, i feia que el costat de la mà li fregués l'esfínter. No hi va posar el dit per penetrar-hi perquè sabia que a ella no li agradava, però fregant-lo així ella no només no es queixava sinó que seguia gemegant. Quan l'havien tornat a posar de cara enlaire, la Maria Tenes es va ajupir damunt la taula entre les seves cames obertes per tornar a ficar-li els morros dins del cony. El Fabià també va pujar de genolls sobre la taula i se li va enganxar al darrere, però per comptes d'abraçar-la el que feia amb les mans era matxucar-li les cuixes. Cada cop que les mans arribaven als engonals ella s'estremia més... i ja tornava a gemegar. La cigala del Fabià ja tornava a estar ben preparada. La Tenes la notava ben potent encastada en la ratlla del seu cul. El va fer anar amunt i avall per excitar-la al màxim, per fer créixer al màxim aquella cigala. Ella sí que hagués deixat amb gust que l'enculés. El tenia ben enganxat, a ell, al seu darrere... només que la cigala no buscava el seu forat sinó que es refregava per la canaleta entre les natges. Aleshores es va fer a un costat i va baixar a terra. Amb una mà va obrir bé els llavis del sexe de la Mònica i amb l'altra va agafar la cigala del Fabià per encarrilar-la cap a l'entrada del recinte del plaer. La Mònica no esperava altra cosa. Per fi. Per fi un carall que estava entrant en el seu sexe. La seva mare la tenia agafada de les mans i la besava ansiosament, sentia els cabells del cap de l'Iñaki passejant-se per un costat del seu cos, mentre li feia petonets i mossegades al maluc, i més amunt, a l'aixella... una aixella que s'oferia deslliurada perquè sa mare li aguantava el braç enlaire... i mentrestant la cigala que no podia veure però que ja l'havia penetrada fins ben endins. Ara sí... ja sentia també el cos del Fabià damunt del seu. Sa mare s'havia separat i li havia deixat les mans lliures. Ara es podia abraçar al Fabià amb braços i cames, ben fort. Ara es podia fer petons amb el posseïdor d'aquell cigalot que li omplia el ventre. Es va posar a gemegar amb més intensitat. Follar, follar... Això és el que volia, només follar. Com que els altres ho van entendre prou, els van deixar que follessin a la seva manera. La Tenes es va acostar als altres dos i els va anar descordant les bates que encara no s'havien tret. Les va deixar caure a terra. Va mamar una mica la polla de l'Iñaki. Va ficar la mà pels baixos de la Lita i els va fer acoblar. Ells també estaven delerosos de follar. L'Iñaki tenia el cul contra la taula i s'abraçava amb la Lita que l'empenyia amb força. O potser era amb les dues dones que s'abraçava, perquè la Maria Tenes també s'havia abraçat a la Lita, per darrere. El trontolleig de la taula que sentia la Mònica no només eren els dels embats furients del Fabià, eren també els de l'Iñaki que s'estava follant a la seva mare. Va girar el cap i els va veure. Va veure que no era a sa mare a la que tenia abraçada, sinó també a la Tenes. Era com si s'estigués follant a les dues alhora. A la Mònica li estava arribant un nou orgasme desbordant. Abraçada amb una mà al tors del Fabià, amb l'altra es va agafar-se amb força al braç de l'Iñaki.

Iñaki... puc?... puc?... em puc escórrer?...

Ell també gemegava a punt per esclatar.

Soc una menor... Iñaki...

Ell gemegava cada cop més fort.

Deixaries que... una menor... s'escorri a casa teva?...

Just quan es començava a escórrer l'Iñaki encara va poder dir:

Fes.... el que... et doni la gana...





 

2017  Sexe.cat :: Relats eròtics i sexe en català   globbers joomla templates