LAMANELAMELAMOU cap. 4 (Vol a Nova York)

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Rating 3.50 (1 Vote)

 

 

4. Vol a Nova York


El senyor Mas es va descordar el cinturó de seguretat amb un simple clic i un breu gest per facilitar que la cinta tornés a replegar-se, però la descordamenta de la Maria Tenes va consistir en una operació que la va ocupar una bona estona. Primer va estar burxant la sivella automàtica, amb una mà, amb les dues, fins que per fi se’n va sortir. Després va començar la tasca de deslliurar-se de l’abric. Havia decidit portar un vestit lleuger per passar les llargues hores del vol, però encara no s’havia tret l’abric i havia estat lligada amb el cinturó de seguretat sobre l’enfarfegament d’un abric de pell força gruixut. Viatjaven en primera classe i, per tant, l’espai no era tan extremadament limitat com en les butaques dels vols de baix preu, però tot i amb això a la Maria Tenes li va costar déu i ajut el joc d’operacions de descordar-se el cinturó, treure’s l’abric - l’espatlla dreta, l’espatlla esquerra, aixecar-se una mica sobre el seient, estirar la peça cap un costat, recollir-la sobre la falda -... i plegar-lo ben plegat, llevar-se, estirar els braços enlaire mantenint l’abric entre un braç i la barbeta, intentar obrir el pany de la taquilla, tornar a deixar l'abric sobre el seient, tornar a intentar obrir el pany de la taquilla... La noia que seia a l’esquerra s’impacientava perquè ja l’havia importunada una mica amb el colze quan es treia l’abric i ara no només li arrugava els fulls de l'”¡Hola!” que estava llegint sinó que pràcticament li rebregava el cul per la cara.

 

 

Vol que l’ajudi?

Oh... no... Miri, ja s’ha obert!

Va collir l’abric de damunt del seient, el va tornar a plegar ben plegat, es va tornar a estirar enlaire i encara es va estar una bona estona ficant-lo en el prestatge, i tancant la porta, fins que, amb cara satisfeta, va tornar a seure.

Mentre es regirava per trobar la millor postura d’asseure, es va afluixar l’ample cinturó de tela que li cenyia el vestidet. I per acabar l’operació de posar-se còmoda es va deixar anar els dos botons de més amunt del vestit, va pinçar les solapes entre el pols i l’índex i es va fer venir una mica d’aire a la pitrera. Era com si per fi estigués entrant en calor. Set hores de viatge! Es va tornar a remoure en el seient buscant la millor postura. La veïna de l”¡Hola!” es va tornar a neguitejar perquè, a més a més, ara la Maria no es preocupava massa de tapar-se les cuixes, amb tant de bellugar, i li semblava que això no estava prou bé estant al costat d’un senyor amb aspecte de ser tan educat com el que seia més a la dreta, al costat de la finestra. Ella també portava una faldilla curta, cenyida, i fins i tot ensenyava més cuixam que la Maria, però s’estava quieta i era més discreta. La Maria, en canvi, entre l’una i l’altre anava recordant la sessió del dia anterior, al bar de la cantonada. Recordava que havia sentit com un alliberament d’idees. S’havia fet un indefinit propòsit de deixar-se anar, i de fer tot allò que se li passés pel cap, sense contemplacions. Així per exemple, pensava, o mig pensava, que en aquests tres dies de viatge m’hauria d’escórrer vint vegades. Tampoc no és tant per tres dies!. I... apa sí, posem vint vegades i si no sóc una tonta. I si m’he d’escórrer vint vegades en tres dies això vol dir que m’he d’escórrer més d'una vegada en aquest vol. Analitzem la situació: la de la meva esquerra té unes cuixarres precioses, però ja me la conec: és una estreta. I una falsa. I perillosa. Amb aquesta no hi puc contar. Li està ensenyant al senyor Mas més cuixa que jo i, en canvi, mai no reconeixeria que és una porca, i pensa que els porcs som els altres, i que avui ensenyar cuixa és normal, i que la morbositat està en els ulls dels que miren morbosament i no en les que ens comportem amb naturalitat, i que... bé, jo ja me’l conec prou tot aquest rotllo. A la meva dreta el senyor Mas. Ah! amb aquest sí que hi puc comptar. M’ho permet tot. M’ho concedeix tot. És una delícia de persona. Ni se m’hagués emprenyat si li rebrego el cul pel nas com aquesta altra tòtila ni li agafaria un síncope si ara li demanés que em fes una palleta per anar fent boca. Queda encara la possibilitat de que m’ho munti en els lavabos amb el segon comandant de bord, o amb un altre passatger, que hauria de ser un galant, zorro plateado, expert amant, amb molt de món, en pla emmanuelle... però no, perquè els galants-zorros-plateados-experts-amants-amb-molt-de-món-en-pla-emmanuelle només surten a les pel·lícules. De manera que només queda el senyor Mas.

El senyor Mas reposa la mà esquerra sobre el genoll i té el colze dret al braçal de la butaca. Es mig frega la barbeta. Està mirant a l’exterior tot i que és impossible que pugui veure res perquè és negra nit i l’avió està ja a gran altura. Potser estigui mirant en el reflex del vidre les magnífiques cuixes de les seves veïnes. Però, segurament, ni això.

Senyor Mas...

... – El senyor Mas gira el cap amb displicència – Què vols?

Estic calenta.



* * *



Doncs que hi farem, tranquil·la... La veritat és que aquí no hi ha massa possibilitats de divertir-se.

És que a mi, això de viatjar, amb el traqueteig, sempre m’ha posat calenta.

No diguis tonteries, que no hi ha traqueteig en els avions.

Doncs amb el zum-zum dels motors.

No hi ha zum-zum, avui. És com si estiguéssim a terra, en una habitació... a la sala d'espera del dentista.

Però és que no hi som en una habitació. Som a un avió. Ens estem desplaçant sobre la immensitat del globus terraqüi. I a mi, només la idea de que m’estic desplaçant, de que estic viatjant... ja em posa calenta.

Val. Amb això ja et dono més la raó. Només la idea de viatjar ja té un component d’excitació. I aquesta excitació pot ser també una excitació eròtica. La veritat és que a mi també em passa.

Amb això vol dir que vostè també està calent?

El senyor Mas no diu res.

Apa, digui, senyor Mas... A vostè també l’exciten els viatges?

En certa manera, sí. Fins a cert punt, sí.

Doncs jo estic força mulladeta i, en canvi, a vostè no veig pas que se l’inflin els pantalons –. Sí, era ben cert que la Tenes havia decidit anar directe al gra i, d’acord amb les regles que s'havia imposat davant dels seus nous amics, pensava deixar anar qualsevol grolleria que li passés pal cap sense tallar-se.

Perquè jo em puc controlar millor. Tu també ja ets prou grandreta com perquè puguis controlar una mica aquestes emocions.

La Maria es penja del seu braç i s’arrauleix al seu costat. Ara li parla gairebé a cau d’orella. Que el senyor Mas no hagi manifestat cap forma de desgrat o de rebuig al seu comentari procaç, ni de paraula ni amb un canvi d’expressió, li dona confiança.

Em sembla que no vull ser grandeta ni controlar aquestes emocions. La veritat és que ara encara estic més calenta i més mulladeta que abans. I m’agrada.

El que has de fer és callar una mica i esperar que portin el sopar. Mira! ja estan servint les primeres files.

La Maria s’enganxa encara una mica més al seu costat i, en el gest, se li puja una mica més la faldilla. Però no pot estar callada massa estona. Ja ho sabem que la Tenes mai no calla.

Senyor Maaasss...

Què vols ara?

Quines cuixes li agraden més, les meves o les de la senyora del costat?

Ves amb compte amb aquesta dona del teu costat perquè em temo que es porta un rotllo fatal.

Sí. Ja ho he notat quan desava l’abric.

Doncs, el que et dic. Tu tranquil·la i calla una estoneta, que de seguida ens arriba el sopar.

Sí, però és que encara no ha contestat la meva pregunta. Quines cuixes li agraden més?

La veritat és que també les té boniques.

Es fa un breu silenci. Les cames de l’altra noia són més gruixudes, més rotundes... Després la Maria diu:

Ja ho he entès. Li agraden més les seves cuixes que les meves.

El senyor Mas no diu ni que sí ni que no... i es fa una altra breu pausa de silenci. Després torna a ser ella, no pot parar, la que el trenca:

Senyor Maaaaaasssss...

Digues

Amb el sopar, podrà demanar també una ampolla de xampany per celebrar l’inici del viatge?

Van triar el sopar. No hi havia massa cosa per triar. Meló amb pernil, pernil amb meló... Van estar celebrant l’inici del viatge amb una ampolla de xampany. La veïna, que s’havia despatxat amb un iogurt de fruites i un parell de galetes integrals, ja havia acabat l’”¡Hola!” i estava començant el “Casa y Jardín”. Quan l’hostessa els va retirar les safates, la Maria es va estirar, amb les mans enllaçades sota el clatell i les cames ben tibades a banda i banda. Una de les cames envaïa l’espai del senyor Mas, cap problema, però l’altra s’acostava perillosament als peus de la veïna estreta. Aquesta, de moment, va optar per no dir res. Però sí que ja li va semblar que tenia de començar a dir alguna cosa quan la Maria, sense alçar massa la veu, però amb absoluta claredat, va dir:

Senyor Mas, perquè no em fa una palleta?

Al·lucinant, la senyora de l’”Hola” i del “Casa y Jardin” va veure de reüll com aquell senyor que semblava de casa bona i tan educat, sense canviar la seva postura tranquil·la reclinada entre el respatller i la finestreta, passava una mà sota les faldilles d’aquella meuca i començava un lleu moviment amunt i avall.

Mmmmmmmmm! Senyor Masssss! Què boooo! Què boooo!

Era ben clar que la meuca s’estava sortint de mare, encara que, com la roba del vestit era prou lleugera, es veia clar que la mà d’aquell senyor tan educat només li estava fregant la part més alta del parrús. A més a més, com la faldilleta tenia molt de vol, havia pogut ficar la mà per un costat sense haver d’arremangar-la i, de fet, duia les cames tapades gairebé fins als genolls. Això va durar una estoneta. Després, pel que es podia deduir dels moviments sota la roba, la mà del senyor tan educat va anar baixant cap a més al centre de l’entrecuix. Llavors ella va dir:

Senyor Masss...

...

Senyor Masss... ja pot passar la mà a la part de dintre de les calces...

Va ser llavors que l’altra es va aixecar i va anar a buscar l’hostessa o qui fos que posés fi a aquella disbauxa.

Com que van quedar molta estona sols, la Tenes va tenir temps per un parell d’orgasmes d’antologia. Justament estava per aconseguir el tercer quan es van presentar la veïna i una hostessa, la dels melons amb pernil.

El senyor Mas seguia impassible, amb el dors de la mà dreta a la barbeta, amb la mirada posada en un món d’intel·leccions molt més enllà d’aquest món tant vulgar i quotidià de vols en avió i hostesses de poca volada, com si fos la imatge d'un humanista florentí del segle XV. L’altre mà, però, l’esquerra, la tenia amagada sota de les faldilles de la senyora que l’acompanyava.

Ehem...! – va començar a fer l’hostessa.

Aaaah! Un moment, si us plau, aaaah!, que ja acabo, que ja acabo... – deia la Tenes.

És que.... senyoreta... si us plau... senyora... senyoreta! Vol fer el favor...

Sí, sí.... aaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! Uf! Què passa?

Doncs que vostès comprendran...

...? – Ni l’una ni l’altre havien perdut les formes en cap moment. No havien canviat les seves postures sobre les butaques i es captenien com qualsevol altre viatger ben educat. La mà del senyor Mas no havia estat grapejant grollerament a l’entrecuix de la Tenes, perquè era un senyor tan fi que només amb un hàbil moviment de dits ja era capaç de fer meravelles. I ella, potser sí, havia deixat anar alguns ais i alguns uis, però prou discrets, només perquè els podés sentir el seu acompanyant, i comprengués que tot anava bé, i ara al final també perquè els sentissin aquelles altres dones i podessin entendre que estava ocupada i que no les podia atendre en aquell precís instant.

Doncs que vostès no poden fer... no poden... que no poden fer el que vulguin, aquí, a l’avió.

A la Maria Tenes li hagués agradat sentir una expressió més concreta : “vostès no poden fer marranades”, o “dins d’un avió està prohibit que els amos acaronin el cony de les seves secretàries” o “no està permès follar ni masturbar-se”. Però com l’hostessa seguia dient ambigüitats, els altres dos seguien fent l’orni.

Algú més s’ha queixat? Ningú més s’ha queixat, oi?

Sí, però és que, això, no ho poden fer aquí –. I quan deia “això” clavava la mirada sota la faldilla on encara s’hi estava, ara quieteta, la mà del senyor Mas.

Escolti. Aquest senyor ha pagat el seu passatge i no està molestant a ningú. Si té la mà allà on li ve de gust tenir-la és el seu, o el meu, problema. De manera que... – Ara eren les altres dues les que no sabien ben bé què dir. – Si aquest senyor s’està ficant amb algú és amb mi. Només podria ser jo la que em queixés, oi?. Que m’he queixat, jo? Oi que no m’he queixat? Oi que no?

El senyor Mas havia deixat de mirar al més enllà i ara es mirava el més aquí amb una mirada entre captinguda i sorneguera. Posava atenció a allò que deien aquelles dones, però no hi intervenia, com si tot el que deia l’una i l’altra ja li semblés prou assenyat. Com si no calgués cap mena de rectificació o puntualització per la seva banda. Però quan la Maria Tenes havia dit allò del senyor que s’està ficant amb algú, el senyor Mas havia aprofitat per ficar-li el seu dit del mig ben endins del foradet del cony, i remenar una mica per allà al fons... però en un moviment tan suau que no s’havia notat gens per damunt de la faldilla.

Bé, però vostès entendran que... – seguia sense saber ben bé què dir, l’hostessa.

Jo el que entenc és que aquesta senyora està a disgust al nostre costat. Doncs li busqueu un altre seient i en paus.

Ui! Impossible! Anem plens. No hi ha cap altra plaça lliure.

Doncs que canviï la plaça amb algú altre que no es preocupi tant pel que fan o deixen de fer els seus veïns del compartiment.

En aquest moment va tornar a pensar que era membre d'un nou club de gent absolutament desinhibida, i que s’havia compromès a ser del tot sincera fent i dient tot allò que li passés pel cap en qualsevol moment. I que, per tant, li havia d’afegir que mirés de trobar-li un altre passatger que estigués com un camió, i que li anés la marxa, i que potser així encara acabarien la nit fent un bon trio, o un quartet, si és que ella, l’hostessa, tenia ganes d’afegir-s’hi. I que ja sabia que una renglera de tres butaques no constituïen cap mena de “compartiment”, però que ella parlava com li donava la gana... De tota manera, de moment, va decidir callar.

...

Caldria que deixessin de donar l’espectacle – va dir l’hostessa, – perquè sinó n’hauré de fer menció en el formulari d’incidències.

Mira, maca, – va dir la Maria Tenes. – Aquí l’únic espectacle és el que ens està muntant aquesta senyora. I si nosaltres hem de deixar de fer el que tu saps, jo ja t’he dit abans que estava acabant. De manera que ja pot aquesta senyora tornar a seure ben tranquil·la. Ja està. Ja hem acabat. Senyor Mas – i ara va decidir tornar a ser rematadament obscena – ja pot treure’m la mà del cony –. El senyor Mas va fer el gest que li demanaven, però, al mateix temps, li va fer un tan lleuger cop d’ullet a l’hostessa que aquesta va quedar absolutament desarmada.

De tota manera, la mà no va sortir de pressa, com si hagués estat trobada en falta i s’escapés avergonyida dessota de les faldilles. Al revés, va fer primer una llarga passejada per damunt de les calces per eixugar ben eixugades les puntes dels dits. Després, va posar en ordre les braguetes rebregades, tirant amunt sobre la panxeta la roba que havia fet anar avall, i finalment, la mà, va sortir a l’exterior tota cofoia i innocent.

Segui, si us plau – va dir l’hostessa a la clienta ofesa. I aquesta ho va fer mirant de tirar ben avall la seva faldilla, molt més que no pas l'havia tingut al principi del viatge. – I si torna a tenir cap mena de problema no dubti d’avisar-nos. Veu, només cal que premi aquest botó. Aquest d’aquí. No cal que s’aixequi. Vostè només prem aquest botó vermell d’aquí i jo de seguida vinc –. I després, en veu mes baixa, dirigint-se només a ella, va afegir: – Jo crec que ja no la molestaran més –. Fent un somriure tranquil·litzador, i professional, va marxar pel passadís cap a la part del davant de l’avió.

Ja feia estona que a l’avió s’estava en la penombra. Només hi havia encesos uns petits llumets secundaris i uns televisors que ja retransmetien la segona o tercera de les pel·lícules programades per aquell vol: una d’aquestes amb grans esclats de foguerades i tothom saltant pels aires, però sense el so, al que s’accedia per auriculars individuals. També hi havia encès algun llum personal dels qui seguien llegint la seva “casa y jardín” o, potser, en algun cas singular, un assaig de filosofia postmoderna.

Van passar tres o quatre minuts. No era veritat que aquells veïns obscens haguessin donat per acabada la vetllada. Primer, ella s’havia arraulit al costat del senyor com si busqués una postura còmoda per dormir. Després s’havien posat a xiuxiuejar. Una llarga estona. Però, és clar, aquesta no era una raó suficient per tocar el botó vermell com li havia dit l’hostessa. Després s’havien canviat de lloc. Ella havia lliscat per damunt d’ell fins al seient de la finestreta, i era ell, ara, el que seia al d’en mig, entre les dues dones.

Vostè ens perdonarà. – Va començar a dir el senyor Mas a la seva nova companya de l'esquerra. – Però és que li hem de demanar un gran favor. Miri, ja sé que la meva companya abans ha dit que no la molestaríem més –. Ara es van mirar l’un a l’altre per primera vegada, encara que tot quedés en un fugisser entrecreuar-se les mirades. – És que la meva companya m’ha demanat que li ho faci una última vegada. Com que sé que a vostè la molesta... per això l’he dit que canviéssim de lloc –. Un nou fugaç entrecreuar-se les mirades. – Estic segur de que així no la molestarem gens...

Miri, facin el que vulguin però callin – va dir ella sense saber ben bé perquè no tornava a muntar un sidral. Potser era per les formes tan educades que feia servir aquell senyor quan parlava que ella va decidir també comportar-se amb més educació.

A més, el tercer intercanvi de mirades ja va ser més franc. Perquè ella el va mirar directament a la cara per dir l’última frase. El cas és que ell ja havia començat a fer, i ja tenia ficada una altra vegada una mà sota les faldilles de la seva companya de viatge. Havia tornat a adoptar aquella postura displicent d’abans. La barbeta recolzada en el dors d’una mà, l’altra sota les faldilles... només que ara la figura, entre la d’un Giovanni Agnelli i la d’un Llorenç de Médici, era la simètrica de la de l’episodi anterior. La mà culta ara era l’esquerra, abans era la dreta, i la mà procaç era la dreta quan abans ho havia sigut l’esquerra.

La dona de les faldilles curtes va creuar les cames i es va posar a mirar el televisor penjat al sostre dos fileres més endavant. El senyor Mas, també mirava enlaire, cap al televisor. Això va propiciar un tema de conversa.

No sé d’on treuen aquestes pel·lícules tan bledes que ens passen sempre als avions – va dir el senyor Mas.

Ja se sap, avui. Menjar de plàstic, pel·lícules sense contingut... – va dir ella.

La Maria Tenes havia entès que li donaven carta blanca i s’havia tret les calces. Per un moment, sense les calces i amb les faldilles del tot arromangades cap amunt, havia quedat ben a la vista com la mà del senyor Mas li burxava el sexe sense cap mena de contemplacions. L’altra va pensar, primer, que una altra vegada allò s’estava passant de rosca, però no va tenir ocasió d’iniciar cap mena d’acció de protesta perquè, un moment després, la Maria Tenes s’havia tornat a arreglar la faldilla cap avall, evitant de passar-se donant l’espectacle. A més a més, el senyor Mas seguia la seva conversa.

Segurament ens passen aquestes pel·lícules tan poca-soltes perquè ens sigui més fàcil agafar el son.

Doncs la setmana passada, en un vol de l’Alitalia, que vaig d’haver de fer a Nairobi, ens van passar un tarkowski magnífic.

Ah, sí? Li agrada Tarkowski? Tarkowski és realment sublim. “Stalker”, “Solaris”, “Sacrifici”... Tarkowski és realment un director sublim.

Era, sublim. Ja sap que és mort, oi?... Però per a mi el millor tarkowski segueix sent l’”Andrei Rublov” .

Ah, sí! L’”Andrei Rublov” és un film magnífic! Però no n’estic del tot segur que sigui el millor film de Tarkowski. La seva visió religiosa de l’existència és més precisa en l’”Andrei Rublov” que en els seus films posteriors, però potser és massa evident, massa simplista... Tot i que, sens dubte, estèticament és una pel·lícula d’una força extraordinària... Però ja segueixo pensant que “Sacrifici”, o que “Stalker” plantegen idees religioses més riques, i més pertorbadores.

Mentre ells dos havien arribat a una conversa de tan alt nivell intel·lectual, la Maria Tenes havia arribat a un altre tan alt nivell, d’excitació eròtica, que se la sentia respirar fort, però tampoc tan fort com perquè podessin sentir-la i escandalitzar-se els veïns del davant, o del darrera, que segurament dormien plàcidament. Uns minuts després, mentre els uns seguien murmurejant conceptes transcendentals, l’altra arribava al seu quart orgasme.

Mmmmmmmmmmmmmmmmmh! – es va sentir, fluixeta, una prolongada expressió de plaer continguda amb totes les forces entre els llavis apretats.

Aleshores el senyor Mas va retirar la mà dreta de sota de les faldilles, mentre amb l’altra mà es buscava alguna cosa a les butxaques.

Que té un kleenex?

La dona es va posar nerviosa. Però va aconseguir treure un paquet de kleenex de dintre de la seva bossa de mà. I encara va ser ella mateixa la que va treure un mocadoret de paper de dintre del paquet i el va desplegar abans de passar-se’l al senyor Mas perquè es pogués eixugar la mà.

En vol un altre? – va dir, intentant aparentar una serenitat que no tenia. Perquè tot i que els llums generals estaven apagats de feia estona era fàcil constatar que la dona havia empal·lidit.

Ah, gràcies. No, no cal – va respondre ell. – Vols un kleenex, Maria?

Mmmh... no, gràcies... estic bé així... – va murmurejar la Maria Tenes sense obrir els ulls, com qui diu “estic bé així tota remullada dels baixos”. Havia quedat espaterrada a la butaca, absolutament deixondida i satisfeta, però amb les faldilles tapant-la correctament fins als genolls. Encara, el senyor Mas, va fer un gest d’agafar una punta de la faldilla i acabar de tapar-li un genoll. Ella li va agafar la mà i se la va dur a la boca per donar-li un petó d’agraïment per la feina que li havia acabat de fer.

Mentrestant, el senyor Mas, li deia a l’altra dona:

Ja està. Em sembla que se’ns està quedant dormida.

Doncs ja també miraré de dormir una mica.

És clar! és clar!... Que no l’estic deixant dormir. Ho sento molt.

Ara parlaven ells dos com si fossin els protagonistes de la història, i la Maria Tenes la tercera.

Vostè dorm i demà li explicaré el final de la pel·lícula.

La dona va fer una mitja rialleta, entenent que estava parlant en broma. Però va canviar de postura en el seient, com buscant la millor forma de dormir. Al final va quedar asseguda de costat amb la cara mirant de la banda del senyor Mas. No és que tingués gaire son. De fet, potser preferiria continuar la conversa d’abans amb aquell senyor tan culte, i més quan s’havia quedat sense dir algunes quantes coses més que ella pensava sobre Tarkowski. Però ell ara s’estava callat, mirant enlaire cap al televisor. A ella li havien tornat els colors a la cara i, mica a mica, anava agafant un mig son. També, amb els últims canvis de postura sobre el seient, se li havien tornat a fer enlaire les faldilles i tornava a lluir aquell bé de déu de cuixes com abans. Ell seguia absort mirant enlaire. La Maria Tenes, que tot i fer-se la dormida estava seguint estupefacta com el seu amo estava provant de lligar-se aquella dona impossible de lligar, va pensar que ara ell li posaria una mà sobre la cuixa. O que li diria alguna cosa més i que en el gest d’acostar-li la cara a l’orella aprofitaria per posar-li una mà sobre la cuixa. O que faria caure a terra el “Casa y Jardín”, ella es despertaria per recollir-lo, però ell seria més ràpid en ajupir-se i passar-se’l cavallerosament, i aprofitaria la oportunitat... per posar-li una mà sobre la cuixa! Però el senyor Mas era més sofisticat que tot això i mai no cauria en un error d’estratègia com aquell. Sí que la postura que havia adoptat ella, girada cap a la seva banda, i amb les cuixes ben a la vista, es podia considerar com una insinuació. Era, sens dubte, una insinuació. Però si ell feia un pas en fals, ella es faria l’ofesa i es negaria a acceptar, fins i tot a acceptar-s’ho a si mateixa, que hi hagués hagut cap mena d’insinuació en la seva innocent postura sobre el seient. Total, que trucaria a l'hostessa i hauria perdut qualsevol possibilitat de fer-se-la seva.

En aquell moment, l’hostessa avançava lentament pel passadís, mirant a banda i banda per veure si tot estava en ordre, o si algun passatger necessitava alguna cosa. Gairebé tothom dormia, encara que potser algú havia decidit passar la llarga nit rellegint el seu “casa y jardín”, o el tractat de filosofia postmoderna, o potser un d’aquests best-sellers de mil dues-centes pàgines que estan escrits, precisament, per omplir les llargues hores de vol entre Europa i Nova York. La televisió, naturalment, no la mirava ningú. En arribar a la seva alçada, l’hostessa es va mirar al senyor Mas, l’únic que tenia els ulls oberts en aquell moment. Li va dirigir un somriure d’aquells que volen dir: “Tot bé, senyor? Necessita vostè alguna cosa?”, i ell va contestar amb un altre somriure que volia dir: “Ah, sí! Gràcies. Tot va bé”. A l’hostessa, a més a més, li va semblar que li estava volent dir també un “m’he tingut de posar en mig, entre les dues senyores, perquè deixin de barallar-se”, i l’hi ho va agrair, perquè aquest era tot un problema que es treia de sobre. Va fer-li encara un altre mig somriure amable, i va seguir endavant cap al fons del passadís.

La Maria Tenes, seguia en la mateixa postura en que s’havia quedat després de l’última sessió d'enjogassament dels baixos. Seguia amb els ulls tancats, perquè s’hi estava millor, però sense acabar de dormir-se, perquè no tenia prou son. Havia sentit el pas de l’hostessa, però no havia arribat a obrir els ulls. Però una mica després, i com que no passava res, havia aconseguit quedar-se endormiscada. Potser només van ser uns deu minuts, o un quart d’hora escàs com a molt. La va despertar el xiuxiueig dels altres dos. Va mirar de reüll i va veure com, finalment, la mà del senyor Mas campava triomfant per damunt d’aquelles cuixes. No només hi campava. Ja s’havia arribat a ficar sota la faldilla i, com que era tan curta, deuria estar ja per l’alçada de l’engonal, encara que no semblava que hagués començat l’assalt definitiu a l’entrecuix. Allò estava al caure, però no exactament com la Maria Tenes es pensava.

Maria. Oi que no et molesta deixar-nos el teu lloc? Mira, tu passa al mig – i ell va tornar a seure al costat de la finestreta – i vostè vingui aquí – i la dona, dòcilment, va passar per damunt de la Tenes per seure sobre els genolls del senyor Mas. Ara va ser la Tenes la que va veure com la cara d’aquella senyora s’havia tornat pàl·lida com un paper de fumar. S’havia eixarrancat sobre les cames d’ell, però encongia el cos com per evitar que el seu cap sobresortís massa sobre la línia dels respatllers de les butaques. Així, amb les cames obertes, la faldilla li havia quedat fet un nyap arromangada a la cintura, ensenyant unes calces que semblaven dissenyades per fer una excursió al pol Nord.

No, així no, que se li arrugarà la faldilla –. Li deia el senyor Mas.

La va fer aixecar una altra vegada, li va descordar la presilla i li va baixar la cremallera. Seguidament, li va fer anar les faldilles avall. Se la va seure al damunt de les cames una altre vegada, i després, desplegant la manteta de viatge de sota el seient, li va tapar púdicament les cames.

Ella seguia pàl·lida, però es deixava fer. Què dimonis li hauria estat xiuxiuejant el senyor Mas a l’orella? Res. Només que quan ella s’havia tornat a regirar per buscar una postura més còmoda per dormir, ell li havia ofert que recolzés el cap en el seu braç, i com que ella havia acceptat la invitació sense fer cap mena de comentari, ell finalment havia pogut posar-li la mà al genoll, sense necessitat de fer tampoc cap comentari. Perquè era evident que si ella acceptava recolzar-se-li en l’espatlla, també acceptava que la mà d’ell reposés suaument sobre el seu genoll. A partir d’aquí tot havia anat rodant automàticament. Durant alguns minuts, s'havien estat tots dos ben quietets. El senyor Mas tenia una paciència tranquil·la i una gran seguretat en que tot arribaria. De manera que va saber esperar a que fos ella la que fes el pròxim moviment. El va fer. Fent veure que estava mig dormida i que buscava encara una millor posició, havia estat ella la que havia bellugat les seves cuixes sota la mà i no la mà la que havia començat a desplaçar-se cuixa amunt. Seguint fent veure que estava endormiscada ara ella havia canviat una mica la postura de la seva galta que es premia cada cop més deixondida contra el braç del senyor Mas. Al segon moviment de la galta, ell ja sabia que podia correspondre amb un moviment de mà una mica més amunt. I com ella llavors havia fet un lleuger estremiment sense obrir els ulls ni dir ni piu, ell ja havia portat la mà ben plana i ben oberta per l’interior d’aquella cuixa gloriosa, i l'havia dipositat plàcidament a dalt de tot, sobre l’engonal, amb els nusets dels dits fregant el pubis. Els xiuxiuejos que la Tenes creia haver sentit no eren més que algunes frases banals, com “està més còmoda ara així?” i “ah, sí, gràcies” o “encara ens queden tres o quatre hores, oi?, per arribar a Nova York”. Aquesta última frase l’havia fet ella, i com que es podia interpretar com un “perquè no seguim parlant de Tarkowski” o com un “perquè no fem alguna cosa millor per entretenir-nos?”, ell ja havia pres del tot la iniciativa i li havia dit: “podem passar al seient de l’altra banda i així estarà vostè més tranquil·la”.



* * *



Ara li estava plegant la falda amb l’eficiència d’un dependent del Corte Inglés. Va desplegar la safata del respatller del costat, on ara seia la Maria Tenes, i hi va dipositar delicadament la faldilla, plegada en quatre. Eren aquestes formes educades i confortables les que feien, sens dubte, que l’altra se li rendís sense oferir cap mena de resistència. A continuació, ell va desplegar també la safateta del respatller del seu davant. Hi va posar al damunt, sense desplegar-la, la manta de viatge de l’altre seient. Va fer que ella creués els braços al damunt i que hi recolzés el cap... Ara ja no li calia estar tan incòmodament encongida.

Amb la nova postura ella va relaxar la musculatura, però per dintre seguia tan tensa per la por del que anava a fer-li aquell senyor, i que ella estava acceptant sense reserves, que la cara li va empal·lidir encara més. Això, però, ara no es veia gens perquè tenia el cap amagat entre els braços encreuats.

El senyor Mas li va posar les mans a les cuixes nues i se les va acaronar, amb gestos més ferms, mirant d’evitar que el pessigolleig que ella sentís no fos tan suau que li pogués resultar insuportable. No va baixar les mans fins als genolls, encara, perquè sabia que per a les dones inexpertes els genolls acostumen a ser massa sensibles, en canvi sí va dur les mans ben amunt pels costats fins als malucs, fins a prémer-li la cintura sota la brusa. Després va tornar a matxucar-li amb fermesa les cuixarres, per damunt, pels costats, per sota, per sota cap amunt fins a les natges. Se les va fer aixecar per baixar-li la part del darrera de les calces i ella va col·laborar tota submisa. Va fer-li aixecar una cama, l’esquerra, per fer-la passar a la dreta i així, asseguda de costat amb les cames juntes, d’esquena a la Maria Tenes, poder acabar de treure-li les calces. Ella seguia deixant-se fer dòcilment. Va veure de reüll com ell també plegava les calcetes amorosament, amb lenta delicadesa, i se les passava a la Tenes perquè fos ella la que les diposités, ben plegadetes, sobre la faldilla a la safata del seu seient. La va agafar per la cintura per fer-la tornar a seure com al principi, aixerrancada sobre les seves cames. Mentrestant, i com qui no vol la cosa, el senyor Mas ja havia aconseguit dos nous avenços. Començar a treballar-li els pits, perquè plegant les calcetes, amb les dues mans davant d’ella, un dels avantbraços li havia estat fregant un pit. I d’altra banda ja havia començat a involucrar a la Maria Tenes en la gran gresca que s’estava preparant a cals baixos d'aquella senyora.

Senyoreta Tenes, “ens” ajuda? – I ell va fer moure la dona cap endavant i va dirigir la mirada cap a la seva bragueta.

La Tenes ho va entendre prou bé. Amb una habilitat ben altra  que no pas en els seus maldestres gests anteriors, quan s’arreglava la pròpia roba, va descordar el cinturó del senyor Mas, li va descordar el botó de dalt del pantaló, li va baixar la cremallera de la farmàcia i va treure fora, a respirar aire fresc, el farmacèutic.

La Maria Tenes, així d’entrada, es va sobtar de l’aspecte barruerot del membre del senyor Mas. No corresponia a la seva natural elegància. Hagués pogut imaginar un membre no massa gran però de formes clàssiques. En canvi, havia sortit un cilindre boterut a mig descapullar. Mentre ella tornava a furgar dins de la bragueta per mirar de fer fora també les pilotetes, el membre va acabar de descapullar amb un “flop” entre còmic i groller. En absolut allò es corresponia a la delicada elegància externa del senyor Mas. A més a més, mentrestant, el membre s’havia anat acabant d’inflar, una mica més en la llargada, però sobretot en el gruix, i ara apareixia com un gran bolet d’un color rogenc molt fosc, altiu i rodanxó. Aleshores va fer que ella es tornés a fer una mica enrera fins que va tenir el membre ben encaixat a la regatera. Va deixar passar un moment, perquè ella pogués sentir la dolça escalforeta entre les natges i anés perdent la por. La tenia abraçada per l’estómac i així tornava a fregar-li els pits amb els avantbraços. Tot era molt lent. No hi havia cap pressa. Els viatges a Amèrica són molt llargs i val la pena allargassar també qualsevol bona distracció que hi trobis.

Així abraçada per l’estómac la va incitar a fer un lleuger gest de cos amunt i avall. És a dir, va començar a refregar-se el membre entre aquelles esplendoroses natges. Per aconseguir un contacte més intens la va atraure més fort contra ell. Va mantenir una de les dues mans a l’estómac, dirigint els moviments amunt i avall, i va dur-li l’altra mà a l’entrecuix per prémer-la més contra sí. Ja estava. Per poc que seguissin aquells suaus moviments del cos d’ella amunt i avall, i per poc que ell anés aprofitant l’avinentesa per anar-li ficant els dits a dins del cony i per anar-li fregant el clítoris, podien arribar tots dos a un orgasme magnífic. Però no va ser així. Perquè ell encara pensava que la cosa es podia millorar.

Senyoreta Maria. No tindria pas alguna crema...

És a dir, que no pensava quedar-se amb fer-li, i fer-se, unes bones palles, sinó que pensava penetrar-la.

La Maria Tenes es va excitar només de pensar en l’espectacle que tindria. El senyor Mas, l’amo de Seldon Selections Hispània SSL, el seu senyor director, cardant amb aquella meuca senyorota estreta, de cuixes esplendoroses això sí, però a la que potser feia anys i panys que ningú li havia clavat un bon clau. O, potser... algú li havia clavat un clau alguna vegada? Llàstima que el bolet tan rabassut del senyor Mas potser era massa gros per a una primera vegada i no se’n sortirien. Es va treure de la bossa una ampolleta allargassada de llet vitaminitzada pel cutis. El senyor Mas va fer que no amb el cap, era massa líquida aquella llet. Aleshores es va dirigir a la que estava preparant per foradar:

No tindria vostè alguna crema o una cosa així?

Ella va trigar una mica, però després va fer un gest amb la mà perquè la Tenes li acostés el seu moneder, sense aixecar, això de cap de les maneres, la cara que mantenia amagada entre els braços. De dins del moneder, entre un missal i uns rosaris, evidentment era monja, i entre una agenda i un assortiment de claus i altres galindoines, va sortir un pot de Pond’s Crema Facial, Belleza en Siete Días. La Maria Tenes el va obrir. Pràcticament estava per estrenar.

Senyor Mas, permeti’m... Que no se li taquin els pantalons –. I va estar una estona baixant-se’ls fins als turmells. Ell, és clar, va ajudar en el que va poder. Però allò que va ser curiós va ser veure com l’altra també col·laborava, aixecant el pandero, perquè podessin baixar-li bé els pantalons i els calçotets al seu imminent desfollador. Ell va aprofitar per fregar-li una mica més els pits amb els avantbraços, i per passejar-li la titola calentona per les natges. Després, la va fer seure més endavant que abans per fer lloc a que la Maria Tenes li apliqués la crema. Però, educadament, també va tornar a posar-li bé la manta de viatge sobre les cames. Ell, en canvi, ara tenia ben ufana la titola a l’aire lliure, i va dirigir una mirada de reüll a la Tenes per indicar-li que ja podia començar a enllardufar-se-la.

Ella s’hi va dedicar a consciència. Amb el pot a una mà, va ficar tres dits de l’altra en la massa mantegosa per extreure’n una generosa quantitat i va començar a aplicar-la en el rabassut carallot del senyor Mas. Amunt i avall, amunt i avall... li va començar a agafar un cert apreci a aquell carallot tan barruer. Si més no, omplia bé les mans, resultava agradable d’acaronar, i d’empastifar amb la crema. Quan es feia anar amunt la mà, podies acabar de cobrir el gland amb la pelleringa untada de crema, i quan la baixaves tornava a sorgir amb aquell flop tan divertit. Ella hagués seguit de gust fins on hagués calgut. Ara ja no només li aplicava crema, sinó que sotmetia el membre a un complet massatge del Plan de Belleza que hauria d’aconseguir en una sola sessió tota la tersura cutània prevista per a una setmana d’aplicacions. En un moment determinat, el bolet va tenir un lleuger estremiment que va fer preveure que estava a punt de deixar anar la lleterada. La Tenes va accelerar els moviments amb la il·lusió de veure funcionar aquell brollador tan pinxo. Però llavors el senyor Mas li va dir:

Ara li poses crema a ella.

I ella, com una autòmata, va aixecar el cul.

La Tenes va tornar a ficar els dits dins la terrina per treure una altra bona quantitat de crema. Gairebé va deixar el pot mig buit. Va portar la ma a l’entrecuix de la dona i va començar a empastifar-li el cony. Amb els dits d’enfora, els que no portaven la crema, li separava els llavis, i amb els tres del mig li ficava un bon tou de crema ben endins. Encara va treure una mica més de crema del pot, com si més que enllardufar-la volgués farcir-li el cony de crema. Després sí, amb la punta dels dits li va anar escampant la potinga per tot el forat, mirant d’entretenir-se en el botonet del gust. S'hi va entretenir una bona estona. La Mònica, després d’un tractament com aquell, ja s’hauria escorregut un parell de vegades, però aquella dona es mantenia quieta. Ben oberta de cames, això sí, estava clar que li agradava el que li feien, però no ho demostrava ni fent cap mena de moviment ni cap soroll. La Tenes va insistir en el clítoris, com abans havia insistit en la titola del senyor Mas, per tal d’aconseguir-li un primer orgasme, però ella no semblava reaccionar.

Li ho va haver de preguntar.

T’agrada?

No hi va haver cap mena de resposta.

T’agrada el que et faig?

Tampoc. Aquell estaquirot era la cosa més insulsa que mai no havia conegut. Li tenia el clítoris entre els dits fent-li un massatge de primera i era incapaç de manifestar cap mena de plaer. Estava per deixar-ho. Per un moment va deixar les fregues. Però aleshores ella va fer un lleuger gest endavant i endarrere que deixava prou clar que volia que li seguissin treballant el botonet. La Maria Tenes va comprendre que era per vergonya que aquella dona no manifestava cap mena de plaer, però que prou que li agradaven els seus toquetejos al conyet.

No t’agrada el que et faig? – va insistir.

L’altra va seguir sense dir res.

Doncs si no t’agrada ho deixo –. Va parar el moviments dels dits. – Si vols que et segueixi fent xupi-xupi a la coseta has de dir-me que t’agrada.

Encara seguia callada, sense fer cap gest ni bellugar-se. Era clar que volia seguir, però no gosava dir-ho.

Mira que si no dius que t’agrada no segueixo, eh?

Potser era massa demanar que ella es posés a cridar en veu alta un “si us plau, si us plau, segueix, segueix...”, de manera que la Maria Tenes li ho va haver de posar més fàcil. Va tornar a bellugar la mà dins del cony, amb suavitat. Va fer anar un ditet dins del forat de la vulva...

A que sí que t’agrada que et faci això... oi?

Per fi, ella va fer una lleugera inclinació amb el cap com si fos un gest d’assentiment. Ja estava. Ja havia confessat que estava d’allò més bé. I que en volia més.

Ah, és clar que sí que en vols una miqueta més. És molt bo això que et faig. Oi que t’agrada? – Ara li tenia ficats dos dits en el forat i li fregava el botó entre els altres dos. – Apa, dona! Diga’m si t’agrada que t’ho faci així –. Seguia burxant. – Apa, no siguis tòtila. Diga’m si t’agrada, o si prefereixes que t’ho faci d’una altra manera.

Va tornar a fer un escadusser gest d’assentiment amb el cap. Estava del tot rendida. La Tenes va seguir, doncs, refregant-li al botó, amb força crema. Passada una estona, i amb la tècnica meravellosa que li estava aplicant la Tenes, no la Mònica sinó qualsevol dona normal i corrent hagués aconseguit un bon orgasme. Però la dona aquella es mantenia quieta. De sobte, la Tenes va entendre el que passava.

Que ja t’has escorregut?

El cap va tornar a fer un gest d’assentiment

Quan t’has escorregut?

El cap no va fer cap gest.

T’has escorregut ara?

Ara el cap va fer un gest de negació.

T’has escorregut abans?

Nou gest afirmatiu.

O sigui, bandarrona, que abans t’has escorregut i nosaltres ni ens n’hem assabentat. Bandarra, més que bandarra, quantes vegades t’has escorregut?

Sense canviar de postura va aixecar un dit.

Ah! T’has escorregut una vegada i no ens ho has dit perquè en vols més.

Ella no va fer ni que sí ni que no la qual cosa volia dir que sí, naturalment. Llavors el senyor Mas li va passar una mà pel cul i ella el va aixecar una mica per permetre-li arribar al cony per la banda del darrera. Primer li va fer un parell de passades amb els dits estirats. Després li va ficar un parell de dits pel forat amb decisió, perquè a aquelles altures ja estava clar que, per estreta que fos, ja tot li anava bé a aquella senyora i que es podia passar a un nou nivell. Li va ficar tres dits. Ara fins a ben endins. Mirant d’anar-li acaronant el forat del cul amb la resta de la palma de la mà i amb el canell. Però la postura d’ella, mig incorporada, havia de ser força incòmoda i calia anar de pressa abans de que no es cansés.

Senyoreta Tenes, queda més crema?

Ella li va allargar la terrina. Ell la va escurar amb els dits de l’altra mà. I li va començar a untar el forat del cul. La Maria Tenes es va sorprendre. A ella només li havien tocat unes palletes, i a aquella novata, de bones a primeres ja li feia una enculada. Els altres dos anaven al gra. Tenien posada la directa. Ella es va incorporar una mica més i es va fer enrere fins que la punta del gland es va situar a l’entrada. La penetració va ser més fàcil del que era de suposar. Un parell de moviments per la porta d'accés, i aquella cosa tan gruixuda del senyor Mas va començar a entrar com si fos a casa seva. Un altre parell de moviments fins que ella va quedat ben asseguda, sentint el contacte dels collons a l’entrecama. En aquesta nova postura, es va relaxar. Segur que es trobava de gust amb aquell carallot tan gruixut ficat al cul. Segur que s’hagués pogut quedar així aixerrancada, i amb allò tan calentó a dintre seu fins que l’avió aterrés a Nova York. Però el senyor Mas va seguir endavant.

Li va descordar la brusa, fent servir només les puntetes dels dits per tal de no tacar-se-la amb les mans enllardufades de crema. La va fer lliscar pels braços fins a l’alçada dels colzes, que mantenia sempre creuats en el prestatge del seient del davant, de manera que les espatlles i tota l’esquena quedessin nues. Li va fer un parell de petonets a les espatlles. Després unes mossegadetes, mentre li descordava els sostenidors. Els sostenidors li van quedar penjant als braços i el Senyor Mas els va enretirar amunt, amb la brusa. Finalment havia aconseguit despullar del tot a aquella senyora i tenir-la asseguda sobre els seus genolls, a la seva disposició.

- Ara sí que potser ens aniria bé aquella llet que tenies abans.

La Tenes va treure un altre cop la llet de bellesa de la bossa. Va aplicar un rajolí a la palma de la mà del senyor Mas i aquest va començar a massatgejar els pits de la monja. No eren uns pits gens macos, la veritat. No eren com les cuixes, tan fermes, i que ara estaven tapades sota la manta. Segurament ella ho sabia prou que els seus pits no eren massa macos, de manera que a la Maria Tenes li va semblar que tenia de dir alguna cosa per facilitar que li pogués resultar més agradable el tractament de pitrera que li estaven fent.

Apa, senyor Mas, quins pits més bonics, oi? Apa, senyor Mas, com deu d’estar passant-s'ho bé, vostè, magrejant aquests pits tan bonics.

Ell primer va callar, mentre seguia amb les fregues i mentre atacava els mugrons. Però de seguida va dir:

Si vols te’n deixo un... – muac, petonet a l’esquena – mentre jo li faig l’altre – muac-muac.

Ella no es va fer pregar: De seguida es va tirar un altre rajolinet de llet a la mà i es va posar a fregar el pit que li queia, del tot ben dit, de la seva banda.

Uf! Quina pell més fina... oi, senyor Mas? – Però quan deia això de la pell, ella ja estava treballant-li els mugrons. – I quins mugronets tan bufons... – I quan deia això se’ls estirava i se’ls retorçava amb suavitat com li hagués agradat que li fessin a ella que, per cert, tenia uns pits molt més macos que aquells. – Perquè no ho fem tots dos alhora? – Va proposar. I quan ella matxucava una meta, ell matxucava l’altra. I quan ell estirava un mugronet, ella estirava l’altra.

Ara li podries ficar l’ampolla de la llet – va dir el senyor Mas.

Oooooh, sííííí!, va pensar la Maria Tenes. Quina gran idea.

L’ampolleta de la llet, era de plàstic tou i de formes arrodonides. Més estreta per la part de dalt que per la base. El tap també era arrodonit. De manera que podia servir com un magnífic consolador. Potser una mica massa esquifit per a una experta en el "follatge" com la Maria Tenes, però perfecte per una novella que potser encara estava per estrenar.

No, per estrenar no ho estava. Abans, tant la Tenes com el senyor Mas li havien estat ficant els dits pel forat fins força endins i ni l’un ni l’altra havien trobat cap mena de resistència. Però segur que aquella dona havia estat desvirgada en algun pecat de joventut, d’adolescència potser, amb un primer noviet... i ja no havia tingut ocasió de tornar-hi més. De manera que va mirar de ficar-li l’ampolla al cony amb la major delicadesa. Però va ser com quan la penetraven pel cul. Molt fàcil. Un parell de sacsejades dolces a l’entrada, un altre parell més amunt, i al final gaire bé tota l’ampolla sencera ben endintre. Només quedava una mica de la base de l’ampolla per ficar i, per un moment, la Tenes va pensar d’acabar d’entaforar-se-la. La veritat és que no semblava que els forats d’aquella dona tinguessin massa problemes per empassar-ho tot. Però va tenir la prudència de no fer-ho, no fos que després tinguessin problemes per treure-la. A més, així ella podia manipular l’ampolla, o cap endins i cap enfora, o giravoltant-la, o sacsejant-la cap a tots els costats del forat. Havia passat un braç per les espatlles de la dona i havia reposat la cara al costat de la seva.

Aquesta vegada, quan t’escorris ens ho has de dir, eh?

Com que seguia, com sempre, deixant-s’ho fer tot però no fent cap manifestació ni de plaer ni de res, li ho va haver de repetir.

Oi que m’ho diràs, quan t’escorris? Oi que sí, bonica? – li anava dient a frec d’orella. – M’ho diràs, bonica, quan t’escorris?...

Ara eren quatre mans les que li refregaven llet facial i crema de belleza per tot el cos i pels baixos.

Si no vols dir-li res a aquest senyor... quan t’escorris... perquè et fa vergonya... – li va fer un petonet a l’orella – no cal que li ho diguis... – un altre petonet, – però a mi sí que m’ho has de dir. D’amiga a amiga. De dona a dona... M’ho has de dir quan t’arribi... Oi que m’ho diràs quan t’arribi?

Per fi va fer un gest més decidit que sí amb el cap.

I a aquest senyor, que te la té tan ben ficadeta pel darrera, no li diràs res quan t’escorris. Síííí... oi que sí que li ho diràs?

Va tornar a fer un gest afirmatiu. Ara amb molta més vehemència. Estava clar que estava ben a punt, ben a punt d'arribar a un segon orgasme. Segur. I per fi també semblava que començava a deixar-se anar, que seria capaç de fruir del tot sense complexes. Potser li estava costant tot una mica massa, però això no volia dir res. Sovint, com més triguen, més glorioses són les escorregudes, i les d’aquella nit potser eren escorregudes que havien trigat molts anys en arribar.

Apa, rebonica, escorre’t... Ui! què bo... Que bo que estàs ben plena per davant i per darrere... –. El senyor Mas havia deixat de matxucar-li els pits, la mantenia agafada per l’estómac, i va col·laborar fent uns gests d’aprofundir-li encara més la titola al budellam. La Maria Tenes va accelerar el sacseig de l’ampolleta dins del cony .– Oi que sí, oi que sí que ens ho diràs quan t’escorris? –. El que volia era que no només tingués un bon orgasme, sinó que el deixés anar. Que no se’l contingués com el d’abans. Perquè un esternut o un badall, o un rot, sempre són més bons quan estàs sola a casa i els pots deixar anar sense reprimir-te... doncs el mateix passa amb els orgasmes, és clar.

Apa, que ja t’arriba, que ja t’arriba... – Va accelerar encara una mica més el ritme de l’ampolleta mentre el senyor Mas seguia treballant-la per darrera amb la seva suavitat de sempre. – M’ho dius, eh, quan t’arribi?

El gest afirmatiu que va fer ara ja no va ser gens dissimulat. I el gest d’afirmar amb el cap va empalmar amb un estremiment general del cos que volia dir que ja arribava. Tampoc no va ser un estremiment descontrolat, com els de la Mònica, que aquella fins i tot es passava, però tampoc no es podia demanar més. Suficient i de sobra. Fins i tot havia deixat un llarg suspir, meravellosament ben entonat, potser més intens que els que abans s'havia permès la Maria Tenes. El que més gràcia li havia fet a la Maria Tenes és que, tenint la cara sobre el clatell de la dona, havia pogut observar com en el moment d’arribar al clímax tota la pelusseta se li havia estarrufat com si estigués dotada de vida pròpia. O sigui, que ella era massa educada per fer manifestacions estentòries de plaer, però els seus pèls sí que les feien com en un gest d’alçar-se plens de joia i alegria. Per un moment va pensar que potser els altres pèls del cos també se li haurien estarrufat. Segur que sí. Sí. Els dels braços, daurats, també se li havien estarrufat. Amb la mateixa mà que li havia estat treballant els baixos li va fregar el parrús per veure si també tenia els pèls del cony igual d’eixirivits, però, així, pel tacte, no va poder notar cap diferència. Amb calma, la va besar al clatell. La peluseta del clatell seguia estarrufada i era divertit sentir-la a la punta del nas i fregant-li per dins dels narius. Va fer anar els llavis fins al darrera de l'orella. Va fer-li alguns altres petonets en aquell raconet sensible, però sempre actuant amb calma per concedir-li un respir després de l’orgasme. Quan li va semblar que ja havia passat el temps suficient, va passar la boca del darrera de l’orella fins a la part del davant i li va xiuxiuejar.

Jo crec que ara ens hauríem d’ocupar d’ell, no?

Els gestos amb el cap d’ella, ara, ja eren del tot ben clars. Encara es mantenia en un mutisme absolut però havia perdut la vergonya de manifestar-se amb els seus gestos, i va fer un gest afirmatiu ben decidit. No calia, doncs, insistir en el tema. Però la Maria Tenes no sabia estar-se de posar banda sonora a totes les cotxinadetes que feia o que es preparés a fer. De manera que va seguir amb la seva xerrera, encara que fos a cau d’orella.

Mira, ell abans m’ha estat treballant el txutxu i m’ha deixat que estic feta una bleda, i ara te la té al cul, com si res, i segur que li agradaria deixar anar una bona lleterada. És una gran persona. Jo trobo que se l’ha guanyada... una bona escorreguda.

L’altra seguia fent gests afirmatius amb el cap, i fins i tot li va sortir un "sí, sí!" fluixet, però intens. Tal com estava la cosa ja es podia demanar a la monja que li fes una mamada, que segur que s’ho prenia com una obligació ètica que compliria amb diligència. Però estava clar que aquesta no era la millor opció. No era probable que la monja fos una bona mamadora, encara que estava demostrant unes habilitats fora de tot pronòstic, de manera que el millor era seguir tal com estaven.

Mira, mira. Tu ara et vas bellugant amunt i avall per treballar-li el carallot i jo m’ocupo dels ous –. Va començar de seguida, aquella dona, a anar a amunt i avall; potser massa enèrgicament i tot. La Maria Tenes la va haver de corregir. – No, així no, més finet, més finet... Això... així... A poc a poc... finet... amunt i avall, amunt i avall... finet... – La dona seguia les instruccions, mentre la Tenes agafava els collons del senyor Mas i començava a treballar-los. – Què, li ho fem prou bé, senyor Maaaasssss?

Oh, sí, sou magnífiques... M’ho feu molt bé, molt bé –. Com que el senyor Mas era un senyor molt educat no feia gestos excessius, ni gemegava en veu alta, però sí deixava anar uns petits mmmmh suficients com per esperonar a les dues dones en la seva feina.

És bo el cul d’aquesta senyora?

El cul d’aquesta senyora és boníssim. És... és... bé, no m’atreveixo a dir-ho.

Digui, digui, senyor Mas.

És que tampoc no sé si m’entendríeu... o si em sabria explicar prou bé.

Vostè digui, senyor Mas.

Aleshores el senyor Mas es va posar a parlar en veu fluixeta, intercalant breus sospirs entre les frases:

Doncs, mira, ah!, és com si m’hagués caigut un àngel del cel. Ah, ah! Sí, aquesta senyora és un àngel aaah!, un àngel que m’està, ah!, portant, ah!, a la glòria. Estar dintre d’ella és, uf!, una experiència diferent, uf!, de qualsevol altra, uffffff!. Estar dintre d’ella és com estar dintre del paradís, ah, ufff! –. Evidentment estava parlant en el llenguatge d’ella. I ella va quedar-ne seduïda. Va començar a sentir-se un àngel i va començar a pensar que l’interior del seu baix ventre era un racó de paradís. De forma instintiva, va millorar la seva tècnica de bellugeigs, introduint-hi moviments rotatoris i, fins i tot, lleugeres contraccions de l’esfínter. Mentre, ell seguia parlant:

No t'ho pots imaginar, Maria, no t'ho pots imaginar... ah! uf! – ella se l’empalmava fins que sentia la punta del gland pressionant-la al diafragma, o això li semblava, i aleshores feia unes lleugeres contraccions de l’esfínter com si fossin uns amorosos petonets a la base del membre.

Era clar que aquella dona se sentia esperonada pels comentaris que el senyor Mas anava fent de la seva labor. Segur que ell ara podria seguir dictant qualsevol cosa que volgués i aquella dona l'obeiria.

Uf! Mare de Déu! Què bé que m’ho feu! Ni els àngels del cel m’ho farien millor. Ai, perdó. Potser he dit una inconveniència... Però és que costa de creure que ningú et pugui fer l’amor d’una manera tan dolça –. Va estar-se una mica més, ara fent mmmmh! mentre treia una de les mans de sota dels pits de la dona i se la passejava per l’esquena. – Quina pell més fina. Toca, toca. Mira quina pell més fina que té aquesta senyora –. La Maria Tenes va fer anar avall la mà que tenia a l’espatlla d’ella.

Oh, sí. Té una pell molt fina, senyor Mas. Molt fina – anava dient mentre se l’acaronava.

Doncs per dintre és igual de fina. Quina sort que té aquesta senyora de ser tan fina, no?

Sí, sí... És que és una senyora molt fina.

Perquè no li fas un petó... uf!... mmmh!... au, fes-li un petó a aquesta senyora tan amable. A aquesta senyora tan fina, tan fina...

La Maria Tenes va començar a passejar-li els llavis, amb suavitat, pel clatell, que era el que li queia més a prop. La peluseta es va tornar a estarrufar automàticament. Entre el ròssec tan lleuger dels llavis, que a més a més anaven fent uns petits muac-muacs, i el ròssec de la punta del nas, i l’alè calent que la Maria Tenes anava traient pel nas, expressament, respirant una mica fort, aquella pelussa es va posar tan dreta que fins i tot resultava inversemblant. Aquesta era una experiència que la Maria Tenes no coneixia. Estava descobrint que els pèls del clatell es poden fer aixecar com es fa aixecar una titola. Just amb la mateixa tècnica!

Sí. Molt bé. Ara a la cara. Demana-li a aquesta senyora tan amable que giri el cap... i li fas un petó a la cara, de part meva.

Però, de moment, encara no van aconseguir que aquella senyora tan amable girés el cap. Semblava estar absorta en el descobriment de les seves habilitats fent virgueries amb el seu esfínter anal i s’anava esforçant en millorar la seva destresa.

Apa, gira’t cap a mi – li xiuxiejava la Tenes a ran d’orella. – Gira la cara que veiem que guapa que ets –. Però ella encara seguia capgirada i provant nous bellugeigs amb els melucs. – Que em sents? – La dona va fer un gest afirmatiu, però, quina gràcia!, ara per comptes de fer anar el cap amunt i avall, com abans, el que feia anar amunt i avall era el pandero sobre la falda del senyor Mas, mentre mantenia el cap encara més amagat entre els braços. – No vols girar el cap? –. I l’altra, per dir que no, va tornar a fer un sacseig de cul, ara de dreta a esquerra.

La Maria Tenes va entendre que havia de canviar de tècnica. Li va enfonsar encara més els morros dins de l’orella i va començar a dir-li.

- Ara t’explicaré el que farem. Estàs bé, oi, amb la cosa d’aquest senyor omplint-te el foradot del darrera? – Va tornar a fer un gest afirmatiu amb el cap. – És clar que sí. És molt bo quan te la saben ficar tota sencera pel foradot del cul. Ja m’agradaria, ja, a mi, tenir una cosota així ficada fins a ben endins pel foradot –. Va fer una pausa. – I això que t’he ficat per davant, t’està prou bé? Que vols que te la tregui, ja? – Ella no va fer cap gest. – Ah, és clar que no. Perquè és molt bo tenir ben ple, també, el forat del davant. Deu donar molt de gustet tenir ben plens els dos forats del darrere i del davant. Ja m’agradaria, a mi, que m’omplissin ben omplerts els dos forats del darrere i del davant... a qualsevol dona prou sensible... li agrada... mmmh... sentir-se... així... tan plena. Oi que t’agrada sentir-te tan plena? – La dona va acompanyar el un nou gest afirmatiu amb un sí en veu baixa, i la Tenes va continuar. – Doncs ara farem que aquest senyor se t’escorri dintre, que t’ompli tota per dintre amb la seva llet calentona. Oi que t’agradarà sentir la seva lleteta calentona omplint-te la panxa? Uiiii, sííí... què bo que serà... Aquest senyor se la mereix una bona escorreguda. Ha sigut un senyor molt amable. T’ha fet una pallona molt dolça. I ara te la té tan ben ficada que casi se t’ennuega al coll. Oi? – Ella va tornar a fer un gest afirmatiu perquè, realment, sentia un ennuegament al coll en aquell moment. – Apa, ara gira la cara cap aquí –. I ella va girar la cara, encara que mantenint els ulls fermament tancats.

La Maria Tenes li va passar la mà al clatell mentre li dipositava un primer petonet a la galta, però ben arran dels llavis. Amb l’altra mà, a l’entrecuix del senyor Mas, va reprendre un suau massatge. Va seguir fent petits petonets, ara ja per tota la boca d’ella, de banda a banda, sense deixar de xiuxiuejar amoretes.

Mmmh... Quina boqueta tan bonica, muac, muac –. Una de les grans especialitats de la Maria Tenes era poder estar petonejant sense haver de deixar de parlar. Era com qui parla menjant, amb la boca plena, però sense acabar de perdre les bones maneres, mantenint un punt correcte de bones maneres. – Muac. Què rebonica aquesta boqueta... Fixa’t bé en com t’ho faig perquè ara m’ho hauràs de fer tu a mi... Au, ara m’ho fas tu a mi.

Ella va repetir gairebé exactament els mateixos toqueteigs de llavis que abans li havia estat fent la Maria Tenes. Aquesta va callar una estona per deixar-s’ho fer. Després va reprendre la iniciativa i va treure la punta de la llengua per acaronar entre els llavis de la seva companya d’amoretes. Però això no l’impedia deixar anar alguna o altra frase.

Els encanta a tots els homes això de veure a dues dones com es fan petons. Els posa a cent. Ara ja deu d’estar a cent, segur que tu ho notes al cul. Apa, porqueta! com t'ho deus d'estar passant de bé!

I va seguir:

Obra una mica la boca. Així –. Li va ficar la llengua, però no cap endintre sinó entre el llavi de dalt i les genives. Va repassar aquest canal de banda a banda. S’hi va entretenir com si volés netejar-la de qualsevol resta del meló amb pernil que hagués pogut quedar de l’hora del sopar. – Au, ara et toca a tu –. I ella ho va repetir com l’alumna més aplicada. Segur que a l’escola treia matrícula en totes les assignatures. – Ah, que bé ho saps fer! - va seguir mentre tornava a fer el mateix però ara pel llavi i les dents de baix i li ho feia repetir a ella. – Ara treu la llengua que també la petonejarem –. Immediatament, ella va treure enfora, tota sencera, una gran llengota. La Maria Tenes li va fer un primer petó, en mig. Després la va llepar pels costats, pel mig, per la part de sota. La va agafar amb els llavis i la va xupar com qui xupa una piruleta. Després va treure la seva llengua per tal de que rebés el mateix tractament. – Obra elz ullz. Éz méz bo amb elz ullz obertz –. Li va haver de dir, però sense acabar de tancar la boca ni enretirar del tot la llengua. La dona va obrir els ulls, de bat a bat, com dos plats. Es va trobar, de fit, amb la mirada de la Tenes, però va resistir amb els ulls oberts mentre seguia treballant-li aplicadament la llengua. Després la Tenes la va enretirar, la llengua, i va aplicar els llavis entreoberts sobre els d’ella per començar amb un morreig tradicional. Aquí ella estava per tornar a tancar els ulls, però la Tenes no la va deixar. – Obra els ulls. Obra els ulls. És més bo. Així –. I ella tornava a obrir els ulls i es miraven de fit les dues, mentre la Tenes li llepava el paladar, la llengua, totes les dents una per una. – Mgh! agha du iepa´m ga iengha. M’aghada, m’aghada que em iepis ga iengha. Mgggggh!. Agha io... – I li va tornar a fer entrar la llengua tan endintre com podia. Només la idea de que el senyor Mas se l’estava tirant per darrere i ella se la tirava per la boca ja l’excitava prou com per poder arribar a un nou orgasme encara que ningú li estes treballant els baixos.

Va pensar de treballar-se’ls ella mateixa per arribar-hi al mateix temps que els altres dos. Però en aquell moment el senyor Mas ja hi arribava. Com si necessités subjectar-se a alguna banda, va atrapar amb la mà dreta el pit esquerra de la dona, i l’altra mà va anar sota de les faldilles de la Tenes i se li va ficar entre les cames. La Tenes ja no necessitava més. Se li va iniciar un orgasme prolongadíííísim. Ggggggggh! Em-g ve-ghhh, em-g ve-ghhh...! – deia mentre premia amb més contundència els collons del senyor Mas, i mentre estirava encara més la llengua per arribar a la gola d’aquella dona. Volia que els altres dos arribessin a l’orgasme junt amb ella. El senyor Mas va pegar dos cops de cul enlaire per aprofundir al màxim en el budellam d’aquella senyora i, finalment, també es va escórrer en un llarguíssim orgasme. Havia anat a deixar la lleterada tan amunt que potser no tornaria a sortir fins l’endemà següent. Quan anés de ventre.

Era ben segur que la monja també s'havia escorregut, encara que amb el seu orgasme la Tenes havia perdut la noció del que feia aquella bleda. Li anava a preguntar, si s’havia escorregut de gust. Estava ben segura de que tornaria a fer que sí amb el cap, encara que ara, després d’haver estat comès el pecadot, tornaria a ser més tímida i només feria, com a més, un petit gest afirmatiu gairebé imperceptible. Però en aquell moment el senyor Mas deia:

Mireu, que ve l’hostessa.

Que era una manera de dir que no li venia de gust que l’hostessa el trobés amb els pantalons als turmells i amb aquella senyora, en pilota picada, asseguda al damunt. Es va córrer de sota de la senyora en pilotes cap al seient de la Tenes, mentre amb un gest ràpid es tornava a pujar els pantalons i se’ls cordava. Prèviament la Tenes  s'havia corregut al tercer seient, al del passadís, i, sense posar-hi cap interès, va deixar que la faldilla li tornés a tapar les cames. L’altra senyora tampoc devia de voler que l’hostessa la trobés en un estat tan poc digne i es va apressar a tornar a posar-se els sostenidors i a cordar-se la brusa. La part de baix, com que l’hostessa ja estava arribant, se la va tapar bé amb la manta de viatge i es va arraulir al seient com si estigués dormint profundament.

Estan bé els senyors?

Ah, sí, sí, molt bé, gràcies – va contestar la Tenes del tot desperta i riallera, mirant directament als ulls de la noia.

Que volen alguna cosa?

Ui! va pensar la Maria Tenes sense deixar de mirar els ulls de la noieta. Abans no s’hi havia fixat gaire, però ara estava trobant que era una nena d’allò més bufó. Petita. Amb una curta cabellera de cabells negres i rinxolats. Amb uns ulls brillants i magnífics. I, segurament, amb un cosset de les que fan footing o aeròbic cinc cops a la setmana.

Necessiten res? – Va insistir, dirigint-se ja directament a la Maria Tenes, perquè era ella que, (per cert... no s’havia canviat de lloc amb l’altra senyora?) la que semblava que volia demanar-li alguna cosa.

Fa molta calor aquí, no? – va dir la Tenes. – No podeu pujar una mica l’aire condicionat? Es va aixecar la faldilla i es va ventar la cara. Per un moment li va quedar el parrús a l’aire però l’hostessa no va mirar.

Està programat perquè mantingui una temperatura constant, l’aire condicionat. Però ara miraré si està funcionant correctament. No es preocupi. I el senyor, no vol res?

- Sí. Porti’m un txupito de Karhu, si us plau.

I un altre per mi. Gràcies –. Va afegir la Tenes tornant a ventar-se la cara amb les faldilles.

L’hostessa va marxar sense que semblés haver-se’n adonat de que la Tenes anava sense calces.

Ara ens mengem també aquesta neneta, eh, senyor Mas?

Doncs jo no, senyoreta Tenes. Vostè és jove i ja veig que encara pot seguir, però a mi se’m deu d’haver passat l’edat. Estic bé. Em prendré el txupito i descansaré una estona.

Que no li agrada aquesta nena? Estic segur de que, a més a més, serà molt fàcil.

Ja ho sé que serà fàcil... però te la deixo per tu. Jo vull descansar una mica –. La va mirar a la cara i va afegir: – Jo ja no estic per tanta marxa.

Apa, senyor Maaaas, no es faci l’estret. Menjar-se aquesta nena serà ben fàcil. Després del tiberi d’abans, serà com unes postres lleugeretes per acabar la nit –. Tot això ho deien fluixet de manera que la veïna de la dreta, que seguia fent-se la dormida, no podia sentir-los.

Potser ja ho estava de dormida. Però en tot cas encara devia tenir ficada al cony l’ampolla de llet de bellesa de la Tenes. Més tot el tou de crema Pond’s i tots els sucs del senyor Mas. I a més a més, encara tenia la faldilla i les calces plegades a la tauleta davant del senyor Mas.

T’ho dic de veritat que prefereixo descansar, va dir el senyor Mas mentre agafava el gotet de whisky que li oferia l’hostessa, que acabava d’arribar.

Després, quan l’hostessa es retirava altra cop pel passadís, i després de fer un primer traguet de whisky, va afegir.

Mira, no tens pipí? Ara pots anar a fer un pipí i aprofites per muntar-t’ho amb aquesta noia. A més, estic segur que t’estarà esperant. A aquesta noia em sembla que li va la marxa tant com a tu. Ha fet veure, per complir amb el seu deure, que no veia com anaves i que no imaginava el que havíem fet. Però, has vist com li brillaven els ulls?

Doncs sí que tinc pipí. Tinc molt pipí. No sé com podeu estar vosaltres dos sense anar a fer pipí després de tanta estona d’estar aquí, i amb tanta remenada en l'aparell de fer pipí. Me’n vaig al vàter.

Es va incorporar i va deixar el gotet de whisky al seient com volent indicar que estava ocupat.

No, no. Endú-te’l el whisky. Si us hi esteu una estona potser et vindrà de gust d’acabar-te’l.

Se’n va anar pel passadís, amb el gotet a la mà. Però després de tres o quatre minuts ja va tornar. El senyor Mas s’havia acabat el whisky, i ara estava amb els ulls tancats. La Tenes també es va acabar el seu whisky i es va seure ben enganxada al seu costat.

Senyor Mas...

mmmh?

Sap què... Que m’ho he pensat millor. Les postres que més em venen de gust, ara, és estar-me així enganxadeta al seu costat.

Ah, molt bé – va fer ell. – Apa, dorm.

Però ella encara va seguir, com si volés anar-lo endormiscant amb la seva xerrera interminable.

Sap què, senyor Mas...

mmmh?

Que abans, quan vostè s’escorria al cul d’aquesta senyora, jo estava enganxada a vostè... i m’escorria amb vostè. I ara, que vostè està descansant, m’agrada estar descansant... també... enganxada amb vostè.

mmmh... molt bé...

Senyor Maaaas...

...

Perquè no em fa un petó de bona nit

Ell s’ho va pensar una mica abans de respondre.

Perquè segur que el vols amb llengua... i... no seria millor que descanséssim una mica?

Ella també s’ho va pensar una mica abans de dir.

Si vol em fa el petó a la galta. O al front... Li prometo que només amb un petonet de bona nit al front ja en tindré prou, i que m’adormiré de seguida. Li ho prometo.

Llavors ell li va fer aixecar la cara i la va besar als llavis. Ella els va entreobrir i ell li va fer una bona passejada de llengua per tota la boca. Es va passejar també pel voltant de la llengua d’ella, però ella sabia que no havia de correspondre, només deixar-s’ho fer. Després es va tornar a enganxar al seu costat.

Bona nit – va dir fluixet el senyor Mas.

Bona nit, senyor Mas – va dir ella.

Aquell petó del senyor Mas, relativament cast, però intensíssim, l’havia transportada al món dels somnis. Ara encara sentia el gust de la llengua del Senyor Mas a dintre de la boca... i amb aquest sabor agradable es va adormir. El Senyor Mas també es va adormir. I l'altra senyora també estava ben dormida.



* * *





No van dormir massa estona. Uns vint o vint-i-cinc minuts després els va despertar l’hostessa i una musiqueta pels altaveus. “Estem arribant a Nova York. L’hora prevista d’aterratge és a les 21:45. Esperem que el vol els hagi resultat del tot confortable. Si us plau, cordin-se els cinturons”. El seient de la dreta, el del costat de la finestreta estava buit. Primer van pensar que aquella senyora hagués pogut anar al lavabo, encara que els va estranyar que hagués pogut passar per damunt d’ells sense despertar-los. Que la seva roba també hagués desaparegut del damunt de la tauleta era lògic. S’estaria arreglant, al lavabo. Però el cas és que tampoc no hi eren l’”Hola”, ni el “Casa y Jardín”, ni res del seu equipatge... ni l’ampolleta de llet facial de la Tenes. Mentre l’avió aterra t’obliguen a estar al teu seient amb el cinturó cordat. Però ella no va aparèixer. Potser, per fi, havia trobat un altre seient buit i s’hi havia traslladat, però era estrany perquè abans l’hostessa havia dit que no en quedava cap, de seient buit. El cas és que tampoc no la van veure, després, quan sortien de l’avió, ni pels fingers, ni recollint les maletes.

Quan sí la van veure va ser l’endemà del segon dia d’estada a Nova York. En una fotografia a tres columnes a la segona pàgina del New York Times. La Maria Tenes s’havia llevat abans que ell i s’havia posat la camisa llarga de dormir, de setí, blanc platejat, que havia comprat a Versace la tarda anterior. Ella sempre se sentia més còmoda anant en porretes quan estava a casa, però ara també volia sentir el contacte del setí, de la camisa caríssima recent comprada, per passar a l’avantcambra d’aquell hotel de cinc estrelles a Manhattan, per sentir-se com una estrella de cinema americà dels anys 50. Va seure a la tauleta on ja tenien preparat l’esmorzar i la premsa del dia. Es va servir un cafè amb llet i va triar una mena de donut farcit de xocolata. Mentre el menjava va passar la pàgina del primer diari que tenia a l’abast... i llavors la va veure! Amb la boca encara plena de cafè amb llet i pastís de xocolata, va córrer a l’habitació del costat i va saltar sobre el llit on el Senyor Mas encara romancejava.

Senyor Mas, senyor Mas! Miri, miri!

Ell va acabar d'obrir els ulls per fixar-los en el diari que la Tenes li havia posat al davant:

Barack Obama saluda a Miss Marta Martínez-Casas de la Poboleda, presidenta de la STAWF. Ahir va ser inaugurada a Nova York la XXXII convenció internacional de la Fundació Mundial per a la Defensa de la Moral i els Bons Costums. La seva presidenta, l’espanyola Marta Martínez-Casas de la Poboleda, Consiliària de la Congregació de les RR.MM. Germanetes de Maria Verge, presidenta igualment de la Lliga Catòlica de Santa Úrsula i fervent defensora dels valors morals de la nostra civilització, va insistir en la necessitat de mantenir una actitud de fermesa en la no-acceptació de la degradació de les pautes de conducte que han caracteritzat el desenvolupament del Món Occidental i que es manifesta en una escalada ...

En la fotografia se la veia donant la mà al President. La notícia, que ocupava més de mitja pàgina, parlava extensament d'aquell congrés que acabava d'inaugurar-se a Nova York.

 

2017  Sexe.cat :: Relats eròtics i sexe en català   globbers joomla templates