Lamanelamelamou Cap.3

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Rating 4.50 (1 Vote)


3. La casa de l'Iñaki

L'Iñaki vivia en una esplèndida torre a Sant Cugat. Semblava acabada de construir però l'havia fet un deixeble de Coderch, ja feia una pila d'anys. Abans de que l'Iñaki la comprés, l'anterior propietari havia millorat coses com la calefacció o les persianes de llibret sense canviar-ne cap aspecte del disseny de luxe d'avantguarda.  
Quan el va trucar la secretària del senyor Mas, ell encara dormia perquè la festeta del dia anterior havia estat molt moguda i no l'havien acabada fins molt tard. Li havia agradat molt la Mònica, i sa mare també, naturalment. Però era especialment la Mònica la que l'havia suggestionat amb aquella desimboltura tan extrema que ell pensava que mai no admetria en ningú, però que en ella no li va resultar de mal gust sinó precisament tot el contrari.

 

La trucada telefònica era per avisar-lo que el senyor Mas estaria tot el dia fora de Barcelona i que aquell mateix vespre marxava a Nova York amb la Maria Tenes. Que no tornarien fins al dimarts, però que volia mantenir els terminis previstos per a la impressió del catàleg. Que deixava en les seves mans de posar-se en contacte amb el maquetista i amb l'impressor i que esperava que tot li anés prou bé.


L'Iñaki es va sorprendre molt de que el senyor Mas li mostrés aquella confiança tan absoluta, perquè sempre li havia volgut controlar tota la feina, i sabia que això ho feia amb tothom. Es va ficar a la dutxa, doncs, molt satisfet de si mateix, mentre pensava com s'organitzaria per acabar la maquetació aquell mateix vespre, com parlaria tot seguit amb l'impressor i aconseguiria que es comprometés per tenir l'edició el mateix dilluns pel matí. No calia que fos tan ràpid, però no volia que res fallés i que el senyor Mas, quan arribés el dimarts de Nova York, es trobés amb el catàleg entre tots els altres patracols que s'haurien acumulat sobre la taula del despatx.


Mentre s'ensabonava sense tancar l'aixeta de l'aigua a pressió, anava rumiant amb la visita a l'impressor... i amb la Mònica. Sí, era una eixelebrada, una cabra boja, estava com un llumí... però ho sabia portar amb molta gràcia. I tenia una anatomia esborronadora! Es va posar a recordar-li els pits, magníficament plantats, les cames llargues però plenes, amb carn per agafar... Mica a mica, se li va anar aixecant el membre. Encara no estava del tot dret, i estava indecís entre enllestir d'ensabonar-se o fer-se una palla. De moment estava bé així, sota l'aigua calenta, fent força bromera amb el sabó i amb el membre mig inflat i molt sensible. Després va pensar que potser seria millor deixar-ho per un altre moment, perquè la Mònica havia d'arribar a les deu, per fer-se les fotos, i no faltava massa estona. Va deixar passar uns instants i va tornar a decidir que no. Que potser fins i tot seria millor que la sessió fotogràfica l'agafés anant un xic calent, perquè era quan anava mig calent quan les fotografies li sortien millor. Mig calent ho estava en aquell moment, recordant la boca riallera de la Mònica mentre s'ensabonava el membre una i altra vegada. O potser ja estava massa calent per poder aguantar-se. Ara ja se li havia acabat de posar dret. Seguia ensabonant-lo amb una mà, i amb l'altra es passava l'esponja pels testicles. Però sí, segur que era millor deixar per després una escorreguda que seria molt més forta. Seria molt més forta després de l'hora que passessin junts sense fer res. Perquè tenia molt clar que no farien res, que ell no pensava fer res per més que ella el provoqués, i segur que el provocaria. Així, doncs, ara només era el moment de fer-se unes agradables carícies pensant amb aquell rostre rialler i en aquell cos tan esplèndid. La titola encara havia pogut estirar-se més amunt, tensa, i es bellugava sola com si busqués ves a saber què. Però era clar, pensava també, que si volia estar segur que no es deixaria seduir per aquella noieta, el millor seria fer-se una palla ara, i anar més tranquil. Sí, és clar, seria millor. Es passava la esponja amb força espuma per tot el membre. Pensava que millor que no. Pensava que potser que sí. Pensava que segur que sí que el millor era fer-se ara una bona palla. Pensava en el cul i els pits de la Mònica. En la seva cara simpàtica. En el seu parrús tan pelut. En els seus ulls tan divertits. En aquelles cuixes llargues tan plenes de carn càlida. En la comissura dels seus llavis riallers. En la comissura del seu cony que havia entrevist mentre... mentre li anava estarrufant els cabells de l'entrecuix... aquell entrecuix pelut... i aquell conyet... amagat... I llavors ja va disparar la gran lleterada contra les rajoles de la dutxa.

Encara faltava més de mitja hora perquè arribés la Mònica. Tenia temps d'arreglar-se amb calma i esmorzar. Seguia debatent-se entre múltiples dubtes. Sobre l'esmorzar, perquè potser la Mònica no havia esmorzat i seria millor esmorzar junts. Sobre la roba que es posava, perquè semblava que faria massa calor per posar-se el jersei de punt vermell que tan li esqueia. Sobre si fer-se o no el llit... Potser millor que sí de fer-lo, perquè havia pensat de fer-li les fotos a la Mònica a la terrassa i haurien de passar per la seva habitació, però potser que no perquè ja el faria la noia de la neteja. Era prou conscient que aquells dubtes eren una clara mostra de que la idea d'estar una estona a soles amb la Mònica, fent-li les fotos, no el deixava indiferent. Quan va trucar el timbre no havia esmorzat, duia una camisa negra i no s'havia fet el llit.

- Hola, Mònica, bon dia. Passa, passa -  va dir per l'intèrfon i va petjar el botó que obria la porta del jardí.
Per comptes de sortir a rebre-la se'n va anar a la sala gran a preparar la càmera. Ella, tant si anava per la porta principal, que no estava tancada amb clau, com si ho feia per la porxada que tenia les vidrieres corregudes, l'hauria de trobar de seguida.
- Ja m'ho semblava que no eres pobre, però no pensava que tinguessis tanta pasta - va dir per saludar-lo.
Allò era el millor que tenia la Mònica, que deia sempre el que sentia, sense entretenir-se a pensar si era convenient o no. I és que a més a més mai no resultava inconvenient. Ell va trobar millor no fer cap comentari sobre el tema. Tenia molta pasta i amb aquella casa allò era evident.
- Podem començar quan tu vulguis. Has esmorzat? - va preguntar-li ell.
- Sí, a casa. Encara tinc l'esmorzar al coll, encara no m'ha baixat. Però si tu no has esmorzat, esmorza. Jo ja m'espero.
- No, jo també he esmorzat... Bé... No he esmorzat però no tinc gana. Després d'un vespre com el d'ahir no tinc mai gana el matí següent.
- Doncs jo després d'un vespre com el d'ahir m'aixeco amb una gana terrible. M'he pres dos biquinis i un suc de fruites així de gros.
A una banda d'aquella immensa sala, on ell estava remenant una càmera amb un objectiu molt llarg, hi havia una tarima amb dos focus de peu com els de l'estudi on havien estat el dia anterior.
- És aquí que em faràs les fotos?
- No, les farem a la terrassa de dalt. Vull una atmosfera d'aire lliure. Portes més roba? - li va preguntar senyalant amb la vista la gran bossa d'esport que ella havia portat.
- Sí, espero que t'agradi. Ja veig que el que m'he posat per venir no t'agrada massa.
- No es tracte de que m'agradi o no - va dir agafant la bossa i començant a anar cap a l'escala; ella al darrere -.  Es tracta de que s'avingui amb el que tinc pensat. Segur que alguna cosa trobarem -. La nit anterior ja havien quedat així. Ella portaria unes quantes peces de roba diferents i en triarien alguna sobre la marxa.
Van traspassar la seva habitació per sortir a la terrassa. Havia deixat el llit per fer, però havia fet algun petit retoc als llençols i al cobrellit perquè quedessin en un desordre agradable, estètic. Encara era d'hora però el sol entrava a raig pel finestral i ja començava a fer calor; segurament al mig dia faria una calor molt forta perquè el cel lluïa blau sense cap núvol. Mentre ella sortia fora, ell va prémer un altre botó i la persiana de llibret es va desplaçar sobre la vidriera fins que només va quedar l'espai necessari per entrar i sortir. Un cop tots dos a la terrassa, ell la va fer posar davant de la persiana.
- No deies que volies veure quina altra roba he portat?
- De moment ja m'està bé aquesta brusa -. Era una brusa de floretes. Molt senzilla però de bon gust. La portava sobre uns texans semblants als de l'altre dia, o potser eren els mateixos, però aquesta vegada no ensenyava panxulina perquè la brusa arribava a l'alçada dels malucs i estava cordada fins avall . - Mira cap allà. Molt bé. I ara mira la càmera. Molt bé, molt bé.
Després de fer les dues primeres fotos va parar i li va explicar el que anaven a fer i en el que tenia de pensar.
- Imagina't que ets una escriptora més o menys coneguda i han quedat amb tu per fer-te un reportatge. Això no és casa meva, és una terrassa de la cafeteria on t'han fet l'entrevista. Ja heu estat parlant els 40 minuts estipulats i era el fotògraf et fa las fotografies que hauran d'acompanyar el reportatge. Segurament només hi haurà una foto, força gran. La resta text, a 4 columnes... és per les pàgines literàries del Babèlia. M'entens?
- Perfectament.
- Per tant no has de posar. Els lectors volen saber com ets com a persona, no com a actriu de foto-novel·les.
Va tornar a disparar la càmera.
- Tampoc no t'has de preocupar per si la brusa t'escau o no t'escau. La brusa no pot ser la protagonista, això no és una passarel·la de models. La protagonista ets tu. Posa una mà en els llibrets de la persiana, està neta.
L'Iñaki va tornar a disparar un altre parell de vegades i canviava les posicions per evitar que la llum del sol la ferís als ulls.
- I què més ens pot dir, senyoreta Mònica, de la seva última obra?
- Jo crec que els agradarà. Traspua erotisme, i jo crec que totes les bones novel·les han de traspuar erotisme perquè sinó no serien bones novel·les? -. Era evident que li estava imitant el seu discurset de la tarda anterior.
- Però, no es tracta d'un assaig històric?
- Sí, és clar. Es titula “Anàlisi històrica de la vida eròtica d'Isabel la Catòlica”.
- També tenia vida eròtica aquella senyora tan catòlica?
- Naturalment, senyor meu. Com es pensa que es fan catorze fills si no?
Ara ja havien entrat en el nivell de comunicació que interessava i l'Iñaki va anar disparant des de diferents angles sense parar la conversa.
- Catorze fills?
- Vuit, o catorze, o vint-i-quatre... no sé... molts. Jo, com historiadora, he de reconèixer que m'he descomptat. Però em sembla que ella també es devia de descomptar.
- En tot cas van deixar la successió ben assegurada, no?
- No tant. Quan es va morir, el seu home ja sabia que més de la meitat no eren seus i va voler reassegurar la seva successió per la seva banda. Però no se'n va sortir. La nova dona no era un cas com la Catòlica.
- Era un cas, la Isabel la Catòlica?
- Ui! Pregunti-li al Colom, i al Cardenal Richelieu.
- Voldrà dir el Cardenal Cisneros.
- Aquest volia dir, el Cisneros.
Quan havia tirat un parell de dotzenes de fotos, van parar.
- Ara voldràs veure quina altra roba he portat, no?
Això era el que l'Iñaki estava pensant. La Mònica va obrir la cremallera de la bossa i va treure un vestit que es va posar per damunt per ensenyar com li quedava. L'Iñaki va fer que no. Després un altre de molt lleuger, una minifaldilla texana, quatre samarretes de diferents estils... a tot li va anar dient que no calia que s'ho posés, que ja se'n feia prou la idea.
- Noi, no t'agrada res del que he portat.
- És que per a una experta historiadora no acaba d'anar bé.
La Mònica s'havia fet la il·lusió de que es tornaria a estar traient i posant roba tota l'estona, com l'altra vegada. S'havia posat els sostenidors més sexi de tota la seva col·lecció i confiava que l'Iñaki sabria reconèixer què bé que li quedaven. Però ara resultava que no tindria ocasió de lluir-los. Una de les últimes peces que portava a la bossa era un jersei blau fosc, de llana, de coll molt ample i girat amb dues voltes cap enfora.
- Sí. A veure. Posa-te'l, aquest.
Havia estat a punt de no portar-lo, perquè pesava molt i ocupava molt espai. A més a més de que estava fent aquell final d'abril tan calorós... Però finalment havia arribat el moment de lluir els sostenidors. La llàstima va ser que hagués de durar tant poc: treure's la brusa, agafar el jerseiot de llana, i posar-se'l.
La sessió fotogràfica encara va ser més breu. L'Iñaki va disparar una sola vegada, es va mirar la càmera i va dir:
- Ja està.
- Ja està què?
- Ja està la foto que volia. Ja la tinc aquí ?. I va tornar a mirar la càmera com si així es pogués assegurar de que li havia quedat ben guardada.
- I tota la meva història sobre la vida sexual de la reina catòlica, què?
- Ja me l'explicaràs el dia que farem la sessió amb el Fabià. Avui ja hem acabat. A veure... espera... - i encara va tornar a disparar un parell més de vegades.
- Això és per assegurar que la foto d'abans no t'ha fallat, segur – va suposar la Mònica.
- La màquina segur que no ha fallat, però sempre hi ha una possibilitat que abans t'hagi agafat en un mal gest momentani, en una ganyota. Però no ho crec. Sé del cert que l'anterior ha sigut la bona.
- Com ho saps?
- Els anys de pràctica.
- I ara, ja me'n puc tornar a casa? Em pensava que com a mínim em voldries violar una mica. Pensava que tots els fotògrafs violàveu les models quan les convencíeu de que vinguessin a fer sessions privades a domicili.
- Doncs, mira, jo no ho havia pensat. Però si vols podem prendre una cervesa.
Van agafar la bossa i van baixar a la cuina. La Mònica va preferir un suc de fruita.
- Amb una mica de ginebra, si en tens.
- Tan d'hora ja vols prendre ginebra?
- Només una mica. És que és més bo, saps?, el suc de fruites amb una mica de ginebra, o vodka o el que tinguis.
Ell es va preparar un Nescafè i es van posar a parlar, seguts a taula. L'Iñaki va saber que ella encara anava a l'institut, que aquell any acabaria, que era segur que l'aprovaven perquè havia estat sempre la primera de la classe i ara podia viure de les rendes. Que si faltava molt a classe, li consentien, perquè ja tenia prou explicat que combinava els estudis de batxillerat amb els d'interpretació i amb algunes feinetes. Havia fet de cangur i de dependenta per les festes de Nadal, però era la primera vegada que feia de model.
Després la Mònica també li va explicar que la seva mare venia pisos per a una agència immobiliària, però que era una free-lance, una autònoma de la venda de pisos. Li va dir que elles dues s'entenien molt bé, però no aconseguia que ell li expliqués res de com els havia anat el vespre anterior. Al final li va deixar anar tan clar com va voler:
- I què, no et va agradar el cony de la marona?
Ell va aconseguir entomar la pregunta sense immutar-se.
- Sí, ens ho vam passar molt bé, ahir, nosaltres. I vosaltres? Ja m'imagino que també us ho devíeu passar força bé, no?
- Oh, si! Jo sempre m'ho passo molt bé.
- I mai no pares? Quan no estàs practicant el sexe, estàs parlant de sexe o pensant en el sexe?
- Home, sí que paro. Quan estic a classe d'història estic a classe d'història, i quan estic a ballet estic pel ball.
- Però és que jo diria que quan estàs estudiant la història de la Isabel la Catòlica estàs pensant amb el que feia al llit, i segur que quan balles també vas mantenint fantasies pornogràfiques.
- Ah, sí. Sobretot quan ballo.
- Segur que també ets molt bona ballarina.
- Doncs mira, t'equivoques. Les classes de ball entren dintre del programa d'interpretació de l'acadèmia, i les necessito per poder aprovar l'entrada als cursos que vull fer a Nova York, però reconec que soc bastant desastrosa. Segur que el meu futur no està en el ball.
- És clar! Si per comptes de concentrar-te en la dansa et poses a pensar marranades...
- No és per això. Segur que quan penso les marranades més grosses és quan em surt de ballar millor. Tu mateix ho deies ahir: tota comunicació és eròtica. No hi pot haver una bona comunicació en una dansa si no hi ha erotisme de per mig. I a la terrassa, mentre amb fotografiaves, segur que també hi havia erotisme i això que ni ens hem tocat, i jo ni m'he tret la brusa.
- Sí que te l'has treta, per lluir els sostenidors.
- Oi que són bonics?... Però això ha sigut al final. Jo he posat una mica d'esca a l'erotisme per mantenir-lo en actiu, com cal atiar les brases de tant en tant perquè es mantinguin enceses.
- O sigui que confesses que ho has fet expressament, que has buscat d'escalfar-me la bragueta.
- És clar! Igual que has fet tu amb mi des del principi, fent-me passar per la teva habitació amb el llit desfet, amb tota l'atmosfera carregada d'olor de sexe.
- Perdona, no pensava que la meva habitació fes pudor. Ja miraré de ventilar més una altra vegada.
- No he dit que fes pudor. El llit desfet on ha passat la nit un home jove, ric, i que està com un tren, excita automàticament a les jovenetes innocents com jo.
- Sobretot innocents, amb aquest vocabulari tan directe que gastes.
- Veus? Tu mateix ho has dit, el meu vocabulari és directe. Això és un signe d'innocència. Sou els més grans els que sou més enrevessats, més tèrbols, i per comptes de dir “Hola, Mònica, vols que després clavem un clau?” el que feu és deixar el llit bullint de sexe ben a la vista i dieu “vols prendre una cervesa?”.
- Ja et vaig avisar ahir de que avui no hi hauria sexe. I el llit no podia bullir de sexe perquè tu saps prou bé que jo ahir el sexe no el vaig fer al meu llit.
- Jo només sé el que vas fer fins que ens vam dir adéu. Després nosaltres ens en vam anar a casa nostra i tu a la teva.
- Sisplau, Mònica! Et penses que jo soc una metralladora, com tu? Jo paro, de tant en tant, i llavors utilitzo el llit per dormir. També serveixen per dormir els llits, no ho sabies?
- Que em comparis a una metralladora no m'agrada, és com si diguessis que la meva sexualitat és mecànica, ràpida i continuada, però automàtica.
- Ho retiro.
- Més te val. O sigui que aquesta nit només hi has dormit, al llit?
- Com un tronc.
- I no has somniat en el cony de la marona? Ja li ho diré.
- No recordo què he somniat.
- Però pot ser, no, després del que va passar en el bar i la gresca de després, que somniessis algunes porquerietes?
- Pot ser. O fins i tot és ben probable que hagi estat somniant unes quantes porquerietes, i en els teus pitets, i en els de la Tenes... i molts pits i cuixes... i en el cony de la teva marona.
- I la teva pell traspuava sexe i ha impregnat els llençols, i els llençols rebregats que jo he vist eren la imatge de la teva tensió eròtica nocturna. Com vols que una jove innocent quedi impassible? 
- Ho sento. Una altra vegada ja em faré el llit. Però tu, una altra vegada et gires per canviar-te de jersei.
Encara el portava posat, aquell jersei de llana, i la veritat era que devia fer-li molta calor. Havia d'anar al lavabo a canviar-se? O només amb que tots dos es giressin d'esquena n'hi hauria prou? I si ell la deixava estar una estona sense el jersei, però sense posar-se la brusa, només amb els sostenidors? Eren molt bonics aquells sostenidors, no?... i com que feia tanta calor...
Ell s'havia aixecat per anar a buscar aigua a la nevera i la deixava parlar. Era agradable sentir-la parlar, amb aquell sentit de l'humor que sempre utilitzava. Però era clar que si ella no ho deia directament, ell no li diria que es tragués aquell jersei d'una vegada.
- M'està entrant molta calor entre el jersei i la ginebra. Podríem banyar-nos. T'hi has banyat ja, aquest any, a la piscina?
- Jo no em banyaré. He de posar-me a treballar... He de preparar una reunió amb l'encarregat de dissenyar el catàleg... per aquesta tarda. Però tu sí que et pots banyar, només faltaria! T'aniré a buscar una tovallola. I també tinc un biquini, si vols.
- No el necessito per res el biquini. Els meus principis morals m'impedeixen mullar cap mena de banyador. Són les meves regles, els meus principis morals. Com a tu et passa amb allò de no foradar cap noia que no hagi complert els divuit anys.
- I els teus principis, et permeten utilitzar una piscina privada tan immensa, amb el pecat ecològic que aquest malbaratament d'aigua representa?
- Ja ho he pensat. Suposo que aquest pecat després me l'hauré de confessar.
- Amb un confessor que sigui alt i ros, no?
- Exactament. Si el dimoni que m'ha temptat amb la seva piscina tan declaradament antiecològica es nega a afavorir-me amb els seus encants masculins, hauré d'arreglar-me amb els del confessor. I si està ben plantat, millor.
L'Iñaki va pujar a dalt a buscar la tovallola. Després passaven a la sala i mentre que ella es dirigia cap al porxo, davant de la piscina, ell girava cap on hi havia una gran taula de treball.
Primer va trucar al maquetista i van quedar per aquella tarda a les cinc. Després va extreure la targeta de la càmera i la va endollar a l'ordinador. Va anar directament a la fotografia que l'interessava i va veure que, efectivament, ja no li calia mirar les altres. Només tenia el dubte entre si retallar la imatge més amunt o més avall. En el context del catàleg trobava més adequat retallar-la a l'alçada del pubis, una mica més amunt de l'original que tenia. Però centrar-la en el rostre, el rostre sobre aquell coll de llana, ampli, gruixut, confortable... tot sobre un fons molt desenfocat... resultava realment una imatge molt més suggestiva. La mirada de la Mònica incitava, sense ser directament incitadora. Era un mirar franc que convidava a una resposta franca. Cap mena de procacitat, només franquesa. Clar que aquella naturalitat adquiria una nova dimensió quan pensaves que era la que havia posat per a les fotos que acabaves de veure, amb la col·lecció de calces per la propera temporada. Quan sabies que eren seves aquelles natges, aquells malucs, aquella panxeta plana, i aquell melic ben retallat, o aquella ombra fosca sota les puntes de les peces més atrevides.
Ja tenia clar que eliminaria totes aquelles fotos en les que els cabells apareguessin directament. O potser no? Això: no! En deixaria una en que la mata de cabells sortís descaradament per un costat, i encara algun pel per l'altre. Seria la pàgina sexi del catàleg. I també en deixaria alguna més amb els cabells que mig s'apreciessin per la part de dalt, superant la cintura molt baixa de la calça. Però tampoc no n'estava del tot segur. La moda que s'havia anat imposant als darrers anys era la depilació total del pubis. Podia gosar a no seguir les regles tàcites de la moda? Els fotògrafs de Benetton sempre gosaven, i sempre encertaven en les seves propostes tan innovadores. Els fotògrafs de Benetton sempre feien el que volien. La Mònica sempre feia el que volia. Ell havia de fer el que volia.
Va mirar a través de la vidriera i va estar una estona veient com la Mònica es banyava a la piscina. Només li veia el cap, i els braços una mica quan els bellugava amb calma per avançar plàcidament per sobre l'aigua. S'hi va estar una estona, mirant. Si ella es submergia, potser apareixeria un moment el culet damunt de la superfície lluent. Però no feia aquest gest. I quan es va posar a fer marxa enrere tampoc no es posava del tot de panxa enlaire, i no ensenyava els pits o la mata de cabell de l'entrecuix.   
Estava així quan va arribar la Manuela, la noia que li feia les feines.
- Bon dia, Iñaki.
Ell també la va saludar, amablement. Era de família veneçolana però havien vingut a Catalunya quan ella era encara una nena. Ara ja passava dels vint anys i agafava algunes feines d'assistenta, que li passava sa mare, perquè necessitava els diners i no volia lligar-se en un treball de vuit hores diàries en un bar, o fent de dependenta.
- Vaig fent les habitacions de dalt, si et sembla.
- Potser em podries preparar un entrepà, primer. Encara no he esmorzat.
Una mica després se'l portava, amb una cervesa. Ja sabia el que prenia per esmorzar, i per dinar o sopar. Ja ho havia fet altres vegades. De fet, després d'uns mesos de treballar en aquella casa, ja li coneixia els gustos i les manies. Tant pel que feia al menjar com en la manera que havia de fer-li el llit o endreçar-li les coses. Pagava molt millor que a les altres cases i tenia l'horari molt flexible. Només s'havia de comprometre a fer un total de 10 hores setmanals i de passar-hi tots els dies laborables, de manera que entre setmana mai no quedés ni el llit per fer ni els plats per rentar. Aquell dia, però, havia previst quedar-s'hi fins al migdia. Fer alguna habitació a fons i preparar el dinar, si calia.
Mentre la Manuela deixava l'esmorzar a la taula, en una safata, la Mònica va sortir de la piscina. Estava de cara a la gran sala, veia com l'Iñaki era a la taula davant l'ordinador i, al mateix temps, es veia a ella reflectida als vidres. Els van fer un hola amb un gest de la mà. Després es va plantar ben dreta, amb les cames una mica separades i tirant el tors enrere, mentre s'escorria els cabells. Se'ls tenia agafats amb les dues mans, i li penjaven enrere com una breu cua de cavall. Era clar que estava ben segura del seu cos magnífic. I era clar que sabia lluir-lo magníficament. La Manuela encara no havia pujat a arreglar les habitacions de dalt. La Mònica ja l'havia vista però, naturalment, a ella no la molestava que per comptes de tenir un espectador en pogués tenir mitja dotzena. Però aquella impudícia la manifestava d'una manera tan natural que ningú no podria trobar una raó per recriminar-se-la.
Quan la Manuela ja havia pujat al pis i mentre la Mònica s'eixugava, l'Iñaki es va concentrar en la feina. No podia badar si volia anar preparat a la reunió d'aquella tarda.
L'ordre bàsic de les fotos del catàleg ja estava decidit pel senyor Mas, de manera que ara la feina era molt més fàcil. 126 models. Dos models per pàgina, a les pàgines normals. De tant en tant un model ocupant tota la pàgina. L'Iñaki va decidir que les 4 primeres fotos, a les pàgines 2 i 3, serien en una mateixa postura de mig perfil, la que permet distingir millor les característiques del model. A les pàgines 4 i 5, hi introduïa nous punts de vista incloent-hi un frontal absolut d'un model molt sexi. A la 6, a tota plana, un altra frontal... Va estar-hi treballant un primer quart d'hora. Aleshores va venir la Mònica a dir-li adéu.
S'havia assecat els cabells amb un assecador que li havia donat la Manuela i tornava a anar amb la brusa de floretes amb la que havia vingut. Es va interessar per si havien quedat bé les fotos que li acabava de fer a la terrassa i l'Iñaki li va buscar la que finalment ja havia decidit utilitzar: només la cara i el principi del bust, amb les espatlles completes.
- És la millor fotografia que m'han fet mai.
Havia quedat realment impactada veient-se a si mateixa. Li va demanar si a ella també li passarien un catàleg, quan fos, quan ja no hi hagués cap dels problemes del secret industrial. Volia tenir aquella foto que potser podria utilitzar per aconseguir un casting, per no dir un paper en alguna obra. L'Iñaki li va prometre unes còpies en DIN-A 4 i en DIN-A 3 sempre i quan tingués en compte que el propietari de la imatge era Seldon Seleccions. Que vigilés de no tenir problemes amb els drets d'autor. Ella li va donar les gràcies i li va fer un fort petó a la galta.
- Només me'l mereixo a la galta? - va protestar l'Iñaki.
Ella es va posar contentíssima de que li demanessin més. D'un salt, se li va seure a la falda i el va abraçar al coll amb els dos braços.
- Pensava que m'ho tenies prohibit. Com que havies marcat una barrera tan rígida...
I aleshores va enganxar-li els llavis a la boca i es van posar a morrejar amb fúria. La Mònica va pensar que no hi hauria follada, però que una bona morrejada sempre seria millor que res. I era realment bona la morrejada. Tots dos en sabien força de fer anar la llengua per tots els racons i de contraure i distendre els llavis. Però les mans d'ell es mantenien castes agafant-la per la cintura. Ella tampoc no notava al cul cap indici de que a ell se li estigués aixecant res, tot i que aquell petonàs era d'antologia. Ara es miraven als ulls mentre es seguien xarrupant els morros i ella pensava: “Apa noi, deixa-la que s'aixequi una miqueta”. Una mica després ja ho havia aconseguit. Va seguir encara una estona, per tal de notar-la ben dura entre les natges, i ara, a més de petonejar-li la boca, li remenava el cul sobre les cames. Però no va seguir. Sabia que ell no volia, i ella també li ho volia respectar. De manera que es va aixecar.
- Oh, ho sento. Mira com t'he deixat - i li va agafar el membre per damunt dels pantalons. - Mira, jo ja me'n vaig. Espero que la teva minyona t'ho pugui arreglar això d'aquí.
Van anar junts cap al rebedor. Es van fer un altre petó abraçats, a peu dret. Ell seguia ben empalmat.
- Em sembla que m'he passat. Ara ho sento de veritat. Sé que tu no vols i jo no paro de posar-te calent.
Més petons.
- Però espero que t'ho apanyis amb ella, no?
- No. És verge. Es reserva pel seu xicot.
- Què dius que és verge? Si deu de tenir 24 anys!
- En té 22 i no ho vol fer amb ningú fins que no ho faci amb el seu xicot, quan es casin.
- Però això d'haver d'aguantar tant no pot ser bo per la salut. Es pot tornar boja!
- Deixa-la estar. Cadascú és com és.
- I tu com ho saps això?
- Amb ella no es pot fer l'amor però sí que es pot parlar de fer l'amor. I amb molts aspectes és com tu: és molt directa explicant les coses.
Es van fer un últim petó ben abraçats, una mica més llarg que els anteriors. Després ell va treure dues roses d'una gerra i li va donar.
- Té, una és per tu i l'altra li dones a la teva mare de part meva.
Quan ella havia marxat, carregada amb la gran bossa, ell va tornar a seure davant l'ordinador. L'erecció que portava no el molestava. Potser encara treballava més de gust davant d'aquella col·lecció de culs i pubis, encara que estiguessin tapats per la més selecta llenceria. La veritat és que es trobava en el punt de benestar sensual més adequat per poder avançar en aquella feina amb la millor empenta. A partir de les pàgines 12-13 ja tenia el ritme agafat: natja dreta, frontal, perfil dret, mig perfil dret amb una mica de pèl a la vista. 14-15: perfil esquerra, mig perfil esquerra molt eròtic, frontal púdic a tota plana...
En poc més de mitja hora ja anava per les pàgines 30-31. I amb una altra hora més hauria acabat de sobres. Sentia a la Manuela que ja havia acabat amb les habitacions de dalt i que estava netejant la cuina i, per un moment, per distreure's, va tornar a mirar-se la foto de la Mònica a la pantalla. Sobre una còpia va provar d'augmentar l'efecte de gramatge i el contrast.
- Avui havia pensat de fer la sala - va dir-li la Manuela, que acabava d'entrar - perquè encara no l'he feta mai a fons. Però si tens feina, potser millor que avui me'n vagi i la deixi per un altre dia.
No li anava massa bé de deixar-la per un altre dia. Ja s'havia fet a la idea de passar tot el matí a casa de l'Iñaki i quedar-s'hi a dinar. Endreçar després la cuina de l'Iñaki no li feia tanta mandra, potser perquè cobrava, com haver d'endreçar la seva, que era una obligació tan pesada com inútil.
L'Iñaki la va convèncer de que podia anar fent el que volgués, que a ell no el molestaria.
- És que s'han de fer tots els vidres, i enretirar el sofà i passar l'aspiradora.
- Tu tranquil·la. A mi no em molestaràs voltant per aquí. Quan tingui d'aixecar els peus, m'avises. Així estaré més distret.
- Veus? Et distrauré.
- En sentit positiu, em distrauràs. Necessito una musa papallonejant al meu voltant per fer una bona feina.
- I com que ja t'ha marxat la musa que t'inspirava fins que he arribat jo, ara em toca a mi substituir-la -. Va dir-li mentre ja havia començat a passar un drap pel cuir de les butaques i el sofà.
- Exacte. Jo sempre necessito una musa per trobar-me ben inspirat. Si no, no em sortirien unes obres tan magnífiques com aquesta que estic treballant ara. Vols veure-la?
- No, ja m'imagino que és una altra magnífica marranada de les teves -. Seguia fregant el sofà amb energia.
- Perquè dius que faig marranades?
- Les que tens penjades a l'entrada, déu n'hi do!
- Les dues del rebedor no són meves. Són d'un que es deia Mapplethorpe... i no són marranades. Em van costar caríssimes.
- Doncs són unes caríssimes marranades.
- No t'agraden?
- El primer dia, la veritat, em van espantar una mica. Ara ja m'he acostumat... i he de reconèixer que en saps. Estan molt ben fetes.
- Ja t'he dit que no les he fetes jo.
- Però el que tu fas és molt semblant. Cossos esculturals en pilota picada.
- També faig altres coses... - Ell també seguia treballant mentre parlava.
- He vist moltes fotos teves i la meitat són noies joves despullades.
- Aquesta que estic preparant ara no està despullada.
- Deu de ser l'excepció que confirma la regla. És la noia d'abans?
- Si.
- És molt simpàtica... M'ha ajudat a fer el llit -. Havia començat a netejar els prestatges, entretenint-se amb el drap en cada un dels bibelots. - L'he deixat el teu assecador i després m'ha ajudat a fer-vos el llit.
- No l'havia fet servir, ella, el meu llit.
- Ah, no? L'has deixat que es quedés dormint al sofà? Vau estar jugant al sofà?
- No ha dormit aquí, avui, la Mònica. Ha vingut a les deu perquè li havia de fer una foto. És aquesta - li deia aprofitant que ara estava al seu darrere, seguint traient la pols de les lleixes.
- No ets gaire bon mentider. Aquesta fotografia no és de les que li has fet avui.
- Però, t'agrada o no t'agrada?
- És una foto molt maca. Ja es veu que ets bon fotògraf. Fa temps que us coneixeu?
- La vaig conèixer ahir. És una nova model d'una empresa per a la que treballo. Avui, amb ella, tenia d'acabar la feina.
- Segueixes mentint molt malament. Aquesta foto se la vas fer aquest hivern. Aquest jersei és d'hivern.
- I aquestes, també se les vaig fer a l'hivern? - li va preguntar passant-li les primeres fotos que li havia fet aquell matí, amb la bruseta florida.
- Aquestes sí que són d'avui. Aquesta és la brusa que portava quan ha marxat. I ara... ta-ta-txan! m'ensenyaràs la que li has fet quan s'ha tret la brusa.
- No. Quan s'ha tret la brusa, la foto que l'he fet ha estat aquesta - va dir tornant a la primera.
- I no n'hi ha més?
Havien deixat de treballar i s'estaven tots dos a la pantalla de l'ordinador. Aleshores ell li va passar unes quantes de les fotografies del catàleg.
- Veus? El que jo deia. Tu només et dediques a fotografiar dones despullades.
- Aquesta porta calces.
- De moment. Segur que després m'ensenyaràs les que li has fet quan ja se les ha tretes.
- Aquestes fotos són per a una marca de llenceria i no se les he fetes avui. Va ser la feina d'ahir. I érem tot un equip de treball, i el director de l'empresa i tot.
- I no et poses calent fent fotos com aquestes.
- Sí clar. Però avui, fent la foto del jersei també me n'he posat de calent - va dir tornant a posar el retrat de la Mònica a la pantalla. Ara la Mònica els mirava amb curiositat mentre parlaven d'ella -. Però ha dit que te'n podries encarregar tu de baixar-me l'escalfament.
- Ja veig que he arribat al moment més inoportú. Ho sento, nois.
- Quan has arribat ja havíem acabat la feina. Jo havia de continuar-la a l'ordinador i a ella li ha vingut de gust ficar-se a la piscina. No voldràs, tu també, fer una capbussadeta a la piscina?
- Perquè segueixi complint amb el meu paper de musa, no?
- Perquè no?...
En aquestes darreres frases ella ja havia tornat a la seva feina amb el drap de treure la pols. Van deixar passar una estona sense parlar i després va ser ell el que va reprendre la conversa:
- O sigui que la Mònica és molt simpàtica, però que no penses fer-te càrrec de la feina que m'ha dit que et digués que et deixava encomanada.
- I perquè no la feia ella?
- Ella no me la podia fer per raons que no puc explicar-te. Són coses molt nostres. És per això que ha dit que potser te'n podries fer càrrec tu ? -. Ara només estava fent veure que treballava davant la pantalla, però només es mirava a la Mònica als ulls, en aquella fotografia tan magnífica. - Estàs ben segura de que no te'n podries fer càrrec? - li va repetir amb to sorneguer.
Sabia que amb la Manuela es podien fer aquesta mena de bromes. Ja feia un temps que es coneixien i ella sempre li havia anat aguantat totes les indirectes i totes les directes, perquè sabia que no donaria cap pas que ella no li consentís. El que no sabia era fins on podia arribar. Fins al llit ja sabia que no, ella li ho havia dit prou clarament. Però es deixaria fer un petó? I una magrejadeta? De fet, fora de follar, era ben segur que portava tanta marxa com la que més.
- Manuela... - va començar sense aixecar la vista.
- Què vols, ara? - li va contestar ella, seguint amb la seva feina de remenar el plomall per entre els bibelots i els llibres.
- Perquè no fem un petit descans i anem al llit a fotre un clau?
- Perquè ja ho saps que no les faig jo, aquestes coses.
- I perquè no les fas?...
- Ja t'ho vaig explicar.
Després d'un breu silenci, va ser ella la que li va dir:
- No t'ho saps arreglar tu sol?
- Home, sí... però sempre és més agradable de fer-ho en companyia.
- Però si en companyia no pot ser, millor fer-s'ho sol que quedar-se amb les ganes, no? A més, jo t'ho deixo fer mentre treballo i ja te'n faig prou de companyia. Per mi no et tallis.
Això últim ho va dir amb veu ben alta perquè havia engegat l'aspirador i el passava per damunt de la catifa. Estava d'esquena a l'Iñaki. Anava amb una bata sense mànigues i segurament a sota només portava la roba interior. Quan s'inclinava endavant, la bata s'aixecava una mica deixant veure fins a mitja cuixa per darrera, i unes cames molt boniques. Per damunt del coll de la bata també apareixia un clatell molt suggestiu, perquè s'havia lligat els cabells enlaire. Feia anar l'aspirador com si fos un raspall, amb força, sobre la catifa. Amb una força que segurament venia de que l'ha conversa també l'havia escalfada i necessitava desfogar-se. Entre la calor que feia i la que la conversa li havia proporcionat, ara suava i de tant en tant es portava el braç al front, per eixugar-se'l.
- Però, perquè s'ho ha de fer sol un artista, quan pot comptar amb que li ho faci la seva adorada musa?
- Ah! També s'encarreguen d'això les muses?
- Naturalment. Tu que et pensaves?
Però ella no va fer cap comentari i seguia fent anar amunt i avall l'aspirador; amb tota la fúria.
- A més a més hi ha moltes menes de muses: les que només es deixen fer pessigolletes, les que follen...
- I muses que etziben els aspiradors als morros dels seus amos.
- No. D'aquestes no n'hi ha. A més a més les muses no tenen amos, no son esclaves. Les muses activen l'esperit creatiu dels seus artistes. Són com unes fades benefactores que els toquen amb el do de la màgia creativa. Els amanyaguen. Els eleven als núvols del món de l'art...
Mentre deixava anar el seu discurs, l'altra havia acabat amb l'aspirador i se li havia acostat a la taula. Ell s'havia girat cap a ella, i ara estaven l'un davant de l'altra. Ell encara assegut, i ella plantada al davant.
- Gràcies per explicar-me tan bé el que han de fer les muses - va dir agenollant-se-li entre les cames. - Vaig a veure si sé estar a l'alçada de les meves excelses funcions de musa -. Quan deia això ja li havia començat a descordar la bragueta.
- No ho reservaves pel teu xicot, això? - li va dir ell, no sentint-se massa segur amb el nou caire que havia pres la situació.
- Al Gonzalo li reservo una altra cosa que tu ja saps. Sobre el que et vaig a fer no tenim cap pacte establert - i ja li havia tret el flabiol i l'havia agafat entre les seves mans.
- Però no li agradaria gens que fessis això.
L'Iñaki ara es sentia culpable d'haver anat amb la broma massa lluny. Però amb la titola entre les mans d'ella, va ser incapaç de fer-se enrere, de proposar-li que ho deixés córrer. De tota manera, encara anava a dir alguna cosa més, que moltes gràcies però que no calia, o alguna cosa així, quan la Manuela va voler tallar en sec qualsevol discussió.
- Del Gonzalo ja me n'encarrego jo -. Va baixar els llavis sobre la tita, però no era per llepar-la sinó per deixar-hi anar un tou de baves. Un cop ben fineta, començava a acaronar-la però l'Iñaki encara no n'estava del tot segur.
- No pensaràs dir-li, suposo, que fas coses com aquesta.
- Jo no faig coses com aquesta. T'estic fent aquesta cosa, a tu, ara. No és una cosa que vagi fent per aquí i per allà, com si tal cosa -.  Va posar una mica més de saliva a la punta del gland. Per posar saliva, posava els llavis de pinyó sobre la pell i a l'hora que feia el petonet deixava anar el tou de bava. - I naturalment que li diré al Gonzalo. No tenim cap secret entre nosaltres.
- I no s'enfadarà?
- Ja li explicaré que formava part de la meva feina... que a 15 euros l'hora està molt ben pagada... Sobre les muses no li explicaré res perquè no ho entendria, però del que t'estic fent sí que ho entendrà tot perfectament.
Anava bellugant les mans amb calma, amorosament. Enmig de les mans, tenia la tita encara no del tot inflada però ja ben bonica, com un regal dels déus que la Manuela rebia encantada. Però no l'agafava per banda i banda, sinó que l'agafava amb una mà per sota i la cobria amb l'altra per damunt. I mentre, no parava de bellugar-les lentament mentre parlava. De tant en tant la mà de sota baixava fins que li agafava els testicles, i de tant en tant, la mà del damunt s'aixecava, ella mirava amb interès si allò ja estava prou inflat i hi dipositava un nou petó ben ple de baves.
- I li fas també això, al Gustavo.
- És clar! És el meu xicot, no? - va dir sense preocupar-se de corregir el nom del seu xicot.
- Doncs deu d'estar molt content amb tu. Ho fas molt bé.
- Sí? T'agrada? Vols que t'ho faci més de pressa? - Va agafar el membre, amb la mà de sota, amb una mica més de força, alhora que augmentava també el ritme amunt i avall.
- No, no... ja està bé així. És tan bo anar a poc a poc...!
- Sí, al Gonzalo també li agrada així.
Ella va seguir així, doncs, ben a poc a poquet. S'havia assegut a terra amb les cames creuades i semblava disposada a estar-s'hi tot el temps que fes falta.
- Si m'ensenyessis un pit, t'agrairia el detall.
Amb una mà, perquè l'altre seguia aguantant el membre, es va descordar un parell de botons de la bata i la va obrir. Va baixar una de les copes dels sostenidors i va deixar sortir un pit enfora. Després va seguir massejant la titola que immediatament es va acabar de posar com un potent garrot.
- Alça! Sembla que t'ha agradat, eh?
- És clar que m'ha agradat. És una teta preciosa.
- Se t'ha posat duríssima!
Ell va allargar la mà per acaronar-li el pit.
- I tu també tens el pit ben dur - li va dir agafant-li un mugró entre el dit gros i l'índex - I el mugró també se t'ha posat duríssim.
- No toquis tant, que no sé si t'he donat permís per tocar. Tu només deies que et volies alegrar la vista.
- Que no t'agrada que te'l toqui.
- Clar que m'agrada, punyeter, però no sé si m'ho puc permetre... tinc els pits molt sensibles... una no és de pedra... Apa, deixa de tocar tant.
Ella no parava, però, d'anar tocant, tocant, aquell membre a punt de rebentar. Ell va acceptar de deixar de fer-li pessigolles al mugró, però seguia aferrant la meta amb la mà ben estesa.
- No ho fas... uf!... també... amb la boca?... - Amb una mà seguia prement-li el pit i amb l'altra s'havia tingut d'agafar a la seva espatlla.
- La boca també la tinc reservada pel Gonzalo -. Com que sempre que deia alguna cosa ho feia no mirant-lo a ell sinó mirant la tita, semblava que fos a la tita que estigués parlant.
- Ho sento - va afegir ella, fent un gest amb els morros, ara sí, directament dirigit a aquella tita que tenia entre les mans.
Va seguir una mica més només mirant-la, però al final va decidir ficar-se-la a la boca.
- Però sisplau... avisa'm quan t'arribi.
L'Iñaki va entendre que només al seu xicot volgués fer-li amb la boca i empassant. A ell també li estava fent amb la boca, i no pensava demanar més.
Ja no va durar gaire estona. L'estil de mamar-la, de la Manuela, era molt peculiar. No quedava clar què és el que feia d'especial, però era segur que si a l'Iñaki li feien la prova d'haver d'endevinar qui era que li feia una mamada, després d'aquell moment ja sempre distingiria com mamava la Manuela. Semblava que no eren els llavis i la llengua els que premien el seu membre, sinó tota la pared de la boca. I era un contacte especialment suau... molt suau... molt suau... i amb els ulls tancats i prement les dents l'Iñaki va avisar:
- Ja, Manuela, ja, ja em ve...
Però ella encara seguia amorrada a aquella polla tan dreta.
- Que ja ve, Manuela, que ja... jaaa... aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaangh!
Ella es va enretirar i va tancar la boca a l'última dècima de segon. El dispar li va donar de ple sobre els llavis que tancava amb força, i per tota la resta de la cara. També havia tingut de tancar els ulls i alçava els braços com buscant alguna ajuda.
- Espera! Quieta!
Li va dir ell després, incorporant-se amb les cames separades, i amb la titola encara dreta i regalimant. Damunt de la taula tenia els kleenex, i en va treure un que va posar a la mà alçada de la Manuela. Després en va treure un parell més i ell també es va posar a eixugar els ulls, el nas, la boca d'aquella cara tan empastifada.
- Apa, noi!... - li va sortir a ella com a únic comentari i pensant en que aquella potència era força superior a la del Gonzalo.
Va anar a la cuina per acabar de rentar-se millor a la pica. Ell, amb més calma, es va aixecar per anar al lavabo, cosa que semblava bastant més lògica. Abans de tornar a seure a la taula de treball la va agafar d'un braç i li va fer un petó a la galta. Era una manera de donar-li les gràcies. Després va tornar a treballar a l'ordinador.
Mentre ella es posava a netejar els vidres, li va comentar que no sabia si ho havia fet bé, de fer-li “allò”. Que potser ara ja no tenia el punt d'excitació eròtica que sempre deia que necessitava per treballar de gust. Ell va respondre que mentre tingués a la seva musa papallonejant a prop, ell sempre la mantindria l'excitació eròtica i que es trobava molt inspirat. Després d'un moment, però, va afegir que ell sempre havia vist que, a les pintures, les muses anaven despullades. Ella va dir que no, que de vegades anaven amb llargues túniques vaporoses. I ell encara va replicar que quan anaven amb túniques vaporoses, com a mínim sempre deixaven un pit a l'aire lliure, perquè prengués la fresca... I perquè inspirés més a l'artista, va afegir sense deixar de teclejar.
Va fer un parell de dobles pàgines més sense aixecar la mirada, tot i que de reüll la veia  bellugar-se a contrallum davant de la vidriera. En un moment que va alçar la vista va veure que ella s'havia tret un braç de la bata, que ara li penjava només sobre l'altra espatlla, i s'havia tornat a treure el pit fora del sostenidor. La bata no resultava tan suggestiva com una túnica etèria, però el braç i l'espatlla nusos, i el pit, sí que coincidien amb els d'una imatge clàssica de nimfa mitològica.
Li va dir que es quedaria fins l'hora de dinar i li va preguntar si li anava bé que ella es quedés. Ell va dir que no volia dinar fins no haver acabat la feina, que encara en tenia per una bona estona i que, de tota manera, era molt tard quan havia esmorzat. Com que ella, amb tanta vidriera, també en tenia per estona, van quedar que dinarien a un quart de quatre i que ella quedava encarregada de preparar el dinar. Havien posat música, però fluixeta, per poder seguir seguint intercanviant alguna frase escadussera. Ara el que ell va dir era que aquell pit era el mateix d'abans i que, per variar, li podia ensenyar l'altre. I ella va contestar que ja en tenia prou amb aquell, i que de tota manera l'altre era igual.
Mitja hora abans de dinar ella va fer algunes anades a la cuina. Seguia fent les vidrieres, però semblava que començava a preparar el dinar. Quan va arribar l'hora, l'Iñaki havia enllestit la feina i ella, que també ja havia acabat d'arreglar la sala, l'esperava a la cuina. S'havia tornat a cordar correctament la bata.
- Caram, quin dinar! Com t'ho has fet per preparar tot això?
Tot això eren unes patates gratinades i un lluç a la planxa amb amanida. Ell, quan dinava a casa, es limitava a preparar-se un entrepà o a trucar perquè portessin una pizza.
- Et va bé?
- Em va sensacional. D'on has tret el peix?
L'havia tret del congelador, naturalment. Però ell no recordava el que hi pogués tenir al congelador. Ella es va encarregar de servir i es van posar a menjar amb molta gana.
- Ets una musa perfecte. Saps cuinar, saps cosir...
- Cosir també en sé. Com saps que sé cosir?
- M'ho imagino.
- Doncs encara no t'he cosit res. Però si alguna vegada tens una vora descosida, o vols que t'arregli uns pantalons, pots comptar amb mi.
La Manuela havia vingut de Veneçuela amb els seus pares als nou anys. Havia acabat la primària a un col·legi d'Olot i després la família s'havia traslladat a Rubí. Després d'estudiar l'ESO havia tornat a Caracas, a casa dels avis, perquè ja hi havia anat algun estiu i deia que allà estava millor i tenia més amigues. Però després de dos anys de sortir amb un xicot, tots dos havien decidit que a Catalunya tindrien més possibilitats de trobar una boina feina. Ara portaven uns altres dos anys a Catalunya, però de moment aquella bona feina no els sortia. Ell vivia en un pis compartit, amb uns altres sud-americans, i ella se n'havia tornat a viure amb els seus pares.
- És la meva mare la que m'ha ensenyat a cosir. Ella era cosidora a Veneçuela.
- I perquè no treballa de modista aquí?
- Aquí, les sudaques només trobem feines d'assistenta. I això que nosaltres ja som més catalans que no pas veneçolans.
- I tu, perquè no treballes de cosidora, o de cuinera?... La teva mare t'ha ensenyat a fer moltes coses. Tot el que saps fer t'ho ha ensenyat la teva mare?
Ella va entendre la indirecta però no es va molestar.
- Si també trobes que hi ha altres coses que sé fer molt bé, i el que em preguntes és perquè no em poso a treballar de puta, he de reconèixer que tens raó. Que d'això també hi ha feina per les veneçolanes. De putes o d'assistentes. Però a fer això que tu saps no m'ho ha ensenyat a fer la meva mare.
- I doncs, on ho has après?
- Ho he après jo tota soleta.
- No, aquestes coses no s'aprenen soles.
- Ho he après a les pel·lícules porno.
- Veus pel·lícules porno?
- De vegades... Amb el Gonzalo...
- I després, no teniu ganes de fer el mateix que heu vist a la pel·lícula?
- Sí, clar. Què et penses?
- Pensava que m'havies dit que no ho fèieu. Que t'havies d'aguantar fins a casar-vos.
- La que s'ha d'aguantar és la meva cuca, però mentrestant nosaltres podem fer altres coses.
- Com el que m'has fet abans?
- Per exemple.
- Ara em sap greu de no haver-ho entès així. Em sap greu que tu m'ho hagis fet tot i jo no t'hagi fet res.
- M'has grapejat la teta esquerra... i m'agradava força. Segur que has notat que em deixava grapejar sense protestar gens ni mica.
- Sí, però jo he deixat que tu m'ho fessis tot fins al final, i jo t'he deixat a tu amb les ganes.
- Ja li demanaré al Gonzalo, aquesta tarda, que em solucioni això de les ganes.
- Si vols te les puc començar a solucionar jo, ara.
- Ara vull acabar de dinar. Aquest peix té bona pinta, oi? - Anaven menjant encara les patates mentre parlaven.
- Però després de dinar em deixaràs que et torni el favor d'abans.
- No. Després de dinar aniré a casa. Però estigues tranquil, que ja t'he dit que ja m'apanyaré més que bé amb el Gonzalo.
- Ja m'imagino que t'entens molt bé amb el Gonzalo, però és que crec que jo també en sé bastant de portar-me bé amb les dones. Potser et donava una sorpresa i t'agradava més del que pensaves. No en parlem més. Ens acabem això i anem a dalt, al llit, que jo soc més destre quan estic més còmode.
- Ui, no! Al llit sí que no - i li agafa el riure.
- Perquè no? Prefereixes a la taula de la cuina, com a les pel·lícules porno que mires?
- Ei! Tampoc no en mirem tantes de pel·lícules porno.
- Bé. Et deixo triar el lloc. O al llit, que potser per tu és massa clàssic, o en aquesta mateixa taula, en plan garrinada total... amb els plats bruts sense acabar de recollir... posant-nos porcs amb les restes del menjar.
- Et posaràs fet una guilla... i aquesta tarda tens una reunió.
- Després ens tirem plegats de cap a la piscina i ens dutxem. Au, decideix, o al llit o aquí a la taula.
- Ni a un lloc ni a l'altre. Ja saps que no vull fer-ho.
- Tu no vols que te la fiqui a la cuca, que tu dius. Però és que la cuca només te la tocaré per fora, i te la lleparé... veuràs com t'agrada!
- Però primer només voldràs llepar-la, i després... ja se sap: els homes no podeu resistir la temptació.
Van deixar un moment de seguir en la conversa, mentre es repartien el lluç i l'amanida. Per un moment, quan a ella li havia agafat el riure, a l'Iñaki li havia semblat que acabarien al llit, fent un bon seixanta-nou. Però tampoc no era tan segur. Ell no volia seduir-la. No volia ser ell el que forcés la situació i si no la forçava era clar que tot acabaria en una conversa picant. De tota manera, una conversa picant amb una noieta molt picant era més entretingut que un diàleg sobre el temps, o sobre com era de bona aquella amanida.
- O sigui que et fa por que a aquest pervertidor de donzelles li surti la fera ferotge que porta dintre i et violi sense contemplacions.
- No em fas cap por. Ja sé que ets una bona persona.
- No n'estiguis tan segura. Potser sigui un violador perillosíssim, i les donzelles siguin la meva especialitat.
- Doncs aleshores ves-te'n a buscar una de donzella. Jo ja tinc 22 anys.
- “Donzella” no té res a veure amb l'edat. “Donzella” vol dir que una noia encara és verge.
- Ah, doncs sí. Soc una donzella.
- Doncs t'hauries d'allunyar dels perills que t'envolten, com per exemple dels fotògrafs que es dediquen a fer fotos marranes.
- Però que són tan bonifacis que són incapaços de saltar sobre les seves víctimes ni encara que aquestes li ensenyin un pit.
- O li facin una palla.
- Això.
Segons com, semblava que era ella la que li estava demanant que se li tirés al damunt. ¿No se n'estava fotent de que fos incapaç de fer-ho? Però potser era perquè estava tan segura de que ell no l'atacaria que s'atrevia arribar tan lluny en les seves provocacions.
- I què et fa pensar que si em tornes a ensenyar un pit no et saltaré al damunt?
- Perquè et conec prou.
- A veure, prova-ho. Torna a ensenyar-me el pit i veurem si puc contenir-me o no, de saltar-te al damunt.
- Ja te l'he ensenyat prou abans, i no m'has saltat damunt.
- El vull tornar a veure, mentre menjo el segon plat.
- Ja no te'l puc ensenyar més. Me l'has gastat molt abans, de tant mirar-me'l.
- Doncs ensenya'm l'altre, que encara no te l'he vist.
- Ja t'he dit que és igual. Vist un, vistos tots dos. Ara no penso ensenyar-te'l. S'ha acabat l'espectacle.
- I si m'enfado i et salto al damunt d'una punyetera vegada?
- La gent com tu no em feu cap por.
- Quan dius “la gent com tu”, vols dir els que som rucs?
- No. Vull dir la bona gent.
- I què et fa pensar que jo sóc bona gent?
- Que apadrinis a una pobre nena orfe del Nepal.
- Com ho saps tu això?
- Perquè he vist que reps cartes d'una missió al Nepal.
- O sigui que em remenes la correspondència?
- No te la remeno. Només te la recullo i te la deixo damunt de la taula. I cada setmana tens la carta del Nepal. Segur que sí que tens una nena apadrinada.
- No és una nena, és un nen... Té set anys... I es diu Jordi.
- M'ho imaginava: ets una bona persona. I ara resulta que, a més a més, tens un fillol nepalí que es diu Jordi.
- Jo no li vaig posar aquest nom, eh, que consti. Jo vaig escriure que li posessin un nom del seu país, però li van posar Jordi-Mohandas. Mohandas pel Gandhi, i Jordi pel Pujol, suposo.
Aleshores ella es posa a riure, tapant-se la boca plena de peix i d'amanida.
- Aquest riure, em pensava que només el treies quan et deia alguna indecència.
- És que em fa gràcia com expliques les coses.
Com que tenien prou temps, van seguir parlant. Va ser ella, també, la que va preparar el cafè, i va ser llavors quan ell va veure que la possibilitat de que allò acabés al llit anava difuminant-se. Li sabia greu, és clar, perquè aquella noia era un encant. Però se sentia massa l'amo, el que paga, i no es trobava bé tenint de ser ell el que dirigís el curs del que tingués de passar o no passar. No se sentia bé lligant-se-la. Ella ja li havia fet una palla i no tenia dret a demanar res més. Només cabia la possibilitat que fos ella la que demanés més gresca, però no semblava que acabés de decidir-se a fer-ho. En tot cas, mentrestant, una conversa ben picant era agradable.
Ell va dir-li que no es fiés massa de les persones que semblaven bones persones. Ella no estava d'acord, deia que de seguida podia distingir de qui se'n podia fiar i de qui no. I que d'ell se'n fiava amb una tranquil·litat absoluta. Va dir que una cosa era que al Gonzalo se l'estimava amb bogeria i una altra si se'n podia refiar del tot. Deia que no. Deia que era un xicot magnífic, i que també se l'estimava a ella bojament, però que tenia un caràcter més difícil i que de tant en tant s'enfadava... i que quan s'enfadava era imprevisible.
- Tu, en canvi, gastes un mal humor molt suau - va dir-li ella.
- També m'hi poso, també, de mal humor.
- Ja ho he vist. Però és un mal humor que no preocupa, que no resulta violent. Tu no ets una persona violenta ni quan estàs més enfadat.
- I com que et sembla que no soc violent, no et fa por que et violenti.
- Exacte. Per això estic tan tranquil·la parlant de coses del sexe ara, amb tu.
- Doncs si estàs tan segura de que pots estàs tranquil·la, et proposo que pugem a la meva habitació i et torno el favor d'abans - va dir com en un últim intent.
- No, no. Millor que no. Una mica de por sí que em fa.
- Només et llepo una mica la cuca... i quedem tan amics.
- Ja t'estic prou amiga sense que calgui que et preocupis de la meva...
- I perquè? Et prometo que no faré res del que tu no vols ni m'enamoraré de tu. Podeu estar ben tranquils tu i el Gonzalo.
- Però millor que no.
L'Iñaki li anava separant les cames i s'hi va agenollar entremig. Per l'obertura de la bata es veien unes calces blanques entre les dues cuixes calentetes. Ella no es va immutar gens ni mica, però va dir amb tota la calma.
- Si toques res m'enfadaré.
Ell li va descordar el botó de baix de la bata per deixar més a la vista tot l'entrecuix. Les calces, però, no transparentaven gens. Ell se les mirava fixament, recolzant els braços damunt de les cames d'ella. No eren ben bé blanques, les calces. Eren d'un color malva molt clar, i setinades.
- Però tu quan t'enfades tampoc no deus de ser violenta, oi?
- Si em toques la cuca et clavo el ganivet -. Ho deia amb tota la tranquil·litat, i amb sornegueria, brandant un ganivet de cuina a la mà.
- Però que no deies que una palla sí que te la podies fer... que allò que no es podia era entrar-hi... a la teva cuca?... - No la mirava a ella, quan parlava, sinó que tenia tant clavats als ulls en aquell pubis que ja pràcticament el foradava per entrar.
- Però m'ho he repensat. Ara et prohibeixo que me la toquis.
- Ara ja no te'n refies tant, de mi?
- Me'n segueixo refiant igual de tu... Ja veus que tranquil·la que estic... De la que no me'n refio és de mi.
- I doncs, què vols dir amb això? - Ell s'estava de gust allà, un braç a cada cuixa, amb aquell entrecuix calent a menys d'un pam dels morros.
- Que una no és de pedra.
- Però jo soc un cavaller i em comprometo a complir la meva paraula.
- Però potser jo et demanava que no complissis la teva paraula.
- No et faria cas. Amb taparia les orelles, com l'Ulisses amb les sirenes.
- Segur que acabaries aprofitant-te de la situació.
- Segur que no.
- Segur que sí. Ves, home! - Ella segueix dient això amb la mateixa tranquil·la parsimònia, mentre sent que la mirada d'ell travessa la roba de les calces i se li clava endins entre les cuixes.
- Et prometo que només la lleparé, aquesta cuqueta tan maca.
- I si em poso a demanar: “sisplau, sisplau Iñaki... fica-me-la... fica-me-la ben endins”.
- Jo no et faré cas.
- “Sisplau... ara... ja... t'ho prego... t'ho suplico... et dono tot el permís... però no em facis patir més... fica-me-la!” - diu amb veu apassionada però sense bellugar-se gens -. Ara... ara... ja!... no em facis patir” - i afegeix alguns sospirs més còmics que altre cosa.
- Bé, en aquest moment potser ja m'ho començaria a repensar.
Ella va callar perquè ell ja havia reconegut el que ella volia. Llavors ell li va fer un petó molt fort, però ràpid, entre les cuixes, a tall de comiat.
Com que el petó havia sigut tan fort que ella fins i tot havia notat el nas prement-se contra la vulva, li van entrar totes les pessigolles i va fer un bot, tapant-se la cara amb una mà per aguantar-se el riure, mentre que l'altra la portava a l'entrecuix, i se'l tapava. Amb el gest, va donar un cop de colze a la galta de l'Iñaki.
- Au! - va cridar adolorit, fregant-se la galta.
- Ai, perdona! T'he fet mal?
- És clar que m'has fet mal... punyetera... uffff... quin mal.
- Ho sento... No volia fer-te mal - va dir-li fregant-li la galta i li fent-li un petó.
En aquell moment ell l'havia atrapat per la cintura, amb força, contra el seu costat, mentre ella es debatia, rient de les pessigolles. Era el moment en que tocava fer-se un petó a la boca, aprofitant que les tenien tan aprop i que estaven tan fortament abraçats. Però l'Iñaki no es va acabar de decidir i, a més a més, ella ja també havia girat una mica la cara i mirava a terra.
- Ara em venjaré del mal que m'has fet - va dir ell tenint-la ben subjectada a pesar de com es remenava per escapar.
Com que la boca la tenia prohibida, li va clavar les dents al coll.
- Aiiii! No, no! Al coll no, que em fas moltes pessigolles.
Però ell li estava clavant una forta mossegada.
- Sisplau, no. No m'ho facis. No em deixis marca, no em deixis marca!
Era veritat. Més valia no deixar-li marca, pobre noia, i crear-li problemes amb el seu company. Per això l'Iñaki, sense deixar-la anar, li va treure la boca del coll. Mentre amb una mà la subjectava per la cintura, amb l'altre li va immobilitzar un braç, agafant-lo pel canell. Ella havia parat de bellugar tant. Aleshores l'Iñaki on va clavar la boca va ser al clot del braç, a l'interior del colze. Va estar una estona quiet. Ella també. Li tenia les dents clavades i els llavis premien al voltant. Va fer-li pessigolles amb la llengua i ella es va voler escapar, no aguantava el riure. Però ell la tenia agafada ben fort. Quan ell la xuclava amb força ella tampoc no es va poder escapar. Només després, la va deixar, i ella es va posar a mirar la marca que li havia quedat, amb les dents encara ben marcades i una xuclada ben vermella.
- Apa, què bèstia! Perquè m'ho has fet això?
- Perquè et recordis per mi durant uns quant dies.
- I què dirà el Gonzalo?
- Li dius el que a tu et sembli. No dius que l'hi expliques tot al Gonzalo?
- No fa lleig, però. Oi?
- A veure? No, no fa lleig.
S'havien separat i ell se n'anava cap a la seva taula de treball per recollir el material que havia de dur a la reunió amb el maquetista.

*   *   *

Quan havia marxat, la Manuela va trucar al seu xicot per dir-li que estava a casa de l'Iñaki i proposar-li que la vingués a buscar quan sortís de la feina. Li va dir també que es podrien quedar una estona, mirant la tele o banyant-se a la piscina. Ja ho havien fet altres vegades de estar-se a casa de l'Iñaki, i era ell el que els havia convidat a fer-ho si no estava treballant. Els havia ensenyat la seva col·lecció de pel·lícules antigues i els havia recomanat alguna.
Naturalment, no era veure una pel·lícula antiga allò en el que pensava la Manuela en aquell moment. Encara tenia la imatge del cap de l'Iñaki entre les seves cuixes, mirant-li fixament el pubis castament tapat per les calcetes, i desitjava que algú seguís mirant-se'l, i sense les calces per enmig millor. Però el Gonzalo no ho devia entendre així perquè es va presentar amb un company de la feina, i no semblava que fos amb la intenció d'organitzar un trio.
Era simpàtic aquell altre noi, no es podia negar. Havien portat un parell de cerveses i, com eren tres, les van compartir passant-se les ampolles d'un a l'altre i bevent a morro mentre parlaven. Amb l'ampolla als llavis, a la Manuela també li va venir la imatge de tenir una altra cosa als llavis: tenia massa viva la mamada que l'hi havia fet a l'Iñaki aquell matí. Però aquells dos nois no semblava que pensessin en una altra cosa que no fos parlar de coses de la seva feina. Després, quan havien acabat les cerveses i de dir les darreres rucades, l'altre noi va marxar.
El van acompanyar fins a la porta del carrer i després van tornar a la sala. La Manuela es va deixar caure sobre el sofà davant la tele, espaterrada. I aleshores, sí, el Gonzalo, per comptes de seure al seu costat se li va ajupir al davant, entre les cames. Ella seguia amb la bata descordada dels dos botons de baix. Mentre que ell li feia a una banda la calça, per amorrar-se-li al sexe, ella encara es va descordar un altre botó de la bata perquè no li fes nosa.
Van estar jugant tots dos, com acostumaven a fer sempre que podien, fins quedar plenament satisfets. Aleshores el Gonzalo li va veure la marca del braç.
- Com t'ho has fet això?
- Ha sigut l'Iñaki, que estava de broma.

2017  Sexe.cat :: Relats eròtics i sexe en català   globbers joomla templates