Lamanelamelamou Cap.1 i 2

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Rating 4.25 (2 Votes)

NOVEL·LA :   LAMANELAMELAMOU

Índex

1 - Crèdits ............................... 1

2 - Dinar de treball .................. 27

3 - La casa de l'Iñaki ............... 61

4 - Vol Nova York ................... 93

5 - Les amants .................... 124

6 - La barbacoa ....................161

7 - On el Fabià explica... .......197

8 - Ars Omnia ..................... 231

9 – La pluja daurada ............ 253

 

 

 

1. Crèdits

 

Això comença com una pel·lícula que vol aparentar ser com qualsevol altra de les que projecten a les sales de cinema dels centres comercials, però que ja saps, perquè ets tu qui l’ha llogada al cine-club, que és una pel·lícula porno. Comença, doncs, amb que es veuen dues dones entrant en un edifici d’oficines alhora que van apareixent els títols de crèdit, PETRANGELA PETRANGELI, i ara les dues dones estan travessant la porta vidriera, SARAH LEWIS, i entren en un vestíbul de sofisticada decoració, ROBERT CAMERON, STUART ROY, i es dirigeixen cap al taulell del recepcionista que, després d’atendre-les, fa una consulta per telèfon, ROBERTA VAN DER VRIES, VANESSA ARAPILES. Ara es veu a les dues figures femenines, encara anònimes però que sens dubte esdevindran personatges importants de la història, avançant cap als ascensors. GEORGINA VAREL, PAOLO SABONIS, ALAN VIRKUZINSKI, PAUL PRENTIS, surten ara quatre noms en bateria mentre la càmera pren un primer pla dels dos rostres a l’ascensor. Parlen amb una altra recepcionista, la d'una planta superior de l'edifici, i surten encara uns altres quatre noms de crèdit, JOE MENDOZA, LILIANA MARSHALL, GENNA SMITHWELL, VILNIUS BROWNING...

Mentrestant, has anat repassant el físic de les dues figures que protagonitzen la seqüència. L’una aparenta uns trenta anys ben llargs, prop dels quaranta, i té un rostre decidit i rialler alhora; l’altra és una joveneta espigada, d’uns disset o divuit anys. Quan la càmera les ha enfocades en primer pla, a l'ascensor, has comprovat que són de la mateixa alçada. La primera porta un vestit sastre, informal, lleuger, elegant, i la noieta va amb uns texans de cintura baixa i una samarreta de tirants que deixa a la vista un bon tros de panxulina. Et preguntes si estaran cardant ja a la pròxima seqüència o si et faran frisar una bona estona. Preferiries que et fessin frisar, perquè anar-se delectant en els  aperitius sempre és agradable, mentre no es passin hi ho acabin allargassant massa. De moment les dues et fan prou goig. Ara segueixen a la noia de la recepció a través d’una nau plena de gent que treballa davant d’ordinadors, que es desplacen per davant i darrera d’elles portant papers a la mà... mentre segueixen sortint altres nom a la pantalla, ara amb lletra més petita: VIVIANNE HAGGETT, WALT NEGURIS, CARL WILLIAMS, ESTELA MORRIS, JESSICA GRANT, MAUREN LEE, LEANDRA RICHARDSON. Giren a l’esquerra i enfilen una altra nau atapeïda igualment de taules de despatx i gent atrafegada. La vista del que sap que això ha d’esdevenir un relat o una pel·lícula pornogràfica se’n va darrera d’aquestes figures secundàries: oficinistes en mànigues de camisa i secretàries vestides de secretària: bruses amb solapa i faldilles curtes. Però també apareixen, en un segon pla, una parella de noies amb aspecte de models, amb uns vestits cenyits molt extremats, que fa pensar que ens trobem en una agència de promocions publicitàries. Penses que no faran frisar gens: que a la propera seqüència ja hi haurà una penetració sobre la taula del despatx d'un directiu. El camí és llarg i permet que vagin apareixen els noms dels altres principals responsables de l'obra: FOTOGRAFIA: PAMELA BROWN, MÚSICA: GIORGIO BAXTER, MUNTATGE: ABDELAZIZ MORGENSEN... tot són pseudònims: es tracta d'una producció catalana i ja al primer pla a l'aire lliure s'havien pogut distingir, al fons, les dues torres de la Vil·la Olímpica de Barcelona. Arriben a una porta de despatx i la noia que guia a les altres dues, PRODUCCIÓ: JEREMY JOHNS, truca discretament. Obra. No es tracta d’un despatx sinó de tota una suite, que inclou, això sí, una taula de despatx, però també un espai més ampli on hi ha un sofà i unes butaques i, més al fons, una petita tarima amb focus i un fons de paper blanc. UN FILM DE, o potser, ja no ho sé, una novel·la de... JEP MIKKO. I amb lletres més grans el títol: LAMANELAMELAMOU.



* * *





Surt a rebre-les una altra d’aquestes secretàries que ja tenim vistes, amb brusa de solapeta i faldilla curta, però que es tracta evidentment d’una secretària de nivell superior: és la Maria Tenes.

Hola! Sóc Maria Tenes, i tu deus de ser la Mònica, la model, i tu...

Jo sóc la seva mare. Vinc a acompanyar-la. No sé...

Ah! Em sembla magnífic. Seieu, seieu... – els diu sense oferir cap seient i sense parar de parlar –. Mireu, aquest és el Fabià, l’ajudant del fotògraf –. Es donen les mans –. De seguida vindrà el fotògraf. I després vindrà també el director, perquè aquestes campanyes de llançament les vol controlar en tots els detalls ell personalment. Són molt importants aquestes campanyes de llançament al principi de cada temporada... – És ben clar que a la Maria Tenes li agrada parlar –. Ah, Laia!, ja pots tornar a la recepció, gràcies... Ah, no!. Mira si ens trobes I’Iñaki i li dius que ja estem tots aquí i que ja podem començar. Heu sigut molt puntuals, eh? – diu dirigint-se a elles –. Encara no són les onze. Bé, mira, ara són les onze en punt. Anem molt bé de temps.

El Fabià, l’ajudant del fotògraf, ha tornat cap al petit escenari on s'haurà de realitzar la sessió fotogràfica i es posa a remenar entre els cables i les pantalles reflectores. La Tenes segueix parlant.

Mireu, us faré cinc cèntims del que es tracta de fer aquest matí. Tu no has fet mai de model, oi?

La Mònica tot just fa quinze dies que s’ha matriculat en una acadèmia d’art dramàtic. El primer dia de classes, al suro del vestíbul de l’acadèmia havia vist un anunci on demanaven models per passar roba interior. S’hi havia presentat i el temible casting del que tant havia sentit parlar havia resultat una cosa ben senzilla. Portava el número 42 i quan va entrar a fer la prova la van fer quedar en sostenidors i tanga i fer quatre passes cap aquí i quatre passes cap allà. Al dia següent la van trucar per allò que es pensava que seria una segona prova de selecció entre les que havien passat la primera fase. Però no, era clar que ja havia estat seleccionada i que anava a treballar com a model per aquella empresa de llenceria. De fet no estava gens preparada. Es tracta d’una petita empresa o d’una gran multinacional? Encara ningú no li havia dit quan cobrarà ni li han donat ocasió de preguntar-ho. Encara no sap si ha de desfilar o de posar per unes fotografies. Encara no sap si aquestes fotografies, perquè ara ja va tenint clar de que es tracta de fotografies, tindran una difusió limitada, entre els professionals del ram de la llenceria, o si hauran d’acabar omplint els grans pòsters dels carrers i carreteres de tot el país, com els anuncis de La Perla. No és que no vulgui, és que encara no sap si vol o no vol. I a més a més, perquè s’hi ha ficat sa mare en aquest afer que l’ha iniciat ella i només ella? De tota manera, la presència de la seva mare, ara, en el moment de la veritat, ja no solament no la molesta sinó que més aviat li resulta còmoda. Li estava fent certa por d’equivocar-se, de no tenir prou experiència per detectar si tot això és una cosa seriosa i si en traurà el profit econòmic que justament li pertoqui d’acord amb el li facin fer. La seva mare segur que reconeixerà qualsevol enganyifa i l’ajudarà a sortir-se’n si les coses no van correctament. Ella és prou llançada i li agrada no haver de dependre de ningú, però en aquesta ocasió no està gens segura de no estar-se equivocant i en aquests casos confia plenament en la seva mare. D'altra banda s'entenen molt bé, i quan no coincideixen en allò que pensen, cosa que passa prou sovint donada la diferència generacional, cadascuna fa la seva i accepta el que faci l'altra sense el menor problema.

La Maria Tenes no ha pogut donar massa explicacions perquè de seguida s'obra la porta i entra l’Iñaki, el fotògraf. Segurament és més gran del que aparenta, uns 30 anys, però també deu de ser més jove del que poden fer pensar les petites arrugues en torn dels ulls i de la boca. Total, que deu d’anar cap als quaranta sense haver-hi arribat. Una edat similar a la de la Lita, la mare de la Mònica, que immediatament se sent còmoda davant d’un tipus en el que li sembla trobar un bon nivell de professionalitat i de glamour alhora.

Ah, mireu! Aquí arriba l’Iñaki, el fotògraf – diu la Maria Tenes –. Aquesta és la Mònica, la nova model, la seva mare, la senyora...

Lita.

Doncs molt bé, suposo que podem començar sempre és la Maria Tenes la que parla –. No cal que et despullis. A veure, arremanga’t el top i te l’enganxes, així, si et sembla, amb els sostenidors, o si vols te’l treus, el que a tu et sembli... només volem fer fotos de les calcetes, com aquestes de la paret.

A la paret hi ha unes grans fotos, de metre de llarg per metre d’ample, amb primers plans de productes de llenceria. Les models no ensenyen la cara, ni se’ls veu la resta del cos, només un primer pla de les calces, o la tanga, ara de cara, ara del revés, ara de mig perfil. La darrera de la sèrie de fotografies de la paret és una de sostenidors, però la Maria Tenes especifica:

Avui només treballarem calcetes perquè les tangues ja estan fetes. Són aquestes d’aquí –. N’hi ha tot un munt en una gran safata de cartró –. Mira, hem de començar per aquestes.

N'agafa unes de la safata, les treu d'un paquetet transparent, els hi talla una etiqueta amb unes petites tisores, tot amb molta cura, i se les allarga a la Mònica. La noia se’n va darrera d’una mena de biombo que hi ha al costat de la tarima. Després d'un moment apareix sense els texans i amb les calcetes aquelles posades, i amb la samarreta de tirants arremangada sota la cinta elàstica dels sostenidors. Puja a la tarima, en mig dels focus. No sap que fer amb les mans.

Puja’t les mans al cap. Així. Molt bé. Obre una mica més les cames. No tant. Ara posa’t una mica de perfil. Així. Així. Molt bé. Ara posa’t d’esquena...

El fotògraf, clic, va disparant, clic-clic. La mare de la Mònica pensa que la seva filla no és la model ideal per a un anunci de calcetes. És evident que té un parrús massa pelut i que se li marca massa a través de la blonda de les calces. Fins i tot diria que hi ha algun pèl que se li escapa per l’engonal de la dreta. Déu meu! Com és que a la Mònica no se li ha ocorregut depilar-se abans de venir a fer de model de roba interior!

Però això no és el que sembla preocupar al fotògraf.

Estira els colzes enlaire. Posa’t de puntetes... – va dient, tot i que ni els colzes ni les puntes dels peus sembla que hagin de sortir en els primers plans que està prenent –. Aixeca el culet, Posa'l tant de punta enlaire com puguis.

De prompte es para. S’ho pensa. S’ho rumia. I es dirigeix a la Maria Tenes:

Escolta, Maria. Encara tenim per aquí aquelles sabates de taló tant alt que vam fer servir l’altre dia?

Potser la Júlia sap on són – respon la Maria Tenes.

Potser ens servirien...

Mentre que la Maria Tenes es posa a parlar amb la Júlia de recepció per l'intèrfon, l'Iñaki s’està absort mirant a terra amb la càmera fotogràfica entre els braços, el Fabià torna a burxar entre els cables i els endolls, i la Lita segueix pensant que la seva filla té un entrecuix massa pelut per poder estar fent de model de llenceria fina.

Per fi arriba la Júlia amb unes horribles sabates de plataforma altíssima, d’un vermell llampant, amb unes mínimes tiretes per subjectar-les al dit gros i al darrere del turmell.

Quan la Mònica se les ha posades i torna a centrar-se a la tarima, la seva mare pensa que la carrera de la seva filla com a model publicitari s’ha acabat definitivament. Dalt d’aquelles plataformes exagerades, la Mònica a penes si s’aguanta en equilibri, avança com un ànec, resulta patètica, i torna a no saber què fer amb els braços.

Posa´t més al mig li diu l’Iñaki –. Gira’t una mica cap endavant. Aixeca els braços. Ara aixeca’t els cabells i te’ls agafes damunt del cap amb les dues mans. Així! Així! Enlaire el culet. Així! Amunt el culet. Més amunt el culet.

El ventre de la Mònica s’ha tornat extraordinàriament llis i vibrant. Ja l'ha tingut sempre així de ben format, però aquelles sabates l'obliguen a tenir encara més tensa tota la musculatura. El fotògraf no para. Clic, clic, clic. Sembla que, per fi, es troba submergit en el seu mar de fantasia creativa. L’ajudant, el Fabià, es limita a canviar lleugerament la inclinació dels focus o la situació del reflector segons la postura que adopta la Mònica. I la Lita segueix pensant que no entén com ningú no diu res d’aquell parell de pèls que a sa filla li surten per un costat, de sota de les calces. És que després retocaran les fotografies? És de suposar.

Un parell de clic-clics més i l’Iñaki diu:

Molt bé. Passem a la segona.

En el primer model han estat més de vint minuts. A aquesta velocitat no podrien acabar ni en una setmana.

El primer model ha estat un de tendència sexi, sense exagerar però, d’un aire juvenil i lleuger. Amb una mena de brodats florals de tons blavosos i violetes, amb lleugeres puntes a les vores. Per darrere deixaven a l’aire mitja natja. El segon model sembla ser més púdic. Blanc. Llis. Sense altre element decoratiu que una fina punta a cada vora. Tapa bastant més de mitja natja i, per davant, més de mitja panxulina, però és de tela molt fina, i el poderós parrús pelut de la Mònica es manifesta amb excessiva evidència. La seva mare, la Lita, torna a sentir certa vergonya aliena perquè encara és més evident que a la seva filla li hauria calgut una bona depilació de l’entrecuix abans de sotmetre’s a una sessió fotogràfica com aquesta. Tornen a escapar-se-li uns quants pèls pels engonals, i tots els altres pèls, els que sí queden tapats, es marquen massa clarament sota una tela tan fina.

L’Iñaki la fa centrar al mig de la tarima.

Obre’t una miqueta de cames.

Ella segueix movent-se com un ànec sobre aquelles sabates impossibles.

Recull-te els cabells. Les mans enlaire. Ara tira el pubis endavant. Tira el tors cap endarrere. Més. Més. Una mica més. Tant com puguis... Així, molt bé!

Clic.

Ara gira’t una mica a la dreta. Torna a tirar el pubis endavant. El tors cap endarrere. Així.

Clic, clic.

Ara, mira, pentina’t els cabells de l’entrecuixa amb la mà. Així –. Ell fa el gest de pentinar-se els seus sobre els texans. – Intentarem que no es marquin tant en les calcetes –. A la Lita li sembla que per fi algú parla d’allò que és evident, però a la Mònica se li ha començat a enrogir la cara. De totes maneres, i entenent que es tracta de comportar-se com una bona professional, compleix diligentment l'ordre que li han donada. Es fica la mà sota les calces i mira d’allisar-se aquell espès matoll. Després encara fa un últim repàs per damunt de la roba, i es tornar a portar les mans al cap, recollint els cabells.

Clic.

Perfecte.

Clic, clic.

Molt bé.

Clic.

L'enrogiment de la cara se li manté, però això no surt a la foto.

Ara ho farem al revés. Per comptes d’allisar-te els cabells, te’ls estarrufes. Així. Que es marquin força en les calcetes –. Ell fa el gest d’estarrufar-se els propis cabells de l’entrecuix sobre els texans. I ella, magnífica professional, torna a dur la maneta sota les calces per despentinar-se el pubis d’acord amb el que se li indica.

Si et queden algun cabellets fora de les calces no et preocupis, tu despentina-te’ls bé. Ben despentinats. Així! Molt bé! Que es marquin a les calces. A veure, torna a pujar-te les calces. Molt bé!

Clic.

Molt bé! Molt bé! Perfecte!

Clic, clic.

La Lita no pot deixar de sentir també una mena de clic entre les seves cames quan veu com tota l’atenció es va concentrant sobre el conyet de la seva nena. Al Fabià, en canvi, com que és un altre magnífic professional, no li ha d’indicar ningú que ha d’anar acostant un focus per darrere de la Mònica de manera que uns esclats de llum incideixin sobre l’objectiu de l’Iñaki com si sortíssin del pubis de la model. Però, de sobte, a aquesta model, és a dir, a la Mònica, entre el sensual estirament a la que està sotmesa des dels tacons agulla de les sabates fins a les puntes dels colzes enlairats, entre l’interès que sembla estar despertant la part més sensible del seu cos al senyor fotògraf, i entre la intensa escalfor que el focus li està provocant als baixos, li puja un no sé què a un no sé on, i li ve, primer, una lleugera contracció espasmòdica, després una altra i una altra, mentre que les calcetes de nou disseny comencen a mullar-se com si se li escapessin unes gotes de pipí. Però no és pipí sinó una altra mena de líquids personals. A l’Iñaki no sembla que li hagi molestat gens aquell insòlit problema. Al revés, es posa a fer clic-clic, clic-clic sense parar. Té un genoll a terra i inclina el cos cap amunt i cap avall, cap a la dreta i cap a l’esquerra, gairebé perdent l’equilibri.

Molt bé. Torna a estarrufar-te els cabells. Així. No et preocupis de si has mullat les calces, això ja ho arreglarem. Així –. I ara, ell, que s’ha mantingut sempre a una certa distància del cos de la noia, es tira endavant. Allarga una mà, i li fica un dit per un costat de les calcetes. Per amagar aquells dos cabellets rebels? No, per treure’n fora uns quants més.

Clic, clic.

Es canvia la càmera de mà i ara allarga l’altra per treure també uns quants pèls per sota de l’altra banda de la calça. Va resseguint l’engonal cap amunt i acaba fent fora una bona mata de cabells.

Clic-clic. Clic.

Però aleshores a la Mònica li ve un nou petit espasme. Pot semblar que el seu problema només sigui que està patint per mantenir-se en equilibri sobre d’aquells talons tan exagerats. Però de sobte la petita taqueta de mullat en mig de les calces comença a créixer desmesuradament. Els cabells comencen a marcar-se-li com en una nit de samarretes mullades. I ella que, finalment, ja no ho sap aguantar més, deixa de tibar enlaire el cos i abaixa ràpidament les mans entre les cames per tapar-se. Per un moment, una mà de l’Iñaki queda atrapada sota de les d’ella, perquè això ha passat quan estava burxant encara una mica més a l'entrecuix per allò de que calia estarrufar al màxim la mata capil·lar. Però la Mònica es fa a una banda i baixa de la tarima. De poc no cau. Ara ja s’ha posat vermella com un tomàquet, segueix tapant-se l’entrecuix amb les dues mans i camina incòmodament sobre aquells sabatots absurds. Es dirigeix cap al sofà on s’estan sa mare i la Maria Tenes, i es llença en braços... de la Maria Tenes!

El sofà, de cuir marró, és molt ample, i la Tenes la fa seure en el suficient espai que la separa de la senyora Lita. Però la nena segueix enganxada a ella i amaga la cara sota del seu braç. Segueix tapant-se amb les dues mans el mullader d’entre les cames. En un moment, la Maria Tenes se’n fa càrrec de la situació, i mentre dona un parell de copets amb la mà sobre la cama de la Mònica, es dirigeix als dos homes:

Apa, nois! Mitja hora de descans.

Doncs mira que bé – diu l’Iñaki –. Perquè a mi també amb va bé una mitja hora de descans. Què, doncs, quedem...– es mira el rellotge – ...a un quart d’una? – Això significa una mitja hora llarga i a tots els sembla bé.

Ells marxen i les tres dones es queden un moment, en silenci, en el sofà.

I ara què fem? – diu la Lita.

Doncs res. Descansem una estona i tornarem a començar.

Uf, no. Em conec molt bé la meva filla i sé que això ja no té aturador.

...?

Que ja et dic que és capaç de seguir remullant totes les calces. I de tornar a interrompre a cada moment la sessió de fotografies.

Però si tot anava sortint magníficament! Conec l’Iñaki i sé que està fent un bon treball. Ell sap distingir de seguida quan una model serveix. I la Mònica serveix. Oh, i tant que serveix! Serà una magnífica model. Es veu de seguida que té classe... – diu mentre li passa un braç per les espatlles i la prem al seu costat.

Però no cal que la premi massa, al seu costat, perquè la Mònica tota soleta ja se li enganxa amb força. Ara la Tenes se sent la mare que no és i mentre segueix parlant, ella mai no para de parlar, du la mà lliure sobre la cama de la Mònica. Com que és una cama tan llarga, li sembla que amb un sol toc no n’hi ha prou i fa anar la mà amunt i avall, amb suavitat:

Jo trobo que anava molt bé. Hi havia comunicació. Allò que més es valora d’una model és la comunicabilitat amb la càmera, que es diu. I la Mònica en té de comunicabilitat, es nota.

La Lita pensa que no sap de quina comunicabilitat pot estar parlant aquella senyora si només havien estat treballant sobre el parrús de la seva filla. La seva filla vol estudiar per actriu dramàtica, i ara resulta que allò que transmet dramàticament la seva filla no li surt de l'expressió del rostre o de la gesticulació sinó de... Bé, i què fa aquesta senyora acaronant tan tendrament la cama de la seva nena? Tampoc no vol indisposar-s’hi i, potser, no ho sap, en el món de la publicitat, i del cinema, i del glamour, tot això és ben normal. De manera que mira de comportar-se amb naturalitat.

És que li passa sempre això... - I també posa una mà sobre una de les cames de la Mònica, la que cau de la seva banda, potser per deixar clar que la nena és seva.

La Maria Tenes li aixeca una maneta per veure-li les calces remullades. I quan ho fa se n’adona de que entén el que li passa a aquella noia, i que, sí, decididament, li cau simpàtica, o que hi manté una comunicabilitat. Ella no té cap filla i mai no ha pensat quina mena de relació es pot establir entre mare i filla en termes de sexualitat, i de sensualitat. Però ara que està posada en el cas de marona alternativa, li sembla que la situació li agrada d'allò més. Perquè d’entrada s'ha pensat que quan li agafaria la mà ella faria força per tapar-se. Però ha estat a l’inrevés: ella ha deixat la mà ben flàccida perquè se la pogués aixecar amb facilitat. O potser ha estat ella mateixa la que l'ha aixecada, una mica, la mà, com qui fa “tat!” i ensenya una sorpresa. Però al mateix temps que s'ha deixat mirar entre les cames ha enfonsat amb més força el rostre contra el seu braç, com amagant-se. És a dir, que es moria de vergonya, però al mateix temps estava orgullosa de poder ensenyar aquell immens mullader a l’entrecuix.

Uf! Realment, això és massa!

Si ja m’ho sé prou tot això, ja li dic jo... que la conec prou bé a la meva filla.

La Fontana de Trevi – diu la Tenes per desdramatitzar el problema, mirant de posar-hi una nota d’humor.

La Lita entén que ha de seguir aquell fil, i es posa a explicar:

És que només que surt el Brad Pitt a la televisió li passa el mateix. I això cada dia, i més d’una vegada... que sóc jo que faig la bugada a casa! hi! hi! -fa una mitja rialla, perquè encara no està segura de si no s’està passant d’explicar aquestes intimitats a una desconeguda.

Doncs amb clientes com vosaltres la nostra empresa es faria d’or. Deveu fer unes despeses en roba interior que déu n’hi do –. Les últimes frases són en plural, sense que quedi massa clar el perquè.

Mentre parlen d’ella, i potser també de la seva mare, la Mònica manté la cara amagada a un costat de la Maria Tenes. Cada una de les senyores la té agafada per una cama, i ella les separa lànguidament. Li agrada que se la mirin ben mirada. Li agrada, també, sentir la veu de la seva mare, i tot allò que està explicant:

Uf! Quan era més petita l’havia d’ajudar perquè es tranquil·litzés.

...?

Vull dir que l’havia de tranquil·litzar. Que l’hi havia de fer una palleta de tant en tant, vaja! quan era més petita.

...? – La Maria Tenes no havia pensat mai en aquest tipus de labors maternals. La Lita seguia explicant. Mentre, havia deixat quieta una mà sobre el genoll de la Mònica.

Uf! I quan estava d’exàmens... eh, Mònica?

Què passava amb els exàmens? – pregunta la Tenes.

Que es posava molt nerviosa amb els exàmens. I que abans de sortir de casa, els dies que tenia exàmens... l’havia de... tranquil·litzar... Un parell o tres de vegades.

A mesura que va quedant clar que aquesta situació només pot acabar que amb una sessió de “tranquil·litzament” de la noia, aquesta va espaterrant-se. Manté el cap amagat i tampoc no s’ha obert del tot de cames, per no semblar massa grollera, però és evident que agraeix les carícies i que respira més fort quan alguna mà va una mica més amunt i s'acosta a l’engonal.

Com era d'esperar, ha tingut de ser la Maria Tenes la que ha decidit proposar clarament aquesta solució:

I tu creus que si la tranquil·litzes, ara, li podrà anar bé per seguir treballant?

La Mònica es mor de gust només de sentir-ho. Estava esperant tota l'estona una proposta tan suggeridora com aquesta. Ja fa dos anys, o més, que la seva mare no la “tranquil·litza”. Des de que surt amb nois. Però això dels nois és una altra història i la veritat és que també enyora certes experiències infantils. Els bells records d'aquells anys de l'entrada a l'Institut. La seva mamà llepant-li el conyet per deixar-la ben satisfeta i relaxada. A l’hora de llevar-se. Abans de la llet amb colacao. Abans de la terrible jornada escolar, quan el Fernández havia anunciat un examen de Matemàtiques...

Però la Lita primer només s'atreveix a acaronar amb una mica més d’intensitat la cama de la seva filla. Ella bull. L'orgasme que ha experimentat dalt del plató ha estat un mig orgasme, un orgasme reprimit. Ara en vol un de complet, deslliurat, i ja sap que sa mare no trigarà a fer-li el favor. En efecte, després d'un breu silenci, la Lita s'agenolla als peus de la Mònica i li treu les calces. La Mònica, que no espera altra cosa, col·labora d'immediat. És una experta. Ajunta les cames i aixeca una mica el culet sobre el sofà. Fins i tot desenganxa la galta de sota de l’aixella de la Tenes, però mantenint-se, això sí, ben enganxada a ella. Mentre la seva mare li separa els cabells del parrús, li obre els llavis del cony... i comença a llepar-la, ella s’ha fet una mica enlaire i té la galta gairebé a l’alçada de la d’aquella altra agradable senyora. La seva mare la llepa molt bé. No solament és capaç d’aprofundir amb la llengua cap al fons de la figa com si fos un petit penis, sinó que també s’entreté sobre el clítoris amb una gran varietat de passejades diferents. Sap fer anar la llengua ampla i plana sobre tot el cony, i petita i bellugadissa sobre el clítoris, mentre que els seus llavis s’enganxen als llavis púbics en un sensual petó d’amor. I mentrestant la seva gola no para d’empassar els dolls abundosos d’aquella aixeta inacabable. Però tot això la Mònica ja ho sap prou. També vol fruir de l’altra senyora.

L’altra senyora la té amorosament agafada per les espatlles, i encara més fort quan la Mònica comença a tremolar en els espasmes del primer orgasme, que és immediat perquè ja feia estona que se l'aguantava. Segueix la tremolor, no és clar si segueix en el mateix orgasme o si n’ha encetat un altre, i la Maria Tenes li va donant petonets a la galta, ran d’orella, deixant anar petites amoretes per fer més agradable la sessió:

Tranquil·la, tranquil·la, bonica... que la marona et llepa el conyet. Ui! Què bo! Tu tranquil·la... Què booooo!...

Però la Mònica segueix d’espasme en espasme, i no sembla pas massa tranquil·la. Tenen, les dues, les cares molt juntes, però sembla que no acabaven de decidir-se entre un frec de galtes o en un petó. La Tenes segueix xiuxiuejant amoretes:

T’agrada, eh? T’agrada que et llepin aquesta figueta tan bonica? Oi que és bonica la teva figueta? Oi que te la llepa bé la teva marona? – A la Maria Tenes sempre li ha semblat que per a una bona escorreguda la banda sonora és un element fonamental.

La Mònica segueix sacsejant-se i panteixant com si estigués en un orgasme inacabable.

Uf! Uf, uf!

En un moment aconsegueix apropar la boca a l’orella de la Tenes, i entre els panteixos aconsegueix pronunciar:

Uf! Toca’m una meta! Uf, uf! ...teta! ...teta! ...Toca’m una teta!

La Maria Tenes ara se n’adona que la Mònica està nua de cintura en avall, però que encara té posats el top vermell de tirantets i els sostenidors. Comença per agafar-li un pit per sobre de la roba, mentre pensa com s’ho farà per treure’l fora. Perquè tant els sostenidors com el top són molt cenyits.

Sí, sí... toquem les tetes! – insisteix ella.

I la Maria Tenes li prem els pits mentre segueix pensant per on entrar sota la roba sense haver de demanar-li que s'incorpori un moment. S'està tan bé així d'enganxadetes.

Sí, sí... el mugró! Ara, el mugró!

La Maria Tenes li passa la mà sota la roba massa tensa, però aconsegueix atrapa-li un pit.

Uf!...el mug ...ró! ... el mug ...ró!

A la Maria Tenes li agrada fer les coses a la seva manera i no accelerar el ritme. Ara ha aconseguit ficar la mà sencera sota de la copa del sostenidor i li té tot el pit ben agafat al palmell de la mà. De moment, però, només el dit índex rossa lleugerament l’aurèola. Masega la meta a poc a poc. I com abans, o com sempre des de que s'han conegut, segueix parlant:

Oh! Quina meta més bufona! T’agrada, eh, que te les toqui... Mònica... les metes? T’agrada que te les toqui ben tocades? – Belluga la mà per acaronar-li el pit i amb l'índex frega encara més la punta del mugró, que s'ha posat erecte. Finalment l'agafa entre el dit gros i l’index... – Que t’agrada que et toquin el mugró? Em deixes que et toqui el mugró? A mi també m’agrada, saps? tocar-te el mugró. Tens uns mugrons molt punxeguts, i molt bonics –. I li va refregant suaument la punta del mugró entre els dos dits –. Oi que voldries que te’ls llepés el Brad Pitt? – Ara, aprofitant que ella es deixa, li enfonsa la boca dins de l’orella per dir-li, fluixet: Ui! el Brad Pitt t’està llepant les metes – i se les prem amb una mica més de força i ara et llepa els mugronets – i l'hi estira el que té entre els dits.

En un moment determinat, la Mònica gira el cap, i la Maria Tenes troba que per comptes d’una orella és una altra boca el que hi té davant la seva.

Una cosa és un tractament “tranquil·litzador” d’una adolescent calenta i una altra cosa és que aquesta vulgui anar més enllà. La Tenes segueix insistint en trobar l’orella de la Mònica per anar-li deixant les seves frases seductores:

Apa, Mònica, bonica! Escorre’t! Escorre’t! Què maca que ets quan t’escorres! Torna’t a escórrer!

En un dels espasmes, la boca entreoberta de la Mònica s’ha quedat enganxada a la comissura dels llavis de la Tenes. Aquesta els aparta una mica, però la nena els segueix buscant. La Maria Tenes segueix intentant evitar el petó perquè li sembla que potser a la Lita no li agradarà veure-la morrejar-se amb la seva filla.

Escorre’t, filleta, escorre’t! – Va dient prou fort perquè la mare, d’allà baix estant, entengui que allò que està fent ella no és més que col·laborar a la bona obra de deixar a la Mònica en condicions de continuar la feina. Però amb tant de moviment els llavis acaben enganxant-se.

Des de l’inici del morreig, la Mònica augmenta el ritme de les seves convulsions. La Tenes decideix que sí, que se l’hi pot ficar la llengua, que això pot formar part de la teràpia. A la Lita, que en cert moment aixeca la mirada enlaire sense retirar la boca d'allà on la té, realment no li acaba de semblar bé que aquella altra se n’estigui aprofitant de la situació. Perquè una cosa és que ella faci una feina que li pertoca com a mare i una altra és que per allà dalt s’estiguin marcant la gran morrejada. Perquè ella, tot i que mira de fer la seva feina tan bé com sap, també mira de ser discreta i no fer massa soroll i procura evitar que se sentin els xucleigs. En canvi les altres dues es morregen amb fruïció i no s’estan de fer un soroll de muac-muac, ah!-ah!, xup-xup, mmmmh!-mmmmh!... que es passa dels límits de la decència. No, a la Lita no li sembla bé aquella passada. Torna a enlairar la mirada, però decideix no fer-ne cap comentari, de moment, i acabar la feina començada. Accelera el ritme de la vibració de la llengua sobre el botó de fer-se gust. La Mònica s’atabala i es belluga massa. La Lita l’agafa fort amb les dues mans per la cintura per mantenir-la una mica quieta sobre el sofà i poder treballar-li millor el botó.

Amb la part de baix del cos enganxada al divan per la pressió de les mans de la seva mare sobre els malucs, i amb la cara cap enrere entre els braços de la Maria Tenes, ara la Mònica tira endavant la pitrera com demanant un magreig de pits encara més intens. La Maria Tenes ho entén així i li baixa un tirant per poder-li arremangar avall aquell top tan arrapat. Encara té algun petit problema amb els sostenidors, perquè és de copes molt tancades i cenyides, però per fi una meta salta enlaire. Li agafa el mugró i se’l comença a remenar amb gran vivacitat. Sense separar la seva boca de la de la Mònica, va per dir-li alguna altra marranada per acabar-la d’excitar, però ja no cal... perquè la Mònica esclata amb noves contorsions i amb uns aaaaaaaau! i uns aaaaaaaai! inacabables.

Després es queda espaterrada sobre el sofà. La mare i la Tenes entenen que poden donar la “tranquil·lització” per acabada.



* * *





S’estan una mica quietes, recuperant l’alè, però ja saben que s'han d'espavilar si volen estar presentables quan arribin els altres. L’estudi fotogràfic té un lavabo propi, i el primer que fa la Mònica és un llarg pipí. Mentre s’arreglen la roba i els cabells, la Tenes segueix portant ella tota sola la conversa. Li sembla que un silenci, ara, no seria convenient. Seria com no estar del tot segures d'haver-se comportat correctament.

Ara toquen unes calcetes molt maques. Ja ho veureu.

Com és que no teniu tangues?

Oh i tant que tenim tangues! Nosaltres en vam ser els pioners. Però avui toquen calces, amb roba per davant i per darrere. Encara que cada dia les calces tapen menys el darrere. Però, jo crec, si vols anar amb tot a l'aire és millor no portar res i no gastar-te un dineral en llenceria, no?

Tu no en portes mai, de tangues?

Oh, i tant! Sempre vaig amb tanga. Però potser l'any que ve les modes tornen a imposar les calces amb més roba, o a pujar la cintura fins al melic per poder obrir més els camals pels laterals.

La Mònica s’està rentant el parrús amb aigua i sabó. Després s'ha aixecat per eixugar-se i la Maria Tenes li ocupa el lloc per fer pipi. Es mira la Mònica com s’eixuga amb la tovallola i pensa que li agradarà, després, eixugar-se ella la cara. La sessió l’ha deixada en un punt d’escalfament que la fa entretenir-se en petites cabòries obscenes. Encara serà més divertit quan sigui l’Iñaki el que s’eixugui la cara amb aquesta mateixa tovallola, sense saber per on s’ha passejat primer.

Si vols un assecador en puc fer portar un de les perruqueres. Total, serà un moment. – diu mentre surt del lavabo per anar a parlar per l’intèrfon.

Quan torna és la Lita la que està fent el seu pipí, mentre la Mònica segueix fregant-se el matoll del parrús amb insistència.

Vine aquí, que t’ajudo. Puja aquí dalt –. I la fa pujar dalt de la tapa del vàter perquè la Lita ja ha acabat el pipí.

Que no el porten, aquest assecador? – Pregunta la Lita.

Sí. Ara de seguida el porten –. Però ella igualment segueix eixugant aquella encantadora mata de pèl. Aprofita per observar amb més deteniment l'acusada prominència del pubis que ja havia pogut constatar anteriorment. La densa pelussa. Ara, a més a més, té el plaer de veure-li els llavis del sexe, que li semblen també preciosos. Ni massa insignificants, sense cap gràcia, ni tan crescuts que puguin semblar les pelleringues d’una vaca vella.

Van a la sala un altre vegada i la Mònica es torna a posar el top, ara sense els sostenidors, però entre tanta calça no acaba de decidir-se per quines posar-se, si les seves o les de la pròxima fotografia. Mentrestant arriba la perruquera, una doneta no massa alta de mitjana edat. L'acompanya un jove encara més menut que va vestit, com ella, amb una mitja bata blanca, i que manté un somriure cortès tota l'estona sense arribar a obrir la boca.

És per l'Iñaki! es precipita a avisar la Maria Tenes.

Ja ho sé que és per l'Iñaki, ja sé jo el que vol l'Iñaki ‒ va dient la perruquera mentre es mira i remira aquell parrusset, passant-li la mà pel damunt. La Mònica, dreta, palplantada, s'està callada.

Però si tu només li has fet caps!

Doncs això és el mateix, només que acabarem més de pressa ‒. I amb la mà acarona el matoll igual que ho faria amb els cabells d'un cap, mentre rumia el que pot fer-s'hi.

Però és que l'Iñaki no vol cap depilat.

La Lita va entenent allò de que hagi fet venir la perruquera. No era per assecar-li l'entrecuix, sinó per arreglar-la una miqueta. Ja era hora! Menys mal que aquella altra dona és prou llesta com per haver notat que no es pot seguir la sessió amb aquell pubis tan mal pentinat. Ara suposa que li retallaran les puntes, li depilaran els costats i el deixaran com els que surten al Playboy. Però el que va dient la perruquera no és precisament això.

A l'Iñaki li agraden els caps escabellats. Amb això ‒ i segueix grapejant ‒ es pot fer alguna cosa que quedi a joc ‒. I segueix passejant la mà per aquest parrús que sembla haver esdevingut el centre de l'univers.

És que no li ha de sortir la cara. No cal que faci joc amb el cap.

Vols callar, pesada, ‒ és ben clar que ja es coneixen ‒. Tranquil·la, que l'Iñaki quedarà encantat. Vine, maca. Haurem de baixar a la perruqueria.

No hi ha temps, Josefina. Hem quedat per dintre de cinc minuts.

No ens hi estarem més de cinc minuts. Som-hi.

Ja vinc jo també ‒. La Maria Tenes tem que l'altra faci un disbarat i vol estar present per evitar-ho.

La Lita, naturalment, s'hi afegeix. Aquell jove, al darrere, tanca la porta.

Potser m'hauria d'haver posat alguna cosa, no? ‒ diu la Mònica que només porta el top. Recordava el camí d'anada a través de moltes taules plenes de gent.

No et preocupis ‒ li respon la perruquera ‒. Ja et tapem nosaltres.

Ella va al davant i mig la tapa, els altres s'ajunten una mica deixant la Mònica al mig. Però tampoc no han de travessar totes les rengleres de taules perquè hi ha un ascensor una mica més enllà, a la pared de l'esquerra. L'ascensor va buit però, per un moment, la Mònica es pregunta si la perruqueria serà fora al carrer, i si pensaran de fer-la sortir així, tal com va i per més que els altres la parapetin una mica.

Però només baixen una planta. Allà ressegueixen un tros de passadís i un home grassonet amb el que es creuen va mirant uns paperots que du a la mà i ni aixeca el cap. Més al davant, o pel darrere, hi ha més gent que tampoc no els miren.

Quan arriben a lloc, la Mònica s'ha d'estirar en una llitera mentre el jove li passa la crema d'afaitar a la perruquera. Com que la Tenes ja anava a protestar, l'altra se li avança.

No la depilo! Només li netejaré les vores, però les vores les deixaré allà on estan. A veure, bonica, obre les cames.

La Mònica separa les cames.

No, no. Obre les cames del tot, com tu ja saps. Les deixes penjar per les bandes. Així.

Posa crema als engonals, només amb la punta del dit del mig, i potser per tranquil·litzar a la Tenes, que no treu un ull de sobre, li va explicant el que pensa fer.

Només et netejaré... per aquí.. les vores ‒. Agafa una navalleta curta. ‒ Tranquil·la. Veig que no t'ho has fet mai... Doncs t'ho has de fer. Queda més net... i més bufó. Però millor que t'ho faci algú altre.

És que a nosaltres no ens agrada això d'anar tan depilats, com es va ara ‒ intervé la Lita, que també s'hi fixa amb atenció.

Ni a mi tampoc.

Amb una mà tiba la pell entre el dit gros i l'índex, i amb l'altra va fent curtes passades amb la navalleta, bufa al damunt, passa la punta del dit comprovant que ha quedat ben fi.

Jo també trobo que on hi ha pèl hi ha alegria, que per alguna cosa sóc perruquera ‒. Va parlant mentre treballa amb tota la parsimònia del món. ‒ El pubis rapat... bé, és una opció, per variar... com rapar-se el cap. Però segur que no és l'opció més divertida... De totes maneres, una mica arregladet sí que s'ha d'anar.

Ja l'ha eixugada amb la tovalloleta i ara li passa una pinta i li fa uns petits talls amb les tisores.

A més... que és tan agradable que et cuidin. Com anar a la perruqueria... que et posin guapa. És tan agradable... notar com et maseguen la closca. És com una teràpia, com una sessió de relax ‒. I segueix pentinant la mata i retallant la punta d'algun cabell rebel que li sembla que desentona –. Una si troba tan bé...

La Mònica, naturalment, ja comença a trobar-se massa bé una altra vegada. Havia abaixat els ulls però veu els dels altres clavats en la seva figa. I aquella senyora vinga fer-li carícies. A més, que s'hi està tant de gust així d'espaterrada, tan espaterrada com li han demanat. Què bé que li ho hagin demanat, per comptes de ser ella la que ho hagi fet de pròpia iniciativa! Potser hagués semblat massa procaç. Però no, ella ha fet el que li han dit, que s'espaterri del tot, de manera que ella s'està espaterrada del tot, què bé! I què fa aquell altre jove allà, tan parat? Podria col·laborar, no?, per comptes de deixar totes les carícies per la mestressa. Podria dir “aquí em sembla que encara li falta una passada” i posar-hi el dit, i fer-li pessigolletes... o potser podrien estar tots dos alhora fent-li pes pessigolles. Les altres dues d'espectadores i ella, la nena bonica, la princeseta, al bell mig, remirada i retocada per tots els altres. Amb els ulls tancats es deixa anar, com abans, en un núvol de deliciosa sensualitat. Ara, li ficarien alguna cosa bona per la figa, alguna cosa ben grossa i ben suau, i ella esclataria en un altre orgasme. I només de veure-la, tan maca en plena escorreguda, també als altres, com per la ressonància harmònica que diu el seu llibre de física, els vindria també un orgasme. I li estarien agraïts. I se l'estimarien moltíssim... Així... tots escorrent-se alhora...

Però a la Lita, que s'ho veu venir, li sembla que ha d'intervenir.

Potser hauríem d'enllestir. Ja ens deuen d'estar esperant.

La veritat és que moltes ganes d'acabar l'escena tampoc no les té. Sempre l'han posada a to les situacions picants, i veure escorre's a la seva filla és una de les que més. Si algú proposava de seguir una estona més, no seria ella la que diria que no. Però també li sembla que no és oportú que per una badada s'hagi de donar per acabada aquella experiència laboral amb l'Iñaki, o amb l'agència publicitària en general. No és el seu somni pel futur professional de la Mònica, però és una possibilitat que seria lamentable deixar perdre per la inconsciència d'un moment.

Remulles molt, oi? ‒ li pregunta la perruquera a la Mònica. Al mateix temps, sense demanar permís, li obra els llavis de la vagina per trobar-se-la, evidentment, tota xopa ‒. Tranquil·la, et posaré un tampax.

Però es veurà el cordill.

Que feu nu integral? De totes formes és igual, ja l'amagarem el cordill. No te'l saps treure sense cordill?

La Mònica s'encongeix d'espatlles, perquè no ho ha provat mai. La dona se'n va a la taula del seu despatx a buscar el tampax, i la Mònica s'espera, seguint oberta de braços i de cames, intercanviant mirades amb sa mare i amb els altres. Ha entès perfectament les raons de la seva mare per no fer-li allà una altra palla i accepta que s'haurà d'aguantar les ganes, però quan la perruquera li introdueix lentament el tampó, ha de mossegar-se els llavis per resistir la temptació de deixar-se anar al plaer. Perquè, a més a més, tot i que està lubricada de sobres, aquella dona el fica molt a poc a poc, i tirant endavant i endarrere, i enfonsant-lo fins a ben endins i després tornant-lo a fer una mica enfora. Quan li sembla que ja l'ha ajustat correctament, es treu de la butxaca un cabdell de fil dental i el lliga al del tampax, fica tot el cordill del tampax dins de la vagina i deixa fora només una miqueta de fil dental. Ho fa amb calma, burxant amb el dits per dintre del conyet, segur que més del que caldria.

Apa, llestos! ‒ I l'ajuda a incorporar-se.

La Mònica trontolla. Ha quedat tan estovada que les cames li fan figa. De poc no cau i ha de recolzar-se en el pit d'ella. Només s'hi ha recolzat lleugerament, però posar-li la mà al pit ha estat una manera de correspondre a totes les carícies que ella li ha estat fent. Per marxar, amb una mica de presses per l'hora que se'ls ha fet, la perruquera li deixa una bata.



* * *





La Lita està morta de gana. Són tres quarts de tres i ningú no parla de dinar. Ni tan sols es parla de fer una petita parada per descansar... i per anar a prendre un mos. I és que l'Iñaki està absort en la seva feina. No només l'Iñaki, també la Mònica ha entrat del tot en el seu paper de model i sembla que mai no pararia de posar-se unes calces, fer unes quantes postures, treure's les calces, posar-se unes altres calces, una altra sessió de postures... i així indefinidament.

En aquesta segona sessió tot ha anat d'una manera molt diferent. Demanades les disculpes pel retard, perquè ells les han tingut d'esperar una bona estona, s'han posat de seguida a treballar. A la Mònica ja no ha calgut explicar-li res més. Les indicacions de l'Iñaki es limiten a paraules breus, precises:

Punta peu dret!

I ella arqueja la cama dreta clavant la punta al terra, un pam cap endavant, recolzant el pes del cos a l'altra cama que s'arqueja cap enrere.

Esquerra!.

I ella es gira a la dreta per presentar el costat esquerra.

Cul enlaire! Frontal! Gira't! Dreta! Més! Encara més! Torça't! Obre't! – i separa les cames –. Repeteix per la dreta!

Per cada peça dispara una bona dotzena de vegades. Sembla que tots dos vagin llançats. I el Fabià també. Algunes de les indicacions de l'Iñaki són pel Fabià. La Maria Tenes s'ha assegut a una cadira, més aprop del grup, per anar-li passant les calcetes a la Mònica. Aquesta, per distreure's, i aprofitant que no se li ha de veure el cap, a cada postura que fa de cara a la Tenes li dedica una ganyota. Sense dir res, per no molestar a l'Iñaki, la Tenes també es mira la punta del nas amb els dos ulls i es posa bòrnia. Segueixen així una bona estona. Quan acaben la safata, la Maria Tenes treu dues safates més. La Lita no sap d'on han sortit, no les havia vistes abans. Tot i que ara treballen molt de pressa la Lita dona per suposat que no pretendran fer-les totes.

Però els altres no s'immuten. La Mònica sembla encantada de poder seguir. Com que sembla que a l'Iñaki no li molesta, segueix fent el pallasso. Ara no només fa ganyotes amb la cara sinó que també gesticula amb els braços i les mans, que sempre ha de mantenir ben enlaire. No es cansa. Només baixa els braços cada cop que ha d'apropar-se a la Maria Tenes per canviar-se. Alguna vegada li posa una mà a l'espatlla per mantenir l'equilibri mentre es treu i posa calces a gran velocitat, però ara ja es belluga la mar de bé damunt d'aquelles plataformes de drag-queen i de seguida torna a estar sota els focus, amb els braços amunt. En cap moment l'Iñaki li ha de tornar a dir, com al principi, que no els baixi. Ella aprofita per fer gestos de ballarina clàssica o flamenca segons li inspira l'estil de cada calceta.

Quan han començat la segona safata la Mònica ja s'ha concentrat del tot en aquest joc. Amb unes calces que li han semblat massa serioses ha adoptat un posat de general prussià, unes altres l'han inspirada per imitar una pagesota, unes altres li han semblat perfectes per a una mestra tites... La Lita ha trobat que la imaginació de la seva filla i les seves dots d'interpretació eren realment admirables. Geniüda, infantil, dramàtica, severa, dolça, avorrida, lànguida, bleda, pèrfida, còmica, procaç, malagradosa, sibil·lina, agressiva, múrria, sofisticada... però també esportista, monja, pija, teenager, velleta, minyona, meuca... I el cas és que cada interpretació, concretada en unes quantes postures, es correspon a la perfecció amb l'estil de l'única peça de roba que porta posada.

És l'única peça perquè ja fa una estona que s'ha tret el top. Això ha sigut quan ha tingut de posar-se unes calces extremadament sexi. De blonda negra i detalls platejats, en aquestes calces la taca fosca del pubis de la Mònica desmereixia les filigranes dels encaixos. Ella mateixa ho ha entès així i ha perdut una bona estona intentant fer casar aquelles filigranes amb les ombres dels seus cabells de l'entrecuix. Després l'Iñaki encara hi ha fet uns quants retocs. Però abans de posar, la Mònica s'ha tret el top. Aleshores ha tirat ben amunt els braços, ha avançat una cama i ha mirat a l'infinit amb postura de Venus Vincetrix.

Ja no se l'ha tornat a posar, el top, i ha aprofitat per utilitzar els seus pits en bona part de les interpretacions que han vingut després. La de la meuca barroera que els exhibia descaradament, i se'ls ha agafat a les mans per ensenyar-los, o la de la vergonyosa, i se'ls ha mig tapat posant cara d'esverada. Més endavant, fent de pallassa s'ha pinçat els mugrons i se'ls ha estirat en direccions contràries alhora que es tornava a posar bòrnia i treia la llengua per un costat de la boca. Encara, en un altra, se n'ha endut un a la boca per llepar-lo. Això ho feia parpellejant com una nena que xupa una piruleta. Per un moment, aquí la Lita s'ha posant una mica nerviosa pensant que la seva filla podia excedir-se.

I és que aquest joc de començar fent carotes i acabar fent marranades ja l'havien fet a casa quan lo Mònica era molt petita. Això havia començat ja a l'edat en que a tots els nens els agrada dir “cul” i “caca” i es peten de riure quan repeteixen les paraulotes que senten dir als adults: “xupa'm el nap!”. La Lita sempre ha estat defensora de la màxima llibertat en qüestió de sexe i si als nens els agrada citar-lo, o tocar-se'l, doncs encantada de la vida. De tota manera, d'algunes de les pessigolles que s'han fet amb la Mònica ha optat per no explicar-ho mai a ningú, com els gestos obscens que eren capaces de fer per tal de fer-se riure l'una a l'altra, perquè probablement molts dels seus amics o coneguts ho trobarien malament.

De manera que la Lita creua els dits amb l'esperança que sa filla no comenci amb el seu repertori d'expressions marranes, que és llarguíssima. Però no cal que tingui por. La Mònica està, com l'Iñaki, en una altra galàxia. Tots els gestos obscens que encara li van sortint de tant en tant venen justificats “per exigències del guió”. I alguna grolleria de tant en tant és el menys que es pot esperar en un espectacle que ja se sap que és per adults

Gairebé son les quatre, ella està de brasilera, ballant la samba i fent el gest de sacsejar unes maraques amb unes calces florejades, quan arriba el senyor Mas.

La Maria Tenes deixa el seu lloc, d'un bot, per anar a la porta a saludar-lo. L'Iñaki encara treu un bon grapat d'instantànies de la “garota”, però després es dirigeix al senyor Mas i li allarga la mà. La Mònica es treu les calces per canviar-se-les però, com que la Maria Tenes no està al seu lloc per allargar-li les següents, aprofita per tornar-se a posar el top pencara que segueix nua de la meitat de baix. El nou vingut, que s'ha acostat a la tarima, també li allarga la mà a ella, després d'haver-ho fet amb la seva mare i el Fabià.

El senyor Mas, amb americana i corbata, traspua autoritat. S'ha assegut al sofà i tots els altres estan pendents de que faci el senyal de continuar la feina. Però no la fa.

Farem un petit canvi en els nous catàlegs – li diu a l'Iñaki.

Com que sembla que han de començar una conversa, la Lita aprofita per tornar a seure a l'altre extrem del sofà. La Mònica agafa el següent paquetet de la safata, fa tot el que ha vist que anava fent la Tenes per obrir-los, i es posa les noves calces.

A la darrera pàgina inclourem una bona imatge de la planta d'Esplugues. Amb el rètol ben visible... Però vull una foto de qualitat. L'edifici és prou interessant... Què et sembla?

L'Iñaki només triga un segon en respondre, lentament:

Em sembla una idea horrible.

La Maria Tenes s'atabala. Com pot gosar a dir que és horrible una idea que acaba de sortir de la boca del senyor Mas?

En efecte, és horrible – diu tranquil·lament el senyor Mas –. Em sembla que seguirem treballant junts un bon temps. No pensava en absolut que fos una bona idea, però volia saber què en pensaves tu. La idea que m'ha vingut al cap és la d'incloure a l'interior de la contraportada una fotografia de la model de cos sencer, vestida, sense que ensenyi ni un tirant de llenceria. Seria com una manera de presentar a l'encarregada de posar. Sense més explicacions. Només posant el seu nom, en Arial-12. Potser no hi posaria ni “Model: Senyoreta de Tal i de Tal”, només el nom “Tal de Tal”. El client ja entendrà que és la que ha posat per al catàleg.

De la fotografia, me n'encarrego jo?

Si et sembla bé la idea.

Em sembla bé, però no faria una foto de cos sencer. Només la cara.

Fins aquí? ‒ pregunta posant-se la mà a l'alçada del principi del bust, una mica més avall del coll.

Això ho decidiria jo sobre la marxa.

Doncs ara només cal que la Mònica també hi estigui d'acord ‒. Havia memoritzat molt de pressa el nom que li havien dit al presentar-se-la –. Ja sé que això altera les condicions que hi havia previstes, però crec que es podran entendre bé amb la Maria Tenes.

La Mònica està per dir que encara no té ni idea de quines són les condicions, que se li acaba de confirmar que es tracta d'un catàleg per professionals, que estava prevista una model anònima, que ara es planteja de fer-ho amb una model que dona el nom, i la imatge... De tota manera no necessita massa temps per decidir-se:

D'acord. Cap problema.

Doncs no cal dir res més – diu el senyor Mas aixecant-se.

La idea, naturalment, no la portava pensada abans d'entrar. Li ha vingut al cap, com una llambregada, després de veure el brevíssim espectacle que la Mònica i l'Iñaki havien ofert amb les últimes calcetes. No havia necessitat quedar-se per veure les següents, perquè ell és així de ràpid prenent decisions. La Maria Tenes i l'Iñaki, que ja se'l coneixen, han entès perfectament la velocitat en que havia pensat una cosa, n'havia proposada una altra per fer temps o per posar a prova l'Iñaki, l'havia acabat de polir intercanviant un parell de frases amb el fotògraf... i havia decidit. El que ja no entenien tan bé és perquè marxava tan de pressa. Qualsevol altre hauria estat d'espectador una estona abans de proposar la nova idea, i ara es quedaria també una bona estona per comprovar que s'estava fent una bona feina i que la idea havia estat bona. Però el senyor Mas s'excusa sense donar massa explicacions.

Ho tindrem llest pel dilluns, Iñaki?

Sí. Avui acabarem tota la sèrie. Si a la Mònica li va bé, demà me'n puc encarregar de la seva foto. I a la tarda ho començarem a treballar amb el maquetista.

Deixa'l sol al maquetista.

No se'l pot deixar sol al maquetista, perquè s'eternitza. A més, cal repassar l'ordre entre dos.

No heu anat seguint l'ordre? L'ordre el vaig decidir jo.

Sí, sí, senyor Mas. Hem anat seguint l'ordre – diu de seguida la Maria Tenes.

Vull dir l'ordre dels posats ‒ explica l'Iñaki. Cal alternar-los de la manera més adequada. Hem de jugar amb les variants que tenim de manera que vagin apareixent seguint una lògica pròpia.

Amb el factor sorpresa.

Amb el factor sorpresa a cada pàgina, naturalment.

Molt apressat tampoc no sembla estar-ho, el senyor Mas, perquè encara allarga una mica més la conversa. Després també té algunes paraules per la Lita. Paraules breus, però corteses, sobre la calor que fa en aquest despatx o alguna cosa així. Abans de que la Tenes obri li la porta, la Mònica i el Fabià s'acosten per tornar a donar-li la mà. El senyor Mas els dona una ferma encaixada, ara a l'una, ara a l'altre.

La sessió continua. No acabarà fins que no han fet l'última calceta.

Potser que anéssim a dinar, no? – diu llavors l'Iñaki com si no tingués importància això de dinar o de descansar després tantes hores d'haver estat treballant sense parar.

La Lita no està pensant en res més que en anar a prendre alguna cosa. És molt tard, però, per parlar de dinar:

Voleu dir que podrem dinar en algun lloc, a aquestes hores? ‒ els hi pregunta.

Sí. Aquí abaix hi ha un lloc que serveixen a qualsevol hora... i ho fan molt bé – diu l'Iñaki –. Oi, Fabià? I tu, Maria? T'apuntes, no?

Naturalment que m'hi apunto – respon ella, que està recollint.

Però abans de baixar al carrer van tots a un despatxet on hi ha una màquina de destruir papers i hi aboquen les safates amb totes les calcetes. A les dues noves els ve un ai al cor en veure esmicolar-se tot aquell munt de llenceria caríssima. La Mònica ja s'havia preguntat què en feien després amb tot aquell material. Si l'havien de llençar, podia demanar que li deixessin endur-se alguna peça? Ho feia també la Maria Tenes, d'endur-se alguna peça? Ara pensava que quina sort que no ho hagués preguntat i s'hagués tornat a posar les que portava de casa. Precisament havia estat el Fabià el que les havia trobat darrere del biombo quan ella no les trobava per cap banda. Ara entenia que tot allò que s'havia estat emprovant es tractava de secrets importantíssims del món de la moda, i que potser no sabia que havia estat participant en l'alternativa al tanga que es preveia per la temporada vinent.

També, abans d'anar a menjar, han hagut de passar pel pis de baix perquè la Mònica s'ha encaparrat en que s'havia de tornar la bata a la Josefina, la perruquera. La Maria Tenes ja li ha dit que demà se'n pot encarregar ella, perquè la Josefina ja fa estona que deu d'haver marxat, i que és millor que deixi la bata al despatx si no la vol dur amunt i avall tota l'estona. Però la Mònica no ho ha volgut deixar per la Maria Tenes. D'una manera o altra, amb la perruquera se n'ha quedat amb les ganes. Li ha posat el caramel a la boca però no l'ha pogut llepar. Si la perruqueria està tancada, molt millor. Així tindrà una excusa per tornar-hi demà... i demanar-li els preus per una neteja de pubis, o demanar-li la neteja de pubis directament, al preu que sigui. En fi, una excusa per seguir allà on s'havien quedat.

La perruqueria està tancada i baixen al carrer. Fa una tarda solejada, però l'airet suau serveix per refrescar les galtes sufocades de la Mònica.

 

 

 








 

2. Dinar de treball



Seien ells dos en una banda de la taula i elles, ben juntes, al davant. La Maria Tenes hagués pogut seure de cap de taula i estar més amples, però entre les taules i la barra l'espai era massa just i l'haguessin estat molestant els que passessin per anar al lavabo del fons. I a la Mònica, això de tornar a estar apretadeta entre les dues senyores li agradava: li recordava el que havia passat abans.

Encara que en el fons no era més que un snack-bar convencional, tenia certa aparença més refinada. Estovalles de roba que penjaven fins a  terra, vaixella de disseny, floretes naturals al racó d'arran de la paret. A aquella hora estava mig buit. Els qui ocupaven les taules berenaven o prenien una copa. Van demanar per fer un àpat complet i, tal com havia dit l'Iñaki, els van dir que no hi havia cap inconvenient i els van portar la carta amb els plats del dia. Els que ja es coneixien el local van aconsellar a les nou vingudes. La cambrereta, d'uns 24 o 25 anys, prenia nota. L'Iñaki va demanar cava. Mentre la noia es retirava, ell la va seguir amb la mirada, una mica de reüll però sense amagar-se'n del tot.

La Maite està anorèxica va dir.

Tampoc no et passis. Menja poc perquè estalvia ‒. La Maria Tenes, d'esquena a la cambrera que marxava, no es va haver de girar per mirar-la. Ja la coneixia prou.

En tot cas, no em serveix com a model va sentenciar l'Iñaki.

Agafeu-vos fort va dir la Tenes a les altres dues. La nostra deformació professional és absoluta. Només sabem parlar de calces i de culs.

Vosaltres sou noves en aquest rotllo, oi? va preguntar l'Iñaki.

La Mònica estudia art dramàtic, però també s'ha de guanyar la vida, i vol anar a fer un curset d'interpretació a Nova York... Alguna coseta s'ha d'anar fent mentrestant, no? ‒ va respondre la Lita volent fer-se la interessant.

Haurà de saber jugar amb la sensualitat que traspua. Caretes bufones n'hi ha totes les que vulguis. Cossos bufons encara més. Amb això no es va enlloc. Allò que importa és desprendre erotisme i això és un do que es té o que no es té.

Estic dient que volem, que la Mònica vol, estudiar art dramàtic. D'acord, es necessitarà expressar erotisme quan ho impliqui l'argument, però també hi ha molts altres sentiments que cal saber expressar dramàticament, suposo.

Per no voler quedar com una novella ho estava fent ben malament, però ell no en va fer cas. Ja ho sabia prou que eren unes novelles. En tot cas no va estar-se de deixar anar un dels seus discursos predilectes:

No, no, no. Tota expressió és eròtica. Expressar-se vol dir penetrar en l'ànim de l'espectador ‒. Va remarcar la paraula “penetrar” ‒. Hi ha alegria a seques, i això aquí es queda, i hi ha alegria eròtica que es comunica per sí sola. I hi ha tristesa eròtica, i ràbia eròtica. Hi ha silencis buits i hi ha silencis carregats. Hi ha crits que no diuen res, per més que cridin, i crits com cops de punys als morros. Tot el que porti eros penetra, encara que sigui per parlar de futbol o de política.

I si és per parlar de l'holocaust? O de la teoria de la relativitat? O del problema de l'aparcament?

Exactament igual. Tota comunicació és eròtica per sí mateixa. Sinó no seria comunicació

Bé... sí... ho entenc. El que passa és que tu utilitzes erotisme en un sentit molt ampli, i normalment erotisme és una paraula que relacionem amb el sexe.

És que hi està de relacionada amb el sexe. I jo quan parlo d'erotisme parlo de sexe.

La Mònica, sense deixar l'amanida, perquè ja havien portat els primers plats, va entrar en la conversa.

Així quan dius que traspuo erotisme no vols dir que sóc bona dramaturga sinó que voldries que tu i jo.... que tu... vaja! això! Vols dir això?

Tu sí que m'entens. Això no vol dir que t'hagi de lligar necessàriament. Hi ha moltes coses a fer a cada moment i fas el que pots quan pots.

Doncs jo faig sempre el que vull quan vull va dir ella. I era una manera de dir-li que a ella ja li estava bé d'anar a fer l'amor amb ell, i que no tenia la menor intenció de deixar de dir-ho amb tota la claredat del món.

Només quan s'és tant jove, com tu, es pot pensar que un fa el que vol. Amb els anys vas descobrint els condicionaments, les limitacions... uf! No et vull deixar anar un sermó de iaio carcamal. Esperarem a quan tinguis els divuit anys i puguem anar al llit plegats.

Ja tinc els divuit anys!

No diguis mentides que se't cauran les dents. Tu no tens encara els divuit anys.

Però els faig el mes que ve. I a més, semblo més gran. I de temperament també. Sóc una persona del tot adulta.

Com que dius mentides no sé ni si és veritat que fas els anys el mes que ve. Ni sé si el mes que ve ens tornarem a veure.

Així que després de cada sessió de fotografies va intervenir de nou la Lita et lligues a les models que passen dels divuit anys? Amb la tècnica d'explicar la transmissió de l'erotisme? Fent també comprovacions pràctiques de les teves idees sobre la comunicació? Mai no falla?...

No. Aquest és el Fabià, que mai no en deixa escapar ni una sense fer-se tan amics... “I perquè no sortim junts demà a la tarda?” ‒ va dir imitant-lo. ‒ Jo no sóc tan rutinari. No hi ha dues models amb les que tingui una relació igual. Perquè una relació eròtica ja la tinc sempre, mentre faig les fotos. Jo també haig de fer una paradeta per anar al lavabo abans de que cap mamà em munti un escàndol... i em facin fora de la feina.

Venen altres models amb les seves mamàs? es va interessar la Lita.

Poques vegades, però sí... I amb la tieta, i amb l'àvia.

I passa sovint que... que se'ls... que els passi el que li ha passat a la Mònica.

No ‒. Hi va haver un breu silenci mentre menjaven. Després l'Iñaki va afegir: Ha sigut la primera vegada que em passava... Però ja he dit que amb cada model la història és diferent. Jo sé que avui he fet una bona feina. Com que veig que aquí tothom parla molt clar, ho diré clar: he fet una feina magistral. Què immodest que sóc, no? Doncs, penseu el que vulgueu. La jornada que he gaudit aquest matí no me la treu ningú.

La jornada que has gaudit aquest matí ‒ va dir la Mònica ‒ ha estat tan gran que, quan ens heu deixat soles, has anat al lavabo per solucionar-te el problema.

Niki, sis plau ‒. La seva mare li va donar un cop de colze, i li va dirigir una mirada reprovatòria, perquè trobava que la nena s'havia passat.

La Maria Tenes, però, va esclatar a riure i gairebé s'ennuega amb la boca plena.

Ja ho sé que la joventut d'avui va llançada. Però crec que la Mònica bat tots els rècords.

No és veritat ‒ va protestar ella ‒. És ell el que ha començat. Va, i diu que ha estat pensant porcades mentre em feia les fotos i que després s'ho ha arreglat tot sol.

Això no ho he dit.

Però t'ho has arreglat, després, pel teu compte? Sí o no?

No contestaré si no és en presència del meu advocat.

Això vol dir que sí. Que ho has fet. I em sembla una porcada. Perquè t'excites amb mi i després t'ho fas tot sol.

Insisteixo en que això no ho he dit.

Doncs digues-ho.

D'acord. Fem un tracte. Estic disposat a dir la veritat. Sempre i quan totes les preguntes valguin i tots responguem la veritat.

Estic d'acord. Tothom està d'acord? ‒ la Mònica, la més petita del grup, semblava haver-se convertit en la que el capitanejava ‒. Tothom està d'acord. Així que ja pots dir la veritat.

És que jo també tinc algunes coses per preguntar.

Jo primera.

L'altre no ho tenia clar i es va dur la forquilla a la boca per fer temps.

D'acord. Tu preguntes primer i jo després ‒ va acabar acceptant la Mònica.

És que jo, per començar ja tinc dues preguntes.

Què ets pallissa! Au, pregunta, pallissa!

Quants anys tens exactament?

La Mònica es va treure el carnet d'identitat i li va ensenyar. Feia els anys el 24 de Maig, encara no faltava un mes.

Què més vol saber el senyor?

Si t'ho has fet tu sola, o tu i ta mare, o totes tres...

Ens ho hem fet totes tres, beneit! ‒ va intervenir tranquil·lament la Maria Tenes ‒. Encara que del tot del tot només hi ha arribat ella. Les altres dues hi hem participat activament però ens reservem per acabar-nos-ho quan trobem el millor moment.

Per acabar-vos-ho mútuament o cadascuna pel seu compte?

Sembla que només siguis tu el que té dret de preguntar ‒ interromp ara la Lita ‒. Encara no has contestat a la pregunta de la Nikki. Apa, digues: T'ha tocat fer-t'ho tot solet al lavabo?

Sí... és clar...

Havia arribat la cambrera amb els nous plats. Mentre enretiraven els buits i paraven els nous, l'Iñaki anava parlant amb veu prou alta i clara com perquè la cambrera ho sentís però no en pogués copsar el significat.

I ha estat molt bo. L'Andy Warhol deia que ningú li ho feia tan bé com s'ho feia ell. No hi estic d'acord, però és una idea que no es pot menysprear.

Però a mi em tocaria cobrar per drets d'imatge ‒ va dir la Mònica.

No he dit que hagi utilitzat la teva imatge.

T'hauràs fet la gran palla pensant amb ta tia o amb qui tu vulguis ‒ va protestar ella en un llenguatge més procaç aprofitant que la cambrera ja s'havia retirat ‒ però abans has confessat que t'has posat calent fent-me les fotos.

Sí.

O sigui que primer t'has posat calent aprofitant-te de mi i després t'has fet la palla tot solet. És una injustícia.

Tinc una proposta ‒ va dir ell canviant de to ‒. Ja ho he estat pensant abans. Però no sé si oferir-te una feina de model pot servir-te de compensació, perquè no puc pagar-te massa bé.

Els altres no van intervenir, de manera que es va anar explicant mentre menjava amb parsimònia.

És un projecte de sèrie fotogràfica que tinc al cap... necessito una parella jove que em faci de model... Tu m'aniries perfecte. Ho he estat pensant tot el matí.

I tens pensat ja el model masculí.

El Fabià. Ell ja ho sap.

El Fabià havia estat pràcticament callat tota l'estona. Només se l'havia sentit quan demanava més pa a la cambrera, però era evident que havia estat seguint la conversa com un més.

Oh, si! El Fabià... ‒ va dir la Tenes ‒. Segur que el Fabià és un model excel·lent.

La Tenes ho deia pensant en el seu rostre jove, d'una bellesa suau, i en els seus rínxols de color marró clar. A la Mònica també li havia caigut bé, des del primer moment, aquell jove ben plantat, i la idea de tenir-lo de parella en una sèrie fotogràfica no la deixava indiferent. Abans, quan l'Iñaki havia dit que s'ho muntava amb totes les models, ella havia pensat que ja començava a ser l'hora de que li fes aquella proposta de quedar per sortir.

Us puc pagar al preu de mercat d'un model professional i ja sé que això no és el que vol la Mònica, que vol ser actriu.

Però això és el que cobraré també pel treball d'avui amb les calcetes.

Al Fabià li és igual cremar-se la imatge com a model. No va per model, ell, ni per actor... segons m'ha dit. Però tu hauries de pensar molt bé allò que fas si no vols equivocar-te.

I treballar per tu, pot ser un mal camí?

Treballar per mi pot ser el teu millor camí. Però no està bé que sigui jo qui ho digui.

I si el Fabià no vol ser model ni actor, perquè has pensat amb ell? Ja saps si traspuarà tot allò de l'erotisme que explicaves abans?

Li vaig fer unes proves i no hi haurà problemes.

Alguna cosa no quedava clara. Que no hi hagués d'haver problemes no era cap raó. La raó era la bellesa del seu rostre, o la simpatia del seu somriure?. L'Iñaki va entendre que s'havia d'explicar millor i va afegir:

El Fabià té la titola més bonica de tot el planeta.

Les tres dones van tenir ganes de saber-ho tot d'una vegada: eren tots dos alguna cosa més que companys de professió? Quines proves havien fet? Va tornar a ser la Mònica la primera en prendre la paraula.

Ho havies d'haver dit des del principi que et referies a una sèrie eròtica. Per començar la meva carrera, no sé si m'interessa.

Tot el que jo faig és eròtic. Sí que ho he dit ja des del principi.

Sí, però ara estem passant a parlar d'erotisme explícit.

Tot el que jo faig és erotisme explícit, fins quan fotografio un paisatge o una natura morta. Igual com d'un primeríssim pla del cos en pots fer un paisatge, d'una fruita o d'un paisatge en fas uns volums que provoquen sensacions eròtiques. Però tot això és cosa meva. Necessito alguns ingredients per confeccionar els meus plats. Ingredients qui a mi em plaguin, com la seva titola i la teva mirada, o el teu maluc i la seva... i la seva... i la seva titola.

D'ell només sortirà la tita? ‒ va preguntar la Maria Tenes.

Posem que sí, però no dic res del que faré. Ho tinc al cap i no pot sortir en paraules, ha de sortir en imatges. Les paraules les deixo pels literats.

Pels poetes ‒. Ara va ser la Maria Tenes la que va agafar la iniciativa de la conversa.

És que no puc ser jo també un poeta amb les imatges?

Ah, és veritat. També es pot ser un poeta eròtic de la imatge. Recordo una fotografia amb tot de titoletes volant, amb ales de colors, com si fossin papallones ‒ va seguir la Tenes.

Aquesta és de Grossmeier. No està malament, però és una mica massa simple. La idea és bona però dóna per molt més. Ell es queda en un kitsch de principiants.

A mi m'agrada el kitsch.

Ja ho sé. A tu t'agrada el kitsch i encara més t'agraden les titoles. Per això t'agrada Grossmeier. Jo faig una altra cosa.

També m'agrada el que fas tu. Vaig veure la teva exposició i em va agradar molt.

I vas aprofitar per lligar amb el Jaume. Us vaig veure molt llançats... Encara val allò de que es poden fer totes les preguntes i que sempre s'ha de contestar la veritat?

Per mi sí.

Va esperar una mica abans de preguntar:

Ho vau anar a fer al lavabo, allà mateix, oi?

És clar! Les teves fotos exciten molt... i el pobre Jaume anava com una moto. No era qüestió d'esperar a arribar a casa, li vaig tenir de resoldre l'esverament que portava allà mateix mentre tu feies el paripé amb totes aquelles reprimides que t'envoltaven ‒. Després del que havien fet aquell matí ja no calia tenir manies amb el que es deia o es deixava de dir.

Qui anava més com una moto? El Jaume o tu?

Deixem-ho en un empat. Ens vam haver d'anar corrents al lavabo per solucionar-nos mútuament els nostres respectius problemes.

Això darrer ho va dir més als altres que a l'Iñaki, amb veu prou alta i ferma per deixar clar que ella s'apuntava, la primera, a dir sempre la veritat i anomenant les coses pel seu nom. Però encara no va gosar dir que havien anat al lavabo “a follar com unes bèsties”, que és el que realment havia passat i el que realment volia haver dit.

Però la culpa va ser teva, de les fotos ‒ li va dir en canvi a l'Iñaki, com excusant-se.

Tot això que dius m'agrada. M'estàs dient que les meves fotos funcionen.

Exacte. Comuniquen... impacten... tot allò que deies. I per part meva ja he dit que em van agradar força ‒. Finalment es va decidir a augmentar un altre punt la seva procacitat: ‒ Les teves fotos són molt bones i em posen calenta... i a mi m'agrada que em posin calenta.

Suposo que t'he de donar les gràcies pels teus elogis.

Suposo que sí... ‒ va di mentre es llepava els dits amb el que havia estat pelant un llagostí.

I que si et dono les gràcies de paraula no en tindràs prou.

Suposo que no... ‒ i se'l mira múrria.

Però em deixaràs acabar de dinar, no?

No sé, no sé...

Encara que només sigui per no fer un lleig als nostres companys de taula, crec que ens hauríem de reprimir fins després de dinar.

Reprimir, reprimir... ‒ li va dir llavors, atacant un altre llagostí ‒. Fa un parell d'hores que he pres la decisió definitiva de no tornar-me a reprimir res, mai més. Tens al teu davant una nova Maria Tenes Espinalt, la més radical enemiga de qualsevol forma de repressió.

I si de moment només et faig un petonet a la galta, per a les altres coses no et podràs esperar fins haver acabat?

Puc parlar sense embuts?

En això hem quedat, no? En dir les coses sense embuts.

Doncs que aquesta senyoreta d'aquí a la meva dreta, aquest matí ha tingut el gust d'escórre's no sé quantes vegades. I que vosaltres també us ho heu anat a fer al lavabo. Però la Lita i jo ens hem tingut de quedar en el paper d'espectadores. No dic que no m'hagi agradat força la pel·lícula. Us puc dir sincerament que m'ha agradat moltíssim. Però ara vaig com una moto i tinc unes ganes enormes de follar.

Ja s'havia destapat i havia dit la veritat i sense haver d'utilitzar cap mena d'eufemisme. El cas és que n'estava encantada de la Mònica, però tampoc no estava d'acord amb que semblés que només ella pogués ser tan lliberal. Una noieta acabada de sortir del niu. O potser ni això, perquè encara havia d'anar amunt i avall amb la marona. Doncs no. Les més grans havien de fer valdre que la seva liberalitat era igual de sòlida, o més sòlida encara, perquè venia reforçada per uns quants anys més d'experiència.

La Lita es va posar a aplaudir, ella pensava el mateix, mentre que la Mònica es va sentir culpable i se li va enganxar al costat mentre li demanava perdó amb veu compungida.

No va per tu, bonica ‒ li va fer la Tenes ‒. Va per aquests que parlen molt però no fan res.

Jo només volia deixar-te acabar els llagostins. Suposo que m'he equivocat. Però si als altres no els molesta, per mi no serà ‒. Va dir l'Iñaki eixugant-se els llavis i plegant el tovalló mentre començava el gest d'aixecar-se ‒. Però, pensant amb els altres, proposo de moment una folladeta ràpida aquí als lavabos. I una altra amb la senyora Lita, si també està interessada. Però això només s'ha d'interpretar com un entrant del que vindrà després, quan haurem acabat el dinar.

Bravo! bravo! ‒ ara va ser la Mònica la que va aplaudir imaginant l'orgia que s'estava preparant. Tots plegats, al mateix estudi on s'havia estat emprovant les calces, amb la famosa titola del Fabià, amb aquella senyora tan llençada... sa mare... l'Iñaki... jugant tots contra tots.

I doncs, vens?

Tranquil, tranquil ‒ va dir la Tenes que en cap moment havia deixat d'anar menjant ‒. Puc esperar perfectament. Ara ja he deixat anar el que volia dir. No m'he reprimit. He acomplert amb els meus bons propòsits de no reprimir-me. De manera que t'accepto el petonet com a avançada del que anirem a fer després al despatx.

La Maria Tenes li va parar la galta, però l'Iñaki no hi va estar d'acord.

Aquests acords es segellen amb un petó de boca.

Quina barra que tens! Posats a fer, perquè no me'l fas al cony? La boca la tinc ocupada amb els llagostins.

L'Iñaki va girar el cap. No semblava que hi hagués ningú que estigués mirant.

Si ve algú, aviseu ‒ va dir abans de ficar-se a sota de la taula, decidit a prendre's al peu de la lletra el que havia dit la Tenes.

Si ve algú ja li direm que no passa res ‒ li va dir ella mentre s'obria de cames ‒. Ja li explicarem que hem fet una juguesca i ara tu estàs pagant penyora.

Això ho va dir mentre seguia menjant els últims llagostins de la safata. Però de seguida va començar a respirar més fort, i més fort, i més fort... i en un moment es va escórrer. Amb un tros de llagostí a cada mà, amb els ulls mirant el buit i amb els llavis tensos reprimint un aaaaah que hagués estat escandalós si l'hagués sentit algú dels de l'altra banda de la sala.

Els altres no van tenir temps de reaccionar i, mentre l'Iñaki s'aixecava, a ella li va semblar que havia d'excusar-se.

Ho sento, nois. Anava tan calenta de feia estona que no he pogut aguantar més.

No quedava clar si s'excusava per haver fet aquell numeret o si era per haver-lo enllestit tan de pressa, com si fos un tràmit burocràtic.

Això m'ha agradat ‒ va la Mònica picant de mans ‒. M'ha agradat molt.

Els altres esperaven que s'expliqués una mica.

Sí. M'ha agradat perquè la mama sempre diu que jo em passo. Que faig coses que no hauria de fer pel què diran els altres. Però m'ha agradat veure que hi ha algú que fa coses que jo no sé si m'atreviria.

Perdona, maca ‒ va dir la Tenes ‒. La primera que s'ha atrevit avui, i em sembla molt bé, has sigut tu.

Jo? Si jo no he fet res. T'anava a ajudar, és veritat. Com tu m'has fet aquest matí. Però no m'has donat temps. Amb això no t'estic gaire amiga, perquè no m'has permès tornar-te el favor d'aquest matí.

Tu mateixa ho estàs dient. Has sigut tu la que has començat, abans, a l'estudi.

Exacte. Ha estat a l'estudi que m'he escorregut jo. En una habitació privada en la que només estàvem dones soles. No com tu, que ho has fet davant de dos homes i en un lloc públic.

Nikki, sisplau... ‒ va intervenir sa mare que començava a témer un enfrontament desagradable.

Em permeto recordar-te que la primera vegada que t'ha vingut un... dallonses... ha estat també davant d'aquests dos homes.

Perquè me l'han provocat ells. L'un endollant-me aquell cony de focus pel darrera i l'altra fent-me pessigolletes amb el dit, ben arran del foradet.

Vaja! Ara resulta que els que ens hem passat hem sigut nosaltres ‒ diu l'Iñaki.

Naturalment, encara que no estigui gens enfadada.

Saps què penso, Mònica?

Què penses... Iñaki?

Que ets la cosa més extraordinària que he conegut a la vida. Encara ets una nena i parles de sexe i d'orgasmes com si no haguessis parat des de que vas néixer. Pots parlar del foradet com qui parla del turmell o del puny de la camisa.

Ah, no! No parlo igual del foradet i del puny de la camisa ‒. Va fer una pausa i després va afegir en veu més baixa ‒. Parlar del foradet és més divertit, naturalment.

Ha, ha, ha! ‒ l'Iñaki es va posar a riure. Als altres també se'ls va enganxar el riure.

I ara, de què rieu?

Coincideixo amb el que ha dit l'Iñaki ‒ va dir la Tenes ‒. Ets la noia més llançada que hagi conegut mai. Ets capaç de dir coses que els grans mai no diem. I de fer-les. Ets realment extraordinària!

Ell no ha dit que sigui una noia extraordinària sinó una cosa extraordinària. M'ho he apuntat. Pot ser un signe de misogínia.

Aquestes paraules les apreneu ja a l'escola? Misogínia? Ja saps què significa “misogínia”?

Naturalment.

I “andropausa”?

És l'etapa sexual en la que tu ja deus d'haver entrat i per això et comportes d'una forma equívoca en matèria de sexe.

I “heurística”?

No. Aquesta no la sé. Què vol dir?

Deixem-ho estar. Només volia saber fins on arribava la riquesa de vocabulari de la joventut d'ara.

I a quina conclusió has arribat?

A que no sé perquè parlen de fracàs escolar, i a que no sé perquè parles del meu equívoc comportament sexual si no el coneixes.

Fa un moment has parlat de que mai no ho faries amb mi, després has parlat de la titola del Fabià com si fos la cosa més sublim del món, després m'has dit “cosa”... Vas deixant moltes pistes mentre parles.

Demano disculpes per haver-te dit “cosa”.

I si no te les accepto?

Digues quina és la penitència que he de complir ‒ va dir-li reservant-se d'especificar que no pensava fer cap altre treballet a sota de la taula.

No sé, no sé... De moment m'ho apunto i ho deixo per demà. Potser demà m'anirà bé això de que me'n deguis una.

Estic segur de que demà no tindràs cap motiu de queixa. Quan estic per feina només estic per feina. I demà ens haurem de concentrar en la feina.

Deixem la feina de demà per demà. Jo crec que ara allò que importa és acabar la feina d'avui ‒. Els altres no sabien a quina feina es referia i ho anaven a preguntar, però la cambrera els va interrompre per recollir els plats i preguntar què prendrien de postres.

Tots van coincidir en passar dels postres i van demanar cafès. Quan l'Iñaki va demanar també una copa de conyac, tots els altres van demanar una copa. Ginebra per la Lita i whisky pels altres tres. Quan la noia es retirava amb els plats bruts, van preguntar per fi a la Mònica a quina feina es referia, perquè per un moment pensaven que potser no havia entès que la sessió fotogràfica de les calces ja l'havien acabada. Però no era a aquesta feina a la que s'havia referit.

Doncs falta que el Fabià obri la boca i falta que ma mare pugi a l'estudi en igualtat de condicions que tots els altres.

Què vols dir? ‒ va preguntar l'Iñaki encara que la Lita ja ho havia entès i feia senyals a la seva filla perquè no seguís.

Vull dir que estic segura que el Fabià avui ja ha fet servir la seva titola per alguna cosa més que per fer pipí, i que per tant tots arribarem a l'estudi amb alguna escorregudeta prèvia menys la meva mare.

La Tenes va trobar que era curiós que la Mònica parlés d'”escorregudetes” per referir-se als seus explosius orgasmes d'aquell matí. Però ella seguia parlant:

En canvi, la mama, pobre, encara no ha tingut l'oportunitat.

La Lita seguia fent el gest de voler tallar-la. Pensava que l'orgia que s'estava anunciant amb aquella gent tan oberta, tan lliberal, prometia ser una experiència magnífica. Però l'Iñaki i la Maria Tenes van trobar d'allò més assenyat el que estava dient la Mònica. Portaven els cafès i les copes, i a l'Iñaki li va agradar la idea de que podria veure escorre's a la Lita, mentre ell prenia tranquil·lament el seu conyac, mentre algú li feia el mateix treballet que ell li havia fet a la Tenes .

Perfectament, anem per feina perquè són dues les coses que s'han de solucionar ‒ va dir la Tenes ‒. Comencem per fer obrir la boca al Fabià. La Mònica acaba de deixar anar una suposició sobre el que has fet tu a l'estona del descans d'aquest matí. Què tens de dir al respecte?

Que sí.

Realment no parla gaire, aquest noi ‒ va dir ella. ‒ Apa, explica-ho millor. Explica els detalls.

Doncs quan ha arribat aquell moment que hem fet la pausa, com que hem quedat que seria una pausa llarga, he anat a la Miralles, al seu despatx de direcció, i ho hem fet.

Bufa! No saps explicar-te una mica més? Ho heu fet allà, drets?

No. Ella té també unes butaques de cuir per les visites.

I ella s'hi ha estirat?

No. Jo m'hi he assegut i ella se m'ha assegut al damunt.

Li has fet pel darrere?

No. Ho hem fet de cara.

S'ha despullat la senyora Miralles?

Només s'ha tret la faldilla.

I les calces.

I les calces, és clar.

I heu tancat la porta, primer?

Sí, és clar.

I ningú no ha trucat?

Si. Però no hem fet cas.

I ja ho havíeu fet abans tu i la Miralles?

Pensava que ja ho sabia tothom que hem sortit junts vàries vegades, amb la Lolita. Si no, no ho hagués explicat per no comprometre-la... Pensava que ja ho sabíeu... Sisplau, millor no expliqueu a ningú això d'aquest matí. Jo em pensava que no estava explicant cap secret, i ara resulta que potser he ficat la pota.

Tranquil, home. Això queda només entre nosaltres. Tampoc no explicaràs tu a ningú el que he fet jo abans, oi? Pots seguir explicant els detalls, es tractava de que fessis servir una mica la boca... que has estat callat tota l'estona.

Què vols que t'expliqui?

A mi no. A tots. Explica una mica com ha anat. Si us ho heu passat força bé...

Ah sí. Molt bé. Ella també n'estava morta de ganes. Jo m'he assegut a la butaca. Ella s'ha assegut a cavall damunt de les meves cames... i ho hem fet.

La veritat és que el Fabià no semblava que fos un bon explicador d'històries. No hi havia res a fer. De manera que la Maria Tenes va haver d'abandonar la idea de sentir com feia l'amor la senyora directora de personal.

Fatal, noi. Jo crec que no es pot considerar que hagis fet servir la boca suficientment. Suposo que si no la saps fer servir per explicar-nos les teves experiències matutines ho hauràs de compensar fent-la servir d'alguna altra manera. T'imagines la manera, no?

Ell ja ho havia pensat des d'un principi, quan la Mònica havia dit que la seva mare no havia tingut cap orgasme aquell matí i que ell no havia fet servir la boca.

Si a ella li sembla bé... ‒ va dir amb educació.

Per dir que li semblava perfectament, la Lita li va deixar al davant, al costat de la copa de conyac, una tanga de puntes de color vermell. Se l'havia anat traient mentre els altres dos parlaven. A la Mònica li va semblar que la seva mare s'havia comportat amb un aplom de categoria, mentre que l'Iñaki no va poder entendre com s'havia pogut treure les calces amb tanta discreció.

Fins ara la Lita havia estat la més discreta de tots, però com veia que allò ja era com el pica-pica previ de l'orgia, i que per tant ja tot estava permès, va tenir clar que valia la pena deixar-se de manies i gaudir plenament del que aquell noiet tan bufó li fes per allà avall, entre les cames. Les tenia ben separades.

Quan vulguis ‒ li va dir al Fabià mirant-lo als ulls intensament.

Però com que el Fabià acabava de fer un bon glop al vas de whisky i ara ella ja només pensava de passar-s'ho tan bé com fos possible, encara li va dir.

No, sisplau. Primer t'hauries de netejar la boca amb aigua... que si no, pica.

El Fabià va beure un parell de glops d'aigua abans de ficar-se a sota de la taula.

La Lita tenia els colzes clavats a cada banda del plat i la barbeta sobre les dues mans amb els punys tancats. Mirava endavant, d'on el Fabià havia desaparegut, però fent com si encara hi fos i ella l'estigués mirant de fit als ulls. No el podia veure però sí que ja estava sentint com li feia uns primers petonets pel voltant de la tavella. Els ulls se li van posar brillants i als llavis se li va marcar un somriure satisfet. Quan va notar que la llengua d'ell començava a avançar per dintre dels llavis del seu sexe, el somriure se li va convertir en una rialla declarada. La Mònica, al seu costat, primer havia dubtat entre si passar-li el braç per damunt de les espatlles, si agafar-la del braç, si dir-li alguna cosa com havia fet la Tenes amb ella i li havia agradat tant... però de seguida havia entès que la seva mare preferia que no la destorbés, que preferia fer-s'ho sola. Bé, sola no, naturalment.

Ara les pessigolles que sentia eren fortíssimes i se li escapava un riure incontenible. Es tapava la boca amb les dues mans i els primers sacsejos del plaer se li barrejaven amb els del riure. No tenint al Fabià al davant, la mirada havia acabat clavant-se en la de l'Iñaki. Ell tenia la copa a la mà, i de tant en tant se la portava als llavis sense retirar la vista. Ella, seguint mirant-lo als ulls, barrejava aquella comunicació visual amb el gust de sentir aquella llengua remenant-li els baixos. I mentre, la Tenes i la Mònica ja tornaven a posar-se calentes. Però els semblava que ara només tocava a la Lita, que a elles els tocava de saber-se captenir quedant només d'espectadores, per aplaudir al final.

Va trigar una estoneta d'arribar-hi, el final. No massa, no fos que els altres se n'atipessin, però sí el necessari per descobrir que el Fabià era un geni per fer felices les senyores. Quan la seva llengua li omplia tot el forat i li feia unes llepades rapidíssimes, ella sense deixar el seu somriure de satisfacció i, sense deixar tampoc de clavar la mirada en els ulls de l'Iñaki, va deixar-se anar en un orgasme molt, molt llarg.

El Fabià va tornar al seu lloc i la Lita es va fer endavant per fer-li un petó.

Moltes gràcies. Ho has fet molt bé.

I la Mònica i la Tenes, sense saber ben bé perquè, també s'havien fet un petonet als llavis i havien intercanviat un somriure.

L'Iñaki, sense preocupar-li que en aquell moment passava un home pel passadís, que devia anar cap al lavabo, tenia les calces vermelles a les mans, els hi anava donant voltes i semblava com si rumiés alguna cosa.

I... quan ha sigut que te l'has tretes?

Quan ha dit que estava preparat per fer-m'ho.

Però, com te l'has tret? Jo no he vist res.

No costa res fer-ho amb una mica de dissimul.

Però la Tenes no se les ha tretes. El que passa és que crec que vosaltres dues ‒ es referia a mare i filla ‒ teniu com una facilitat innata per treure-us i posar-vos les calces com qui respira, com qui no fa res.

No. Treure-te-les és més fàcil que posar-te-les ‒ va dir la Tenes ‒. No, no ho dic en cap segon sentit. Em refereixo a que són més simples, i fàcils de dissimular, els gestos que has de fer per treure-te-les que no pas els que has de fer per posar-te-les.

Però tu abans no te les has tretes. M'he tingut d'espavilar fent-ho per un costat ‒. Potser estava mirant de justificar que la seva labor no hagués estat tan celebrada com la del Fabià.

Per un costat també es fa molt bé, i tu m'ho has fet molt i molt bé. Pots estar tranquil. Però torno a repetir que jo abans anava com una moto i no podia aguantar gaire.

Però no t'haguessis pogut treure les calces tan finament com ho ha fet la Lita.

Ah, no? Què t'hi jugues?

No és que m'hi vulgui jugar res. Simplement és que no ho crec.

Encara no havia acabat la darrera frase que la Maria Tenes li agafava la mà, i li posava... les seves calces. La veritat és que sí, que feia un moment havia vist que ella feia uns gestos com de gratar-se la ronyonada, o la cuixa... Però mai no hagués pensat el que realment estava fent.

Realment increïble. Tu també ho saps fer això, Mònica?

Jo crec que sí. Però anant amb pantalons és molt més difícil.

Naturalment. No vull dir amb pantalons. Vull dir si anessis amb faldilles.

Anant amb faldilles és facilíssim. Anant amb pantalons costa una mica més, però te'n puc fer una demostració.

Perfecte, em falten les teves per acabar la col·lecció ‒ va dir mirant-se les dues calces que tenia a les mans.

Però la Tenes no hi estava del tot d'acord.

Això no si val. Tu mantens el posat de que ets el més estret de tots. I segurament ho ets. Però el cas és ja has aconseguit que la Lita i jo et donéssim l'espectacle d'una escorreguda en viu, sense pagar res, i que ens estiguem sense calces, amb el conillet a l'aire. I ara, sense pagar tampoc res, és clar, vols treure-li les calces a la Mònica. Després, què? Voldràs també que se t'escorri en públic, i de franc?

D'acord, ja callo, ja callo... encara que no sé perquè dius que allò que has fet abans ha estat per culpa meva. Has sigut tu la que ha dit que anaves calenta.

I anava calenta perquè tu em provocaves. I ara també has sigut tu el que m'ha fet picar quan has donat per suposat que no em podia treure les calces amb tanta habilitat com la Lita.

Però jo no li he dit pas, a la Lita, que se les tragués.

Mira, no m'emboliquis. La Mònica es traurà les calces si tu ens pagues penyora ‒. No ho havia parlat amb les altres dues, però ara ho plantejava com un front comú de les dones contra els homes.

Quina penyora?

Això ja ens ho pensarem nosaltres quan arribi el moment, oi noies?

Acceptaré pagar penyora si el que hagi de fer no atempta contra els meus principis.

En aquell moment, la Mònica va interrompre:

És el senyor Mas aquell que acaba d'entrar?

Els altres van mirar cap a l'entrada. L'Iñaki va girar el cap. I immediatament la Mònica ja tenia pantalons i calces fins a mitja cuixa. Després, mentre seguien la conversa, sa mare la va ajudar a baixar-los fins a terra i a tornar a posar-se els camals dels pantalons dissimuladament.

No era el senyor Mas, és clar, li van dir. La Maria Tenes va tornar a reprendre el tema.

Què t'empatolles amb els principis! Ja t'estàs buscant una excusa per no haver de pagar penyora.

Pagaré penyora si això és el que voleu. Cap problema. Però ja he dit abans que hi ha coses que no estic disposat a fer.

Com què?

Com anar-me al llit amb la Mònica, per exemple. Crec que la llei de protecció als menors és correcta i jo la penso complir.

Hummmm! D'acord, no? ‒ els va preguntar a les altres‒. No el farem fer res que atempti als seus principis.

D'acord, d'acord ‒ van dir elles.

Hi va haver un moment de silenci. Després va parlar la Mònica.

Iñaki, què no m'havies de demanar res?

Ja ho saps, no?

No, no ho sé. Si no m'ho demanes ben demanat no sé què vols que faci.

Vull que demostris les teves habilitats per treure't les calces i vull que ho facis de la manera més discreta possible, tot i que ja sé que vas amb texans.

I a més a més, vols les meves calces brutes per a la teva col·lecció de pervertit.

Sí.

Què has dit?

Que soc un pervertit i que col·lecciono calces usades, i que vull que em regalis les teves.

La Mònica seia ben dreta i se'l mirava fixament. Sota de la taula, encara tenia els pantalons a mig genoll, i les calcetes sobre les cames nues, on se les havia deixades la Lita. Parsimoniosament, va baixar les mans sota la taula i va fer un gest com d'estar descordant-se el botó de la cintura dels texans. Després va fer un petit gest d'oscil·lació cap a una banda i una altra, però sense aixecar, gens ni mica, el culet del seient. Llavors va treure les mans de sota de la taula i li va donar les calcetes a l'Iñaki.

Tingui, senyor pervertit, les meves calcetes per a la seva col·lecció.

No facis trampes. Havíem quedat que et trauries les que portes posades.

No en porto cap de posades, ara. Me les he tretes, com vostè m'ha dit, senyor pervertit ‒ ara fa una veueta de nena submisa.

No, aquestes són unes altres que et deus d'haver tret de la bossa.

Aquestes són les que portava posades. Si se les posa els morros notarà l'oloreta. Encara deuen d'estar calentetes.

Ho vull veure.

El què, vol veure?

Vull veure que vas sense calces.

Ui! El senyor pervertit em vol veure el conyet, mama. Diu que no es creu que m'hagi tret les calces i em vol veure el conyet. Es veu que no me l'ha vist prou aquest matí i el vol tornar a veure.

És clar que el vull veure. No penso pagar cap penyora si m'heu fet trampes.

Què faig, mama?

Em sembla que no et quedarà més remei que ensenyar-li.

Que ensenyar-li què?

El conyet, Nikki. Què no veus que si no no s'ho vol creure.

D'acord, d'acord.

Llavors va tornar a fer el gest de descordar-se els pantalons. Després va aixecar el culet i va fer el gest d'abaixar-se'ls, encara que en realitat el que feia era pujar-se'ls fins a prop dels engonals, perquè els tenia gairebé als genolls. Finalment, es va posar dreta amb tot el seu esplendorós parrús ben a la vista.

Està servit, senyor pervertit?

Ell no s'ho podia creure i es va incorporar per veure si hi havia algunes altres calces amagades dintre dels pantalons. Ella se'ls va ensenyar ben ensenyats. Res per aquí, res per allà. Però ell seguia sense creure-s'ho.

Com és que no portes calces.

Perquè me les he tretes. Són aquestes que té a la mà. Són les mateixes que portava des de casa. Vostè les té d'haver vist, abans.

Jo no puc recordar quines calces eren les teves i quines no.

Ui! Si el senyor Mas el sentia dir això, el despatxaria. Com pot dir que no distingeix un model del senyor Mas d'un altre comprat a un tot-a-cent? A més a més, el Fabià pot confirmar-li que són les que m'he posades al marxar. Ell ho ha vist.

Amb el testimoni del Fabià i amb l'evidència de que la Mònica anava sense calces, l'Iñaki no podia seguir insistint. Encara no ho tenia del tot clar, però va haver de callar. Una mica empipat es va ficar les tres calcetes a la butxaca.

I ara, què dieu que he de fer?

Les tres dones es van posar a parlar entre elles en veu baixa. Però només va ser un moment. De seguida, la Maria Tenes va prendre la paraula.

Volem veure com li fas un petó al Fabià.

Ell no s'ho va pensar dues vegades. Es va girar cap al Fabià i, posant una boqueta de pinyó, li va fer un sorollós “muà” als llavis sense donar a l'altre cap temps per reaccionar.

No, no. Volem dir un petó de veritat. A la boca... ple de passió...

Ja l'he fet a la boca. I la passió que hi hagi posat com vols que la mesurem.

Doncs diguem que ha de ser un petó que duri deu minuts, amb llengua... i ben abraçats.

Com voleu que fem això aquí? Primer, que no sabríem fer-ho, i després, que potser ens despatxarien per immoralitat pública.

Però tu no estàs d'acord amb que sigui una immoralitat pública. Si fóssiu una parella heterosexual bé s'admetria que us petonegéssiu una mica. Doncs igual s'ha d'admetre en una parella gai. O no hi estàs d'acord?

És clar que estic d'acord a que les parelles gais tenen els mateixos drets que les altres, però per fer-ho amb passió s'ha de ser del gremi.

No havíem quedat que sí que éreu del gremi?

Però, d'on ho heu tret això de que som del gremi?

Del que deies abans. De la seva titola... i de les proves que havíeu estat fent.

Proves fotogràfiques i res més. A mi els homes em poden agradar en termes estètics, però no per anar-m'hi al llit amb ells.

Així que no heu anat mai al llit junts?

Jo no he anat mai al llit amb cap home. Pel que fa al Fabià, que ho digui ell.

Ni li has donat mai un petó a la boca, a cap home?

Ni a la boca ni enlloc. El petó que l'he donat al Fabià és el primer petó que li faig a un home, en tota la meva vida.

I tu, Fabià, tampoc no te n'has anat al llit amb algun home.

Exacte. Jo tampoc no son gai. Però no em fa vergonya reconèixer que me n'he anat al llit amb un altre home un parell o tres de vegades.

Veus, Iñaki? El Fabià ho reconeix.

És que jo també ho reconeixeria si ho hagués fet, però és que a mi mai no m'han interessat els homes sexualment.

Abans hem quedat de dir tota la veritat.

I estic dient tota la veritat. És ell el que acaba de dir només una mitja veritat... suposo.

I ara, perquè dius això, ‒ va protestar el Fabià.

Perquè si són poques vegades és recorda exactament el nombre de vegades. No es pot dir “dues o tres”, perquè serien “dues” o serien “tres”. Deixem-ho en que s'ho ha muntat amb un altre home “algunes” vegades. No és veritat, Fabià?

Sí, és veritat. He sortit amb amics algunes vegades.

I heu fet de tot? ‒ li va preguntar la Tenes.

Sí, clar. Jo no em considero gai, però ho he fet amb homes moltes vegades.

En què quedem, Fabià? ‒ va exclamar l'Iñaki. ‒ Dos o tres vegades, o algunes vegades, o moltes vegades?

Jo diria que... ‒ s'està una estona pensant. ‒ Jo diria que quatre vegades.

Quatre vegades? ‒ va dir l'Iñaki. ‒ Sí, tens raó, amb la marxa que et portes amb les dones, quatre homes en el teu haver no permeten fer-te passar ni per bisexual. Benvingut al club dels masclistes irredimibles.

Però ell sí que sap petonejar un altre home...

Li celebro que hagi tingut el plaer.

...I per tant te'n pot ensenyar a tu.

Però és que jo no en vull aprendre.

No es tracta de que vulguis o no vulguis. Es tracta de que tu encara ens deus una penyora i nosaltres us volem veure morrejar, a tu i al Fabià ‒ seguia la Maria Tenes, impertorbable ‒. Als homes us agrada molt veure'ns a les dones fent marranades. És el hit porno per excel·lència per als homes: “Ardents lesbianes rebolcant-se en una nit d'amor”. Doncs, ves per on, a les dones també ens exciten els gais. No demano que us doneu pel cul, perquè sé que et negaries en rodó. Però un petonet no tens dret a negar-nos-el. Nosaltres tres t'hem acceptat d'anar sense calces només perquè tu has volgut. I a més a més, el que estem demanant no podràs dir que vagi contra els teus principis. Ni que parléssim de que et deixessis donar pel cul podries dir que va contra els teus principis. O sí que va contra els teus principis? Potser estàs contra l'homosexualitat?

Ja saps que soc absolutament lliberal pel que respecte a les preferències sexuals.

Doncs ja saps el que et toca.

Però deu minuts no els aguantaria ni amb la Nicole Kidman. M'acabaria avorrint.

Ah, si? I amb la Cuccinotta tampoc no els aguantaries?

Amb la Cuccinotta, sí, és clar. Però el Fabià no és la Cuccinotta. Però perquè vegis que col·laboro, ens farem un petó que duri tot un minut.

Ah, no!

Dos.

Deixem-ho en quatre. Jo cronometro. Si acabes abans de que t'avisi, hauràs de tornar a començar.

Al Fabià ningú no li va demanar l'opinió. Es donava per suposat que ell no devia tenir cap inconvenient. I no en tenia, perquè quan l'Iñaki començava a fer-li el petó li va passar el braç per les espatlles.

Aquest va tancar els ulls. De seguida el Fabià li va omplir la boca amb la llengua. S'hi va estar passejant-la per tots els racons, elles podien veure com es marcava a les galtes de l'Iñaki. Aquest, no solament es deixava fer sinó que responia amb la seva llengua saludant l'arribada de la del Fabià. No semblava gens cohibit. Després va ser ell el que va ficar llengua a la boca de l'altre, i també va estar una bona estona burxant per tot l'interior. Quan ja portaven una bona estona, van relaxar-se una mica, sense tancar la boca ni separar els llavis.

Minut i mig ‒ els va avisar la Tenes.

Una mica després, encara va afegir:

Ara que ja t'has llençat, ja pots obrir els ulls. No et faci por veure que t'estàs fent un petó amb un altre home. Mira-li als ulls. És el Fabià, no et faci por... No mossega.

Ell li va acceptar d'obrir els ulls i mirar als ulls del Fabià.

I també podeu fer sorolls de xupa-xupa, no ve ningú... podeu estar tranquils.

No venia ningú. Ara al local només quedava una altra taula amb una parella i quedaven bastant allunyats. I sí, van accedir a la idea de la Tenes i es van fer uns quants muac-muacs ben sorollosos.

Tres minuts i mig. Aprofiteu... que això s'acaba.

Quan es va acabar, l'Iñaki estava bastant congestionat i tots dos tenien ben vermell tot el voltant dels llavis.

Què, t'ha agradat? Què ens pots explicar... però has de ser del tot sincer... què ens pots explicar de la teva primera experiència?

Que m'ha confirmat el que ja sabia.

...

Que allò que excita és la idea, no el mecanisme físic. I a mi la idea d'estar-me petonejant amb el Fabià no em fa entrar en calor, la veritat. M'excitava més de pensar que vosaltres us podíeu estar posant calentes que no pas el que estigués fent amb el Fabià. I això que he complert bé, no?

Sí, sí. Cap queixa. Semblava que t'ho estiguessis passant molt bé. Jo crec que sí que t'ho passaves molt bé.

Però necessitava pensar que tu t'ho estaves passant bé. No has vist que he fet tot el que em demanaves?

Sí, sí. Ho has fet tot perfectament.

És que jo soc sempre molt servicial amb els desitjos de les senyores. Segur que he aconseguit posar-te encara més calenta del que estaves.

És clar! ¿No et posaria calent que ara jo i la Mònica et muntéssim el mateix numeret que el que ens heu fet, tu i el Fabià? No et puc dir que hagi remullat les calces, com la Mònica, perquè les tens tu.

I la Mònica?

Tampoc no porto calces, però si vols et torno a ensenyar la figueta, la tinc com un flam. Fèieu tan bonic, els dos abraçadets donant-vos llengua.

El més excitant era que en qualsevol moment podia passar algú. Algú que anés cap al lavabo ‒ va afegir la Lita.

Però no dèieu res. Ni la Tenes, que mai no para de parlar. No sabíem si ho estàvem fent bé.

Ho fèieu tan bé que ens heu deixat parades ‒ va continuar la Lita ‒ i preferíem estar mirant que no pas trencar l'encant. Jo crec que no pots dir que no t'hagi agradat la sensació física del petó. Tant si te'l proporciona un home com una dona, el contacte físic, l'excitació física, és un fet objectiu.

Però quan saps que la mà que t'acarona la titola és de la Pepeta, la titola s'infla, i quan saps que és la mà és d'un barbut fastigós, es desinfla.

Però si no arribes a saber de qui és la mà, la titola s'infla si te la toquen ben tocada, no importa qui sigui. Amb els ulls tapats només pots distingir si t'ho saben fer bé o malament, i si t'ho fan bé t'ho passes bé i ja està. Qualsevol altra cosa és voler trobar els tres peus al gat.

Tu estàs separada? ‒ li va preguntar l'Iñaki.

Si.

I amb el teu ex us porteu bon rotllo o esteu d'ungles?

No ens portem gens de bon rotllo. Prefereixo no pensar en ell.

I per més bé que t'ho fes ell, preferiries que t'ho fes un altre encara que fos molt més inexpert. Amb ell, no acabaries d'estar bé.

Si m'ho fes ell, disfressat, i jo no el reconegués... o m'haguessin tapat els ulls... suposo que m'ho podria passar pipa. De fer l'amor sí que en sabia prou. Però després el mataria.

Sé un joc ‒ va tallar el Fabià que trobava la discussió massa ridícula.

Els altres van esperar que s'expliqués.

A un li tapen els ulls i els altres li fan una mamada, i ell ha d'endevinar qui és el que ho està fent.

Això pot demostrar el que jo dic . va dir la Lita -.  Que si et fem una mamada totes tres, l'una darrera l'altra, a tu et podrà agradar més el que et fa l'una o el que et fa l'altra, però amb els ulls tapats no sabràs qui és qui.

O sí. Tu, Lita, tens les ungles més llargues que les altres i això es nota. I la Maria té els cabells més curts... i també ho notaria.

Però nosaltres serem prou hàbils per enredar-te ‒. Quan la Maria Tenes deia això ja anava quedant clar que quan pugessin a l'estudi ho provarien ‒. T'enredarem tan bé que no distingiràs ni quan sigui l'Iñaki el que te la mama.

Ei, que jo ja he pagat la meva penyora.

No, no, ‒ va dir la Maria Tenes ‒. Tu també has d'intervenir, i si et negues et farem fora i t'ho hauràs de tornar a fer solet al vàter.

La veritat és que s'ho estava passant d'allò més bé amb aquella colla tan eixelebrada i estava del tot disposat a llepar-se-la al seu company de feina. Ja estava pensant en com s'ho faria perquè no li notés que era un home. Notaria els seus cabells molt més escassos que els d'elles? O les galtes més rasposes de no haver-se afaitat des del matí? Li semblava que ja podien començar allà mateix, com ell ho havia fet abans. Però va ser la Mònica la primera que ho va proposar:

Perquè no ho fem aquí? Allà estarem més còmodes, però aquí a mi m'excita més. Fem-ho a votacions. Que aixequin la mà els que vulguin esperar a fer-ho després amb més tranquil·litat ‒. Ningú no la va aixecar. ‒ Que aixequin la mà els que votin per fer-ho aquí ‒. Tots la van aixecar.

Mentre tapaven els ulls del Fabià amb un fulard de la Lita, anaven organitzant el que farien. Cadascú estaria un minut sota la taula mamant-li la titola i en acabar cada sessió ell havia de endevinar qui havia sigut. Però no es podia escórrer en cap de les quatre sessions, ni en l'última, perquè això seria donar avantatges a l'últim per a que es lluís millor. Si s'estava a punt d'escórrer havia d'avisar, perquè l'altre parés. Si després es volia escórrer ja li farien el favor.

I també mentre deien tot això la Lita li havia passat el seu perfum a l'Iñaki, i la Mònica es treia una gorra de la bossa i se la posava, mirant que tots els cabells li quedessin ben amagats. La Maria Tenes havia anat cap a la barra a demanar una segona ronda de copes i cafès. A l'hora de començar, però, la Tenes no tornava. El Fabià, amb els ulls tapats, es queixava de que no sabia a què estaven esperant.

Tu espera que ens acabem de decidir els torns i ves posant dreta la titola ‒ li va dir la Mònica.

Em pensava que d'això te n'encarregaries tu.

Finalment va tornar la Maria Tenes i va seure al seu lloc.

Ja podem començar. Ja ho portaran.

Encara van deixar passar un altre moment, tots callats, i després va ser l'Iñaki, com havien decidit per signes, el primer a passar sota la taula.

Peró un moment després la Mònica es va tornar a treure la gorra i també va anar sota la taula. Va veure que el Fabià s'havia tret un camal dels pantalons i els havia deixat arrugats a l'altre cama, arran de la paret, i que l'Iñaki estava segut a terra amb les cames creuades, amb l'aparell del Fabià ben endins de la boca mentre li feia pessigolles als testicles. Era tan bonic com havia dit, aquell flabiol? La Mònica no el va poder veure bé, perquè l'Iñaki no se l'acabava de treure de la boca encara que la fes anar amunt i avall. El que va fer la Mònica va ser passejar els seus cabells per la cama nua del Fabià.

En aquell moment arribava la cambrera amb una safata amb dos cafès, un conyac, una ginebra i tres whiskys. El Fabià estava amb els ulls embenats i un somriure de satisfacció, l'Iñaki havia desaparegut, i era molt clar que la joveneta nova estava sota la taula, perquè es veia com es bellugava el caient de les estovalles. La cambrera, però, no va fer cap comentari. Va deixar els cafès i les copes i se'n va tornar a anar amb la safata, tan tranquil·la. Quan la Mònica i l'Iñaki van tornar a seure ja passava molt del minut que havien dit.

Bé, Fabià. Qui ha sigut? ‒ va preguntar-li la Mònica.

Has sigut tu.

Pots dir un segon nom, per si de cas no l'has encertat.

No cal. Estic molt segur, has sigut tu.

Ja t'ho direm al final. Prepara't per la segona ‒ i va ser ella la que es va tornar a amagar sota la taula amb la gorra ben posada.

Li va fer el tractament més complet que un pugui imaginar. I si s'hi va lluir tant, també va ser perquè sí que aquella tita era realment preciosa. Si hagués durat molt més, el Fabià hagués tingut de demanar una treva per poder complir amb el compromís de no escorre's. Però no va caldre, perquè en el millor dels moments d'aquelles succions a la punta del seu gland, i d'aquelles suaus carícies per tot el membre, pels collons, per l'escrot, pels engonals... els altres els van avisar de que ja passava molt de minut acordat.

I ara, qui ha sigut? ‒ li va tornar a preguntar la mateixa Mònica un cop havia tornat al seu lloc a taula..

mmmmm... suposo que la Maria Tenes.

N'estàs segur?

No del tot, però sí. Suposo que ha sigut la Maria.

Llavors va ser aquesta la que va entrar en acció. El Fabià va notar diferències en l'estil. I el cas és que no sabia quina era la millor. Si abans li havien estat treballant sobretot la punteta, ara li mossegaven més la base mentre un dit molt dolç li premia un punt de l'escrot, entre els testicles i el forat de l'anus. La llengua va seguir repassant el membre i aquell dit no va deixar de prémer aquell punt hipersensible durant una estona prou llarga com per poder anar-se posant còmode... Però, de sobte, el qui fos ja es va parar. Qui era? L'Iñaki segur que no i les altres ja les havia dites, de manera que va respondre molt ràpidament.

Qui ha sigut?

La Lita, és clar.

Però quan de veritat la Lita li va començar a treballar el membre ja no ho va tenir tan clar. És cert que, encara que a més a més del membre també li estaven llepant tot l'escrot, ni aquella llengua, ni les mans, s'acostaven al forat del cul. Era evident, doncs, que devia ser l'Iñaki. Només podia ser l'Iñaki, però mai no hagués pensat que l'Iñaki sabés fer-li una cosa així. Les mans, sobre tot, eren suavíssimes. Però no agafaven l'aparell amb decisió, només el fregaven lleugerament amb la punta dels dits. Sí, segur que era l'Iñaki. Abans, a pesar del que s'havia dit, no havia trobat que fos cap meravella donant petons, però ara s'estava lluint amb la llengua, alternant vibracions ràpides amb àmplies llepades i ficant-se el carallot tan endins de la boca que creia que notava la pressió dels llavis a la mateixa base.

Aquesta vegada, quan la Lita ja havia acabat i seia al seu lloc, el Fabià es va treure la bena.

Au, digues. Qui ha sigut? ‒ li van preguntar.

L'Iñaki, suposo. Només faltava l'Iñaki ‒. I com que els altres no li deien res, va haver de preguntar.

N'he fallat alguna?

No n'has encertat ni una ‒ li va haver de dir la Maria Tenes. I després va afegir: ‒ però com que ets tan simpàtic i ens caus bé, et donarem una última oportunitat. I aquesta vegada no caldrà que t'aguantis, si no vols.

El Fabià va acceptar encantat la idea de no haver-se d'aguantar més, i l'Iñaki li va tornar a tapar els ulls amb el mocador, assegurant-se bé que no pogués veure gens. Semblava clar que la Maria Tenes s'ho havia fet venir bé per tornar a dur-se a la boca aquella tita tan preciosa. Però no. Quan el Fabià ja no ho podia veure, ella va aixecar el braç per avisar a la cambrera, que s'estava a la barra a l'altra punta del saló.

La noia va dir alguna cosa al seu company, va agafar un rotlle de paper de cuina, va venir cap a la taula i, sense dir res, s'hi va ficar a sota. Els altres no entenien com s'ho havia fet, la Tenes, per atrevir-se a proposar-li allò a la cambrera. Però és que una amiga li havia dit, que li semblava, que aquella cambrera del restaurant de sota de l'agència... només li semblava... que era la mateixa que havia vist en una revista porno... i que li havien dit... que també havia actuat al Bagdad en un número super-bèstia.

Buffff! què fort! ‒ deia el Fabià en veu baixa ‒. M'hi puc estar una mica més?...

Sí clar, no cal que corris. Tu ves a la teva, bonic ‒ va dir-li la Lita mentre li agafava les mans sobre la taula ‒. És bo? T'agrada com t'ho fan? ‒ va dir, imitant l'estil que la Maria Tenes havia fet servir aquell matí, amb sa filla.

Mmmmmh! Què bo... què bo... ‒ seguia dient-li, mentre que ell, amb la boca mig oberta, respirava cada cop més fort ‒. No cal que corris, tu passa-t'ho bé... que a nosaltres ja ens agrada veure com tu passes bé.

S'havia dut una mà d'ell a la boca i li xumava el dit gros, o li mossegava el palmell. Encara van seguir una bona estona.

Mmmm! Carinyo... quin gust, eh?... ‒ seguia ella. Com que no podia mirar-lo als ulls, havia clavat la mirada en la de l'Iñaki. ‒ Quin gust... quin gust... ‒ i seguia amb les mans del Fabià entre les seves, i xumant-li el dit gros, sense deixar de mirar l'Iñaki. Les altres dues s'havien començat a fer una palla, l'una a l'altra. S'estaven segudes prou correctament, però la Tenes ja havia acostat la boca a l'orella de la Mònica per deixar-li anar algunes porqueries. L'altra reia, perquè les porqueries eren molt divertides, i perquè li feia moltes pessigolles amb la llengua, fregant-li l'orella. Quan va passar algú que anava al lavabo, cap d'ells no va haver de canviar massa el seu posat. Només semblaven ser un grup d'amics. A un li havien tapat els ulls i els altres reien. Un grup d'amics que estaven jugant, com si fossin canalla...

Quan el Fabià va començar a respirar encara més fort, i més de pressa, també a la Tenes i la Mònica els hi estava venint, però no paraven de riure.

Apa, bonico, que ja t'arriba, que ja t'arriba... bonico meu... ‒ seguia la Lita

Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm! ‒ el Fabià s'havia escorregut. I les altres dues també.

Quan la cambrera se n'havia anat, tan silenciosament com havia vingut, van deixar que el Fabià es destapés els ulls. La Tenes, mig recuperada encara de la seva sessió amb la Mònica, li va preguntar:

Què? Ja saps qui ha sigut?

Tu mateixa, és clar. No ho he dubtat en cap moment. Acabo de descobrir que és més fàcil del que sembla això de diferenciar el que fas amb una persona o amb una altra. És un punt a favor de l'Iñaki, té raó en que la persona que t'ho fa és més important que allò que et faci.

Doncs lamento dir-te que t'has tornat a equivocar de mig a mig. No he sigut jo.

Impossible! La Mònica? No m'ho crec, m'esteu enganyant. Estic seguríssim que has sigut tu.

És que tampoc no ha sigut la Mònica.

Això sí que no. L'Iñaki no ha sigut, a mi no m'enredeu. I la Lita s'ha estat agafant-me les mans tota l'estona. Has sigut tu, confessa-ho.

Ha sigut la Maite.

Sí, ves... ha sigut el papa de Roma... Has sigut tu, ho he endevinat.

Ha sigut la Maite, i si no t'ho creus li preguntes a ella.

Sí, és clar. Com vols que li pregunti a la Maite si me l'ha estat mamant? Has sigut tu i ara em vols enredar.

Et dic la veritat. Ha sigut ella. Li pots preguntar ara que ve.

La cambrera venia amb el compte.

Ho sento, m'hauríeu d'abonar ara. Us podeu quedar més estona, però és que jo ja plego.

Maite... ‒ va dir-li la Maria Tenes mentre li entregava un bitllet de 100 euros ‒. El Fabià et volia preguntar una cosa.

Què volies preguntar?

No et vull preguntar res. És ella, que està de broma...

Nosaltres paguem la nostra part, va interrompre la Lita remenant al seu moneder.

No, tranquil·la, paga l'empresa. Paga el senyor Mas.

Però la cambrera, mentre comptava el canvi que es treia de la butxaca del davantal, anava dient:

Ah! pensava que em volies preguntar si havia sigut jo la que t'havia xupat la polla. Sí, he sigut jo, ha estat un plaer... No t'ho he fet bé? ‒ li va dir molt segura de que li havia fet una feina de categoria.

Després es va dirigir a la Tenes:

Espera un moment, que no tinc canvi. Ara te'l porto.

La Maria Tenes volia dir-li que ja se'l podia quedar, però l'altra ja havia marxat.

Es pot saber com ho has aconseguit? ‒ va preguntar l'Iñaki.

Dots de persuasió que una té ‒ li va contestar. Es va amagar d'explicar el que la seva amiga li havia dit sobre la Maite.

Quan tornava amb el canvi, i la Tenes li deia que ja se'l podia quedar, al Fabià li va semblar que tenia de dir-li alguna cosa. Si més no, felicitar-la per la feina, i donar-li les gràcies. Però va acabar enfocant-ho d'una altra manera.

Escolta, Maite! Estem organitzant una orgia. T'hi vols apuntar?

Oh, quina pena! no podré. Demà començo les vacances i m'estaré uns dies fora.

No, no. És per ara mateix. Aquí al costat.

Ah, doncs... potser sí. Que serem molts?

No és ben bé una orgia, només un llit rodó... Només serem nosaltres.

Doncs, val... perquè no? Jo ara marxava. Sempre és millor un llit rodó que quedar-se sola a casa mirant la tele.

No tens xicot? ‒ li va preguntar l'Iñaki.

És a Roma. Demà hi vaig jo també, amb avió, a Roma.

I com que ja s'havien posat d'acord, van sortir junts.



* * *





No va ser cap orgia, naturalment. Ni va ser un llit rodó complet, perquè l'Iñaki i la Lita es van desmarcar del grup des del primer moment. En el curt trajecte pel carrer fins l'edifici de l'agència, ells dos ja s'havien anat quedant una mica enrere. Era clar que a l'Iñaki una orgia amb una menor, la Mònica, no li feia massa gràcia. Els altres ho van entendre així i van acceptar-li que es mantingués al marge. Es tractava de passar-s'ho força bé, no pas de fer patir a ningú. Quan la Tenes obria la porta de l'estudi on havien estat aquell matí, l'Iñaki va dir que li volia ensenyar a la Lita el seu estudi personal i tots dos van desaparèixer. No era el que havien convingut, però els altres quatre no es van enfadar.

I aquests altres quatre s'ho van passar d'allò més bé. Va resultar que la Maite era un prodigi. Ballarina porno professional, era una excel·lent contorsionista i tenia molt bon gust. Tot el que anava fent esqueia, era bonic. I pel que fa a qüestions estètiques, comptaven també amb aquella titola tan preciosa del Fabià. Tan si estava desinflada, com si només mig aixecada, com si empalmada del tot, era una autèntica obra d'art de la natura. La Mònica i el Fabià, membres d'una nova fornada juvenil desinhibida, semblava que s'haguessin passat tota la vida no fent res més que practicar el sexe. Els quatre s'havien despullat completament. Havien pujat el sofà a la tarima i s'estaven sota els focus encesos. Quan entrecreuaven els cossos, i els braços, i les cames, tot era carn resplendent, sense cap ombra. I quan elles s'obrien els sexes, tampoc cap ombra no ocultava el més petit detall.

Però segur que la més va gaudir d'aquella tarda va ser la Tenes. Sempre havia somniat de tenir una experiència com aquella, amb desinhibició total. Però encara que havia estat en clubs privats on es practicava barra sexual lliure, i encara que totes les seves amistats ja sabien que era absolutament lliberal en qüestions d'erotisme, mai no havia trobat una colla d'amics com aquella, i ho trobava fantàstic.

De seguida va veure que no podria seguir el ritme frenètic dels altres. Ni tenia la flexibilitat impressionant de la Maite ni encara menys podia competir amb l'anòmala facilitat de la Mònica per anar empalmant un orgasme darrere de l'altre. De manera que va optar per no fer massa, i deixar-se fer. Els altres tres ja ho van veure que no els podia seguir en les seves contorsions i es van esforçar en compensar-ho dedicant-se a ella amb més intensitat. Ella també era encara força jove, i prou àgil, però va acabar abandonant-se entre els braços d'aquells tres jovenets que l'acaronaven, la petonejaven, la llepaven... i la transportaven al paradís.

[...]

2017  Sexe.cat :: Relats eròtics i sexe en català   globbers joomla templates